Un any més no dono caserna a carbasses estrangeres. Ni a tota aquesta parafernàlia de ratpenats, teranyines i cases encantades que envaeixen comerços i bars. Ni a les festes escolars de disfresses de brujillas i fantasmes en miniatura (alguns després somien ...). No vaig amb els temps ni sóc políticament correcta perquè em vaig quedar amb ell, amb Don Juan Tenorio. Amb el mite ara injuriat (o reinterpretat) de l'calavera més ignominiós i canalla, però també del més enamorat i redimit.

Don José Zorrilla va escriure la seva història en 1844, Que li va inspirar El burlador de Sevilla de 1630, atribuït a Tirs de Molina. I és el que toca llegir i sobretot veure representat en aquestes dates que vénen. Sé que la meva lluita és una lluita perduda, però em empeñaré en batallar cada any per seguir donant-li el seu protagonisme. Fa molt els escolars havien de aprendre-i el recitaven. Ara ... és ara. Doncs bé, jo retorn cada final d'octubre a l'hostal de l'Laurel trobar-me'l escrivint la seva carta. aquests són alguns dels seus més inoblidables versos.

DON JOAN

Com de criden aquests maleïts!

Però malament rai em parteixi

si en concloent la carta

no paguen cars els seus crits!

***

Aquí està el senyor Juan Tenorio

i no hi ha home per a ell.

Des de la princesa altiva

a la qual pesca a roí barca,

no hi ha femella a qui no subscrigui,

i qualsevol empresa abasta

si en or o valor rau.

Búsquenle els reñidores;

cérquenle els jugadors;

qui es preï que li aturi,

a veure si hi ha qui li avantatgi

en joc, en lid o en amors.

***

Per allà on vaig ser,

la raó atropelli

la virtut escarnecí,

a la justícia burli

ia les dones vaig vendre.

Jo a les cabanes vaig baixar,

jo als palaus vaig pujar,

jo els claustres vaig escalar

ia tot arreu vaig deixar

memòria amarga de mi.

***

Vaig clamar a el cel, i no em va sentir.

Mas, si les portes em tanca,

dels meus passos a la Terra

respongui el cel, no jo.

***

Aparta, pedra fingida!
Deixa anar, suéltame aquesta mà,
que encara queda l'últim gra
en el rellotge de la meva vida.
Deixa-la anar, que si és veritat
que un punt de contrició
dóna a una ànima la salvació
de tota una eternitat,
jo, sant Déu, crec en tu;
si és el meu maldat inaudita,
el teu pietat és infinita ...
Senyor, tingueu pietat de mi!

Amb DON LUIS

DON LUIS

Per Déu que sou home estrany!

Quants dies empreu

en cada dona que estimeu?

DON JOAN

Partiu els dies de l'any

entre les que aquí trobeu.

Un per enamorarlas,

un altre per a aconseguir-les,

un altre per abandonar-les,

XNUMX per a substituir-les

i una hora per oblidar-les.

Amb DON DIEGO

SENYOR DIEGO

Em mates ... Més et perdono

de Déu en el sant judici.

DON JOAN

Llarg el termini em poseu.

(Encara que jo sempre preferiré la versió de Tirso de Molina on el Burlador deia «Com de llarg m'ho fieu!»).

Amb DONYA INÉS

DON JOAN

Ah! ¿No és cert, àngel d'amor,

que en aquesta apartada riba

més pura la lluna brilla

i es respira millor?

Aquesta aura que vaga, plena

dels senzills olors

de les camperoles flors

que brolla aquesta riba amena:

aquesta aigua neta i serena

que travessa sense por

la barca de l'pescador

que espera cantant el dia,

¿No és cert, coloma meva,

que estàs respirant amor?

***

DONYA INÉS:

No sé ... Des que el vaig veure,

Brígida meva, i el seu nom

em vas dir, tinc a aquest home

sempre davant meu.

Per onsevulla em distrec

amb el seu agradable record,

i si un instant li perdo,

en el seu record recaic.

No sé què fascinació

en els meus sentits exerceix,

que sempre cap a ell es em torça

la ment i el cor:

i aquí ia l'oratori

ia tot arreu adverteixo

que el pensament diverteixo [...].

***

DONYA INÉS:

Calleu, per Déu, oh, don Joan !,

que no podré resistir

molt de temps sense morir

tan mai sentit afany.

Ah! Calleu per compassió,

que oyéndoos em sembla

que el meu cervell embogeix

es crema el meu cor.

Ah! M'heu donat a beure

un filtre infernal, sens dubte,

que a rendir-us ajuda

la virtut de la dona [...].

DON JOAN:

¿Ànima meva! aquesta paraula

canvia de manera meu ésser,

que aconsegueixo que pot fer

fins que l'Edèn es m'obri.

No és, donya Inés, Satanàs

qui posa aquest amor en mi;

és Déu, que vol per tu

guanyar-me per Ell potser.

No, l'amor que avui es atresora

en el meu cor mortal

no és un amor terrenal

com el que vaig sentir fins ara;

no és aquesta espurna fugaç

que qualsevol ràfega s'apaga;

és incendi que s'empassa

que veu, immens, voraç.

Rebutja, doncs, la teva inquietud,

bellíssima senyora Agnès,

perquè em sento als teus peus

capaç encara de la virtut.

Sí, aniré meu orgull a postrar

davant el bon Comendador,

i o hi haurà de donar-me el teu amor,

o m'haurà de matar.

***