Poemes de Juan Ramón Jiménez

Com a figura dins de la literatura i la poesia hispanoamericana, Juan Ramón Jiménez pertany a la Generació del 14 —o Noucentisme—; no obstant això, per la seva estètica, és possible abrigar-ho sota el modernisme. Alhora, es tracta d'un poeta que transcendeix els literats de la seva pròpia època, per la qual cosa convé estudiar-lo fora de les mateixes directrius amb què s'examinen les obres d'aquell període de temps.

A més, Juan Ramón Jiménez va ser part de la Generació del 27, marcant un camí per a la transformació poètica i la imposició de la poesia pura a Espanya. És a la primera dècada del segle XX on l'autor va realitzar les seves primeres col·laboracions com a escriptor per a revistes, alhora que publica els seus primers llibres. Jiménez va obtenir el Premi Nobel de Literatura gràcies a un conjunt d'obres entre les quals hi ha la lírica en prosa Platero i jo.

Breu biografia de Juan Ramón Jiménez

Juan Ramón Jiménez va néixer el 1881, a Moguer, Huelva, Espanya. Va ser un poeta i escriptor espanyol. A la seva adolescència es va traslladar a Sevilla per ser pintor; no obstant això, temps després va canviar el cavallet per la ploma, i es va dedicar de ple a les lletres. Al voltant del 1900, va morir el seu pare, i tota la seva família es va veure assetjada per deutes bancaris. Aquest fet va marcar profundament l'autor, que va haver de ser ingressat a una clínica psiquiàtrica per tractar la seva depressió.

És precisament en aquesta època on neixen llibres com Platero i jo, on recull poemes en prosa que narren la història de dies passats, els quals va recórrer en companyia del seu fidel ase. Altres obres pertanyents a aquests anys van ser jardins llunyans y La solitud sonora. De la mateixa manera, Juan Ramón va escriure llibres d'amor, on va explicar les seves aventures al costat de dones vilatanes, foranes, solteres, i, fins i tot, monges, activitat que es va perpetuar fins al seu enllaç matrimonial amb Zenobia Camprubí.

Millors poemes de Juan Ramón Jiménez

“Criatura afortunada”

Cantant vas, rient per l'aigua,

per l'aire xiulant vas, rient,

en ronda blava i or, plata i verda,

feliç de passar i repassar

entre el vermell primer brollar d'abril,

forma diferent, d'instantànies

igualtats de llum, vida, color,

amb nosaltres, vores inflamades!

Que alegre ets tu, ser,

amb quina alegria universal eterna!

Trenques feliç l'onejar de l'aire,

vogues contrari a l'ondular de l'aigua!

No has de menjar ni dormir?

Tota la primavera és el teu lloc?

Ho verd tot, blau tot,

el florent tot és teu?

No hi ha temor a la teva glòria;

el teu destí és tornar, tornar, tornar,

en ronda plata i verda, blau i or,

per una eternitat d'eternitats!

Ens dónes la mà, en un moment

d'afinitat possible, d'amor sobtat,

de concessió radiant;

i, al teu contacte càlid,

en boja vibració de carn i ànima,

ens encenem d'harmonia,

ens oblidem, nous, del mateix,

lluïm, un instant, alegres d'or.

Sembla que també serem

perennes com tu,

que volarem del mar a la muntanya,

que saltarem del cel al mar,

que tornarem, tornar, tornar

per una eternitat d'eternitats!

I cantem, riem per l'aire,

per l'aigua riem i xiulem!

Però tu no t'has d'oblidar,

tu ets presència casual perpètua,

ets la criatura afortunada,

el màgic ser sol, ser insombre,

l'adorat per calor i gràcia,

el lliure, l'embriagant robador,

que, en ronda blava i or, plata i verda,

rient vas, xiulant per l'aire,

per l'aigua cantant vas, rient!

“A la meva ànima”

Sempre tens la branca preparada

per a la rosa justa; vas alerta

sempre, l'oïda càlida a la porta

del teu cos, a la fletxa inesperada.

Una ona no passa del no-res,

que no es porti de la teva ombra oberta

la llum millor. De nit, estàs desperta

a la teva estrella, a la vida desvetllada.

Signe indeleble poses a les coses.

després, tornada glòria dels cims,

reviuràs en tot el que segelles.

La teva rosa serà norma de les roses;

el teu escoltar, de l'harmonia; dels llums

el teu pensar; el teu vetllar, de les estrelles.

 “Nusos”

Naixia, gris, la lluna, i Beethoven plorava,

sota la mà blanca, al piano d'ella…

A l'estança sense llum, ella, mentre tocava,

bruna de la lluna, era tres vegades bella.

Teníem els dos dessagnades les flors

del cor, i si potser ploràvem sense veure'ns…

Cada nota encenia una ferida…

—...El dolç piano intentava comprendre'ns—.

Pel balcó obert a boires estavellades,

venia un vent trist de mons invisibles…

Ella em preguntava de coses ignorades

i jo li responia de coses impossibles…

“Jo no sóc jo”

Jo no sóc jo.

Sóc aquest

que va al meu costat sense jo veure'l,

que, de vegades, vaig a veure,

i que, de vegades oblit.

El que calli, serè, quan parlo,

el que perdona, dolç, quan odi,

el que passeja per on no estic,

el que quedarà dret quan jo mori.

“La transparència, Déu, la transparència”

Déu del venir, et sento entre les meves mans,

aquí estàs embolicat amb mi, en lluita bella

d'amor, el mateix

que un foc amb el seu aire.

No ets el meu redemptor, ni ets el meu exemple,

ni el meu pare, ni el meu fill, ni el meu germà;

ets igual i un, ets diferent i tot;

ets déu del que és bonic aconseguit,

consciència meva del que és bonic.

Jo no he de purgar res.

Tota la meva impedimenta

no és sinó fundació per a aquest avui

que, per fi, et desitjo;

perquè ets ja al meu costat

a la meva elèctrica zona,

com és a l'amor, l'amor ple.

Tu, essència, ets consciència; la meva consciència

i la dels altres, la de tots

amb la forma suma de consciència;

que l'essència és com a molt,

és la forma suprema aconseguible,

i la teva essència és en mi, com la meva forma.

Tots els meus motlles, plens

van estar de tu; però tu, ara,

no tens motlle, ets sense motlle; ets la gràcia

que no admet sosteniment,

que no admet corona,

que corona i sosté sent ingrav.

Ets la gràcia lliure,

la glòria de l'agradar, l'eterna simpatia,

el goig del tremolor, la lluminària

del clariver, el fons de l'amor,

l'horitzó que no treu res;

la transparència, Déu la transparència,

l'u per fi, Déu ara sòlit a l'u meu,

al món que jo per tu i per a tu he creat

“El viatge definitiu”

… I jo me n'aniré. I es quedaran els ocells

cantant;

i es quedarà el meu hort, amb el seu verd arbre,

i amb el seu pou blanc.

Totes les tardes, el cel serà blau i plàcid;

i tocaran, com aquesta tarda estan tocant,

les campanes de l'campanar.

Es moriran aquells que em van estimar;

i el poble es farà nou cada any;

i al racó aquell del meu hort florit i emblanquinat,

el meu esperit errarà nostàlgic…

I jo me n'aniré; i estaré sol, sense llar, sense arbre

verd, sense pou blanc,

sense cel blau i plàcid ...

I es quedaran els ocells cantant.