Robert Lowell, poeta nord-americà, moria un dia com avui del 1977. Havia nascut en una família pertanyent a l'alta societat de Boston, però va tenir una vida difícil. Alcohòlic, va ser internat diverses vegades en institucions mentals al llarg de la seva vida, i entre les seves deixebles va tenir Silvia Plath y Anne Sexton. Ho recordem amb aquesta selecció de poemes.
Robert Lowell — Selecció de poemes
Els dos murs
Un mur blanc s'enfronta a un mur negre
en algun costat, i mútuament es desperten.
Cadascú crema a la resplendor presa a l'altre.
Els murs, ja desperts, han de continuar parlant,
els seus colors semblen semblants, dos matisos del blanc,
cadascú vivint a l'ombra de l'altre.
Quines subtils són aquestes distincions quan ja no podem triar.
Davant aquest venjador Joan degué desembeinar l'espasa.
Dos murs de pedra blanca que es contrauen;
la cerca de la felicitat i el seu coincident…
En aquest punt de la civilització, aquest punt del món,
l'única companyia imaginable satisfactòria és la mort.
Aquest matí, un nus a la gola, iaig aquí,
penosament respirant l'ànima
de Nova York.
La bona vida
Els arbres floreixen, i les fulles perlades de boira
sobre nosaltres s'abanen a la copa de vi dels oms,
dona, fills i casa: la medul·la i l'inútil adornament de la vida;
servicial, la descomposició es crema…
i no per les medalles llepar culs al prat del pavorreal,
llançant alpiste al sagnant gall de baralla,
o vomitant porpra a la sorra d'esclaus—
a la Roma de Titus, tediosa, martiritzada i ansiosa de complaure.
A l'àliga la cenyeixen noves legions i creences velles.
Potser l'home lliure us sorprèn l'assetjament imperial
(rarament agradable, un flagell de càlculs biliars)
que continua arrossegant a qui altrament oblidaríem,
el gos adormit, l'heroi llogat per al terror,
perles per al collaret, argolles a la cadena ressonant.
El nihilista com a heroi
«Una línia inspirada és tot el que lliuren els nostres poetes,
més quin francès ha escrit sis línies acceptables, una enrere una altra?»,
va dir Valéry. Per Satan aquest va ser un dia feliç.
Un anhela paraules penjades de la carn del bou viu,
però la flama freda del paper d'estany llepa el tronc metàl·lic;
l'immutable bell foc de la infantesa
traeix les visions monòtones.
Del canvi i per definició s'alimenta la vida,
a cada temporada ens desfem de guerres, dones i automòbils nous
De vegades, quan malalt o ple de malestars,
miro verdejar la flama contreta d'aquest fòsfor,
la tija de blat de moro adquireix florescències i verdes prolongacions.
Un nihilista ha de viure el món com és
mirant a l'impossible pujar a la deixalla.
Els sants innocents
Escolta, les campanetes del fenc ressonen mentre
la carreta
de rodes enllantades es balanceja sobre el quitrà
i el gel encenitzat, sota el molí de cànem
i el canal dels llençols. Bavejants, els bous s'aturen
meravellats davant les defenses d'un automòbil,
i enormement es desplacen pel turó de Sant Pere.
Heus aquí els no contaminats per dona, el seu dolor no és
d'aquest món:
el Rei Herodes crida venjança al costat de les cames
de Jesús trenades i teses a l'aire.
Un rei d'idiotes i nens muts. Més
Herodes que Herodes aquest món; i l'any,
el mil nou-cents quaranta-cinc de gràcia
encén no sense fatiga i pèrdues el turó d'escòries
de la nostra purificació; els bous s'aproximen
al ruïnós fonament del seu estable,
el sant pessebre on el llit és blat de moro
i grèvol que s'escampa per al Nadal. Si com Jesús
sota el jou ells moren, qui els plorarà?
Xai de pastors, Nen, com de quiet jeus!
Com un arbre al costat de l'aigua
La foscor convoca la tenebra, i la desgràcia
s'acoda a les finestres d'aquesta planificada
Babel de Boston on els nostres diners conversa
i prodiga tenebres en una terra
de preparació on camina la Verge
i les roses circumden el rostre d'esmalt
o en estelles es precipiten sobre carrers ressecs.
La nostra Senyora de Babilònia, endavant, endavant,
jo vaig ser una vegada el teu fill predilecte,
mosques, mosques sobre l'arbre, als carrers.
Les mosques, les mosques, les mosques de Babilònia
brunzi als meus timpans mentre el demoníac
fúnebre i llarg cant de la gent fa esclatar l'hora
de ciutats flotants on als paletes de Babel
l'àuria llengua del diable els commina
a erigir la ciutat de demà d'aquí al sol,
el que de Boston els carrers infernals
mai no il·lumina; allà la llum solar és una espasa
que envesteix el guardià del Senyor;
mosques, mosques, sobre l'arbre, als carrers.
Mosques sobre les aigües miraculoses de l'Atlàntic
gelat, i els ulls de Bernadette
van veure la Mare de Déu de peu a la gruta
de Massabielle, tan clarament
que la seva visió va encegar els ulls de la raó. La tomba
jeu oberta i devorada en Crist.
Oh murs de Jericó! i tots els carrers
que condueixen a la nostra muralla atlàntica canten:
«Canteu,
canteu per la resurrecció del Rei!»
Les mosques, les mosques sobre l'arbre als carrers.