Juana Borrero va néixer un dia com avui de 1877 a Cuba. Està considerada com una de les més grans representants del modernisme poètic hispanoamericà i va ser coneguda com la nena prodigi d'aquest corrent en la seva versió literària. Va donar a conèixer els seus poemes a diverses revistes i setmanaris de l'Havana, encara que només va publicar un llibre de poemes, rimes, a principis del segle XX. Va ser un homenatge a l'obra del poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer, molt influent en aquella època. Va morir molt jove, amb només 18 anys, de tuberculosi ia l'exili.
Avui recordem la seva figura amb aquesta selecció de poemes entre els quals hi ha l'últim, que va dictar poc abans de morir la seva germana, la també poeta Dolç María Borrero, Titulat Última rima, I també uns sonets.
Juana Borrero — Poemes
Última rima
Jo he somiat en les meves nits lúgubres,
en les meves nits tristos de penes i llàgrimes,
amb un petó d'amor impossible
sense set i sense foc, sense febre i sense ànsies.
Jo no vull el delit que enerva,
el delit panteixant que abrasa,
i em causen tedi infinit
els llavis sensuals que besen i taquen.
Oh, el meu estimat!, el meu estimat impossible!
El meu xicot somiat de dolça mirada,
quan tu amb els teus llavis em beses,
besa'm sense foc, sense febre i sense ànsies.
Fes-me el petó somiat en les meves nits,
en les meves nits tristos de penes i llàgrimes,
que em deixi una estrella als llavis
i un tènue perfum de nard a l'ànima.
Crepuscular
Tot és quietud i pau… A la penombra
es respira l'olor dels gessamins,
i, més enllà, sobre el vidre del riu
se sent l'aleteig dels cignes
que, com a grup de nevades flors,
rellisquen per la llisa superfície.
Els foscos ratpenats ressorgeixen
dels seus mil ignorats amagatalls,
i voltes mil, i capritxosos girs
per la tranquil·la atmosfera descriuen;
o volen després rastrejant el terra,
fregant gairebé amb les seves ales grises
de l'agre card el groc pètal,
d'humil malva la corol·la verge.
Apol · lo
Marmori, altiu, refulgent i bell,
corona de la cara la dolçor,
caient al voltant del seu front pura
en ondulats rínxols els seus cabells.
En enllaçar els meus braços al coll
i en estrènyer la seva esplèndida bellesa,
anhelant de felicitat i de ventura
la blanca davant amb els meus llavis segell.
Contra el seu pit immòbil, atapeïda
vaig adorar la seva bellesa indiferent,
i en voler-la animar, desesperada,
portada pel meu amant desvari,
vaig deixar mil petons de tendresa ardent
allí apagats sobre el marbre fred.
íntima
Vols sondejar la nit del meu esperit?
Allà al fons fosc de la meva ànima
hi ha un lloc on mai penetra
la llum clara del sol de l'esperança.
Però no em preguntis què dorm
sota el sudari de l'ombra muda…;
atura't allà al costat de l'abisme i plora
com es plora a la vora de les tombes!
Les filles de Ran
Embolicades entre escumes diamantines
que esquitxen els seus cossos rosats,
pels raigs del sol il·luminats,
sorgeixen del mar en grup les ondines.
Cobrint les seves esquenes peregrines
baixen els cabells destrençats,
i al rumor de les onades van barrejats
els ressons de les seves rialles argentines.
Així viuen contentes i feliços
entre el cel i el mar, alegria,
ignorant potser que són belles,
I que les onades, entre si rivals,
s'entrexoquen, d'escuma coronades,
per estrènyer les formes virginals.
Nostàlgia
Ja va perdre per sempre l'esperit
la quietud dels seus dies de calma
com perd el seu llum una estrella,
com perd una flor la seva fragància.
Al meu pit s'allotja el fastigueig
i m'aclapara profunda nostàlgia;
la bellesa immortal de natura,
l'engany feliç de la infància,
la memòria de dies tranquils,
el record d'aquestes passades,
no han pogut omplir un instant
el buit que sento a l'ànima.
Medieval
Al costat de la negra mola de la muralla altiva
que il·luminen les estrelles amb tènue llum de plata
el trobador insomne de front pensatiu
preludia commogut la trista serenata.
L'aura de la nit voluble i fugitiva,
besa els llargs plecs del mantell d'escarlata,
i estén l'harmoniosa cadència persuasiva
que el plàcid repòs pertorba de la ingrata.
Al peu de l'alt fossat es destaca l'airosa
romàntica figura del ros menevell,
que en agitar la mà sobre el cordatge d'or
entristit, exhala la seva queixa dolorosa
a la cadència rítmica del dolç ritornello,
ia les galtes sent que es desborda el plor.
Càntics
Sota els teus ulls blaus
les meves il·lusions es van obrir
com les flors s'obren
sota la lumbre del Cel.
Com el mar és la tristesa
recòndita que m'embarga,
profunda, com les seves onades,
com les seves onades, amarga!
Ni la calma dels ulls
Ni el teu enigmàtic riure,
Faran que ignori la causa
De la teva amargor infinita.
Des que vaig aprendre a riure
per amagar la meva tristesa,
comprenc tot el marg
que al teu somriure es tanca!