Lola Fernández Pazos. Entrevista

Lola Fernández Pazos és madrilenya amb arrels gallegues i andaluses. Llicenciada en Periodisme i amb una llarga trajectòria en mitjans de comunicació, va presentar la seva primera novel·la al maig, El Pazo de Lourizán, amb molta influència del seu gust per l'època victoriana a la literatura. En aquesta entrevista ens en parla i molts altres temes. Li agraeixo molt la seva gentilesa i temps dedicats.

Lola Fernández Pazos — Entrevista

• ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la publicada és El Pazo de Lourizán. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?

LOLA FERNÁNDEZ PAU: Es tracta d'una història típica de saga familiar, en què una nissaga poderosa amaga una sèrie de enigmes entorn d'un pazo que no s'arribessin a desvetllar fins al final. Al llarg de l'obra, el lector haurà d'anar a poc a poc reunint les peces, com si fos un puzle, per descobrir la veritat. Arribarà un moment, fins i tot, que en sabrà més que una de les protagonistes, però tot i així seguirà amb ella, no l'abandonarà a la seva sort, per entendre el significat complet de la novel·la.

A més, el llibre compta amb tots els ingredients d'aquest gènere: una història d'amor entre diferents classes socials, un bell palau on resideixen els Carballo, una família industrial pesquera de les Rias Baixas i un episodi bèl·lic que juntament amb l'avenç del progrés trasbalsarà la vida i la fortuna de la família.

La idea sorgeix de la meva pròpia família, ja que és una història que va passar fa molts al voltant dels meus avantpassats i em va ser explicada perquè, alhora, jo l'arribés a escriure alguna vegada. Així que sí, es tracta de esdeveniments verídics, que van passar de veritat a Marín, un poblet pesquer proper a Pontevedra.

• AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?

LFP: La primera lectura que recordo és El camí, de Miguel Delibes. Em va semblar tan senzilla i alhora tan bonica, que sempre vaig voler escriure una cosa així. Una novel·la que pogués ser llegida i enlluernada igualment a un preadolescent ia un adult. La primera història que vaig escriure, si no parlem dels contes d'animals que vaig esbossar quan tenia 5 o 6 anys, va ser L'amor en temps de Tinder.

Més que una novel·la, es tracta d'un assaig. En ell imagino que Jane Austen torna del segle XIX al XXI i es troba que el seguici entre éssers humans ja no es desenvolupa en balls sinó en una aplicació anomenada Tinder. A partir d'aquí ia través de relats extrets de les seves obres més emblemàtiques, Austen anirà aconsellant als usuaris de Tinder, homes i dones, com s'hauran de comportar per no errar.

• A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.

LFP: Per mi, el meu escriptor de capçalera sempre serà el cèlebre Javier Marías. Gràcies a la seva obra, que em conec de memòria, vaig començar a reflexionar a la fulla en blanc. No es tracta només d'explicar, sinó d'observar i meditar perquè els personatges actuen d'aquesta manera o d'una altra. Ell va ser qui em va inculcar l'amor als clàssics britànics, a Shakespeare, Jane Austen, però especialment als victorians, Les germanes Bronte, Thomas Hardy, Henry James, Carles Dickens, Elizabeth Gaskell, per citar-ne només alguns. Gràcies a aquesta influència, em vaig matricular a Estudis Anglesos, després d'acabar Periodisme.

• A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?

LFP: Com a home, sens dubte, Senyor Darcy de Orgull i perjudici. Com a dona, Jane Eyre, de l'obra del mateix nom de Charlotte Brönte. Em semblen perfectes. Darcy realitza la millor declaració d'amor que una dona pugui rebre a la seva vida i Jane Eyre, igual. Tots dos són tan reals, que crec que Austen va escriure aquest extracte imaginant el que li hauria agradat rebre i Brönte, la que li hauria agradat fer.

• A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?

LFP: Res. La veritat. No sóc res maniàtica.

• A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?

LFP: Escric al meu Escriptori i solc llegir abans de ficar-me al llit sempre mig tombada.

• A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?

LFP: Sí, m'encanta les novel·les socials, com Mary Barton, d'Elizabeth Gaskell, però també el gènere policíac, com Joël Dicker.

• A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?

LFP: Estic amb la meva segona novel·la, Que és una mescla de Dicker, Mary Barton juntament amb gestos de reflexions al més pur estil Marías (salvant la diferència). Jo en diria un thriller social però també té molt d'autoficció. Ara que se m'ha anat el meu escriptor de referència, Marias, volia fer-li un tribut especial. Mai pensaria que marxaria tan aviat i això m'ha deixat no només trist, sinó també òrfena de mestres. Han estat temps catastròfics per als meus referents contemporanis, que a més eren joves per marxar: Almudena Grans, Diumenge Villar. De debò, no sé a qui llegiré ara.

• A EL: Com creus que està el panorama editorial?

LFP: Crec que hi ha llibres força interessants però d'altres que semblen prefabricats en el sentit que l'autor sap el que funciona i ho plasma, sense deixar a les seves pàgines cap broma, cap sentiment i això ho noto massa. A mi m'agraden els llibres amb ànima, que impacten. I una cosa que em fa una mica de pena és que les editorials apostin més per rostres famosos més que per plomes interessants, però estem en una competència atroç i les empreses no viuen de l'aire. Això ho entenc.

• A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?

LFP: Totes les crisis són positives si un acaba sortint-ne. La novel·la en què estic ara mateix parla dels nous sentiments humans que aquest nou entorn va despertar. Aleshores estava treballant per a una agència de directora de Comunicació i veia com la falta de treball va derivar en un campi qui pugui. A ningú no li importava parlar malament del del costat, ni la sortida d'un company, l'important era quedar-se'n un. I això ha estat positiu perquè, en experimentar-ho, em resulta més fàcil explicar-ho i meditar-ho.