Novel·la realista: què és i característiques

Frase de Benito Pérez Galdós.

Frase de Benito Pérez Galdós.

El Realisme a Espanya va aparèixer durant la segona meitat del segle XIX. Va ser un moviment artístic l'estètica del qual estava circumscrita a (la intenció de) mostrar la realitat de forma objectiva. En concordança, les novel·les realistes van presentar continguts allunyats del sentimentalisme omnipresent als escriptors pertanyents al corrent predecessora, el Romanticisme.

I sí, les tendències literàries abans esmentades van ser proposades, a més de successives, contraposades. Per aquest motiu, el gènesi del Realisme forma part de l'evolució de les propostes temàtiques del període romàntic (especialment del Costumisme). Aquesta transició va partir des de les històries dominades per la subjectivitat cap a narratives en què el context històric i social es va tornar més rellevant.

L'atribució del Realisme francès

Context

El destacat economista Enrique Fuentes Quintana 1924 - 2007 va explicar en El País (1988) les raons de l'endarreriment d'Espanya respecte a països com Anglaterra o França després de la I Revolució Industrial. Específicament, Quintana va apuntar a un excessiu proteccionisme aranzelari, la manca d'una reforma agrària, un mercat intern captiu, un sector exterior feble i intervencionisme estatal.

Aquesta conjuntura també va deixar endarrerida la nació ibèrica en l'àmbit artisticointel·lectual. Per aquestes raons, les tendències avantguardistes sorgides a Europa occidental durant el segle XIX es van manifestar una o dues dècades després a Espanya. Tal va ser el cas del Realisme, emergit a França al voltant de l'any 1840 i que va tenir un influx innegable a la literatura espanyola a partir de 1850.

Trets del Realisme francès

  • Artistes amb compromís social i polític;
  • Visions que cercaven retratar “l'essència percebuda davant dels ulls” en comptes d'una representació mimètica de l'entorn;
  • Rol decisiu de la fotografia als artistes plàstics;
  • Postures allunyades de gestos heroics, teatrals o antinaturals;
  • Rebuig cap a l'enfocament neoclàssic o romàntic (ratllat de fals pels artistes i intel·lectuals realistes).

Principals novel·listes del Realisme francès i algunes de les seves obres més emblemàtiques

  • Stendhal (1783 – 1842): Vermell i negre (1830), La cartoixa de Parma (1839);
  • Honoré de Balzac (1799 – 1850): La comèdia humana, Les il·lusions perdudes (I, 1837; II, 1839; III, 1843);
  • Gustave Flaubert (1821 – 1880): Sra Bovary (1857), Educació sentimental (1869), La temptació de Sant Antoni (1874);
  • Emile Zola (1840 – 1902): la taverna (1877), germinal (1885).

Cal destacar que Zola és estimat un dels màxims exponents del Naturalisme, el qual, al seu torn, és vist com a part del Realisme. En aquest sentit, la Regenta (1885) —considerada l'obra més sublim de Leopoldo Alas Clarín— presenta trets temàtics i una construcció de personatges força influenciats per l'obra dels autors esmentats a l'apartat anterior.

Igualment, gran part dels llibres de Benito Pérez Galdós —un altre dels pròcers del Realisme literari espanyol— evidencien l'influx indiscutible dels escriptors realistes gals. En complement, les formes narratives heretades del Costumisme (les quals, van coexistir amb les del Romanticisme) van servir de punt de partida per als literats realistes.

Esdeveniments històrics que van marcar l'origen del Realisme a Espanya

En el transcurs de les dècades de 1869 i 1870 van tenir lloc diversos esdeveniments transcendentals per a la identitat posterior d'Espanya com a nació. Molts d'aquests esdeveniments van ser ressenyats o al·ludits de forma directa o indirecta pels escriptors ibèrics més coneguts de l'època. A continuació, s'esmenten els esdeveniments més destacats d'aquell temps:

  • 1865: La revolta de la Nit de Sant Daniel (10 d'abril) i l'aixecament dels sergents de la caserna de Sant Gil (22 de juny);
  • Revolució de 1868 (19 – 28 de setembre);
  • Sexenni democràtic (setembre de 1868 – desembre de 1874);
  • Naixement i caiguda de la Primera República (febrer de 1873 – gener de 1874);
  • Restauració borbònica (1874) i promulgació de la Constitució de 1876.

La novel·la realista espanyola

Leopoldo Ales, Clarín.

Leopoldo Ales, Clarín.

definició

És aquella practicada a Espanya a l'apogeu del Realisme com a moviment artístic imperant. Per tant, el seu propòsit primordial va ser representar l'entorn, la societat i els costums de manera meticulosa i objectiva. Així mateix, es va centrar essencialment a retratar la quotidianitat i les vicissituds de la burgesia durant la segona meitat del segle XIX.

La majoria dels historiadors apunta que els atributs de la novel·la realista espanyola es van consolidar al voltant de l'any 1880. En aquell moment, novel·listes cèlebres com Juan Varela o Emilia Pardo Bazán —a banda dels al·ludits Galdós i Clarín— van apostar per un estil més cru i fidedigne. Aquesta postura progressista va generar el rebuig dels sectors conservadors de la societat.

Característiques

  • Es va erigir com una forma d'expressió de reclam i crítica social;
  • Tot i ser un moviment vinculat estretament amb la societat burgesa, la novel·la realista va servir per plasmar els anhels de renovació i de progrés de la població en general;
  • Intenció clara de descriure el dia a dia als carrers, sense atenuants ni frases idealistes;
  • Exposa les discrepàncies dels polítics, la crisi moral del clergat, la falsedat de la societat, les relacions interpersonals i el materialisme de la gent;
  • Construcció de personatges amb el perfil psicològic, el físic i les actituds d'una personal comuna, amb els seus defectes i contradiccions respectius. Res a veure amb els herois i els protagonistes idealitzats dels escriptors romàntics;
  • El narrador sap cada detall relatiu als protagonistes: passat, traumes, present, pensaments i somnis. Aquests són freqüentment afectats per l'entorn on viuen i, per això, usualment es mostren proclius a la ignomínia i al fracàs;
  • Els autors confereixen més rellevància a les figures femenines ia les comunitats per sobre de les valoracions individuals;
  • La crònica imparcial adquireix molta importància;
  • Els escriptors adquireixen l?hàbit d?investigar i documentar-se per tal d'elaborar una narració tan propera com sigui possible a la realitat;
  • El relator presenta els successos com a testimoni, sense donar cabuda al seu punt de vista i amb una perspectiva distant;
  • En paral·lel al caràcter omniscient del narrador, el fil narratiu manifesta la ironia d'algunes situacions ja cerca orientar el lector en algunes (sobre la importància d'alguns esdeveniments i/o personatges, per exemple);
  • Diàlegs definits per la intensitat;
  • Ús d'un llenguatge precís, sense retòrica i adequat per a la cultura de cada personatge, per tant, no és aliè de les expressions vulgars quan el context ho requereix, alhora de col·loquialismes, estrangerismes i modismes;
  • Estructura narrativa lineal, amb un inici i un fi ben delimitats, on els salts temporals ocorren poques vegades (o cap). Encara que hi ha una excepció: l'ús d'analepsis per contribuir a l'enteniment d'una circumstància del present;
  • Difusió de les anomenades novel·les de tesi, en les quals, l'escriptor argumenta la prevalença de les idees respecte a un tema de domini col·lectiu.
  • Els literats realistes sempre van intentar no deixar passar cap detall al paisatge ia les ambientacions interiors (decoració, arquitectura, estètica i proporcions despai, entre altres). De la mateixa manera va passar amb els personatges: gesticulació, llenguatge corporal, estats d'ànim, expressivitat…

Novel·listes emblemàtics del realisme literari espanyol i les seves obres més destacades

Frase de Juan Valera

Frase de Juan Valera

  • Juan Valera (1824 – 1905): Pepita Jiménez (), Juanita la Llarga ();
  • Benito Pérez Galdós (1843 – 1920): donya Perfecta (1876), Fortunata i Jacinta (1886-87) Els Episodis Nacionals (sèrie de 48 toms);
  • Emilia Pardo Bazán (1851 – 1921): la tribuna (1883), Els pazos d'Ulloa (1886-87) Contes de Marineda (1892);
  • Leopoldo Ales – Clarín (1852 – 1901): la Regenta (1884-85) xerrameca (1894), Adéu, Cordera (novel·la curta);
  • Vicente Blasco Ibáñez (1867 – 1928): la barraca (1898), la catedral (1903), Els quatre genets de l'Apocalipsi (1916).

El contingut d'l'article s'adhereix als nostres principis de ètica editorial. Per notificar un error punxa aquí.

Un comentari, deixa el teu

Deixa el teu comentari

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà.

*

*

  1. Responsable de les dades: Miguel Ángel Gatón
  2. Finalitat de les dades: Controlar l'SPAM, gestió de comentaris.
  3. Legitimació: El teu consentiment
  4. Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers excepte per obligació legal.
  5. Emmagatzematge de les dades: Base de dades allotjada en Occentus Networks (UE)
  6. Drets: En qualsevol moment pots limitar, recuperar i esborrar la teva informació.

  1.   Raul Ariel Victoriano va dir

    Molt bona la nota, molt completa i feta amb un esperit didàctic d'agrair. Felicitacions per la feina. Salutacions.