Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) va ser un escriptor espanyol destacat en gèneres com la lírica i la narrativa. La majoria dels seus treballs literaris s'emmarquen dins del simbolisme i el romanticisme. La fama pòstuma de Bécquer va convertir alguns dels seus títols en els més llegits de la llengua espanyola.
Exemples portadors d'aquesta popularitat singular poden ser els títols: Rimes i Llegendes —una selecció conjunta de poemes i contes— i Cartes literàries a una dona (1860-1861). L'obra poètica de Bécquer va venir a trencar una cosa molt marcada a l'època en què es van publicar: una tradició de materials prosaics de transcendència íntima. Així mateix, l'autor va desfer en les seves lletres aquest costum marcat de textos pomposos.
Sinopsi de rimes, recopilació de poemes de Gustavo Adolfo Bécquer
La primera edició de rimes es va fer pública el 1871 després de la mort de l'autor. El títol és considerat com una peça mestra de la poesia del segle XIX —encara que hi va haver autors que no van estar d'acord amb aquesta concepció, com ara Núñez de Arc—. Hi ha diverses edicions de rimes, entre elles una que compta tan sols amb 76 poemes.
Moltes vegades, la mètrica i l'estil dels poemes resulten innovadors per a la seva època. De la mateixa manera, els versos solen estar allunyats del que dictava l'acadèmia aleshores, cosa que els converteix en composicions lliures. L'obra poètica que aborda aquesta antologia —igual que una altra trucada llegendes— emergeix del text El Llibre dels pardals.
Gustavo Adolfo Bécquer: poemes extrets de rimes
Rima IV
No digueu que esgotat el seu tresor, de
assumptes falta, va emmudir la lira:
Podrà no haver-hi poetes; però sempre
hi haurà poesia.
Mentre les ones de la llum al petó
palpitin enceses;
mentre el sol els esquinçats núvols
de foc i or vista;
mentre l'aire a la falda porti
perfums i harmonies;
mentre hi hagi al món primavera,
hi haurà poesia!
Mentre la ciència a descobrir no arribi
les fonts de la vida,
I al mar o al cel hi hagi un abisme
que al càlcul resisteixi;
mentre la humanitat sempre avançant,
no sàpiga a da camina;
mentre hi hagi un misteri per a l'home,
hi haurà poesia!
Mentre sentim que s'alegra l'ànima
sense que els llavis riguin;
mentre es plora sense que el plor acudeixi
a ennuvolar la pupil·la;
mentre el cor i el cap batallant continuïn;
mentre hi hagi esperances i records,
hi haurà poesia!
Mentre hi hagi uns ulls que reflecteixin
els ulls que els miren;
mentre respongui el llavi sospirant
el llavi que sospira;
mentre sentir-se puguin en un petó
dues ànimes confoses;
mentre hi hagi una dona bella,
Hi haurà poesia!
Rima VI
Com la brisa que la sang prega
sobre el fosc camp de batalla,
carregada de perfums i harmonies
en el silenci de la nit vaga;
símbol del dolor i la tendresa,
del bard anglès a l'horrible drama,
la dolça Ofelia, la raó perduda
agafant flors i cantant passa.
Rima XLVI
El teu alè és l'alè de les flors,
la teva veu és l'harmonia dels cignes;
és la teva mirada l'esplendor del dia,
i el color de la rosa és el teu color.
Tu prestes nova vida i esperança
a un cor per a l'amor ja mort:
tu creixes de la meva vida al desert
com creix en un erm la flor.
Rima XXIV
Dues vermelles llengües de foc que a
un mateix tronc enllaçades es
aproximen, i en besar-se
formen una sola flama.
Dues notes que del llaüt
a un temps la mà arrenca,
i en l'espai es troben
i harmonioses s'abracen.
Dues onades que vénen juntes
a morir sobre una platja
i que a l'trencar es coronen
amb un plomall de plata.
Dues esquerdes de vapor que
del llac s'aixequen, i al
reunir-se al cel
formen un núvol blanc.
Dues idees que al mateix temps brollen,
dos petons que a un temps esclaten,
XNUMX ecos que es confonen,
això són les nostres dues ànimes.
Rima LXXXIII
Una dona m'ha enverinat l'ànima,
una altra dona m'ha enverinat el cos;
cap de les dues va venir a buscar-me,
jo de cap de les dues em queixo.
Com que el món és rodó,
el món roda.
Si demà, rodant,
aquest verí
enverina al seu torn,
per què acusar-me?
Puc donar més del que
a mi em van donar?
Rima XXXVI
Si dels nostres greuges en un llibre
s'escrivís la història,
i s'esborrés en les nostres ànimes quant
s'esborrés a les seves fulles;
T'estimo tant encara:
va deixar al meu pit
el teu amor petjades tan fondes, que
només que tu esborressis una,
les esborrava jo totes!
Rima LXXVII
És un somni la vida,
però un somni febril que dura un punt;
Quan se'n desperta,
es veu que tot és vanitat i fum…
Tant de bo fos un somni molt
llarg i molt profund,
un somni que durés fins a la mort!…
Jo somniaria amb el meu amor i el teu.
Rima V
Esperit sense nom,
indefinible essència,
jo visc amb la vida
sense formes de la idea.
Jo nedo al buit
del sol tremolo a la foguera
palpito entre les ombres
i flotació amb les boires.
Jo sóc el serrell d'or
de la llunyana estrella,
jo sóc de l'alta lluna
la llum tèbia i serena.
Jo sóc el núvol ardent
que a l'ocàs oneja;
jo sóc de l'astre errant
la lluminosa estela.
Jo sóc neu als cims,
sóc foc a les sorres,
blau ona als mars
i escuma a les riberes.
Al llaüt sóc nota,
perfum a la violeta,
fuites flama a les tombes
ia les ruïnes heura.
Jo trobo al torrent,
i xiulet a la centella
i cec al llampec
i roig a la tempesta.
Jo ric als alcores
xiuxiueig a l'alta herba,
sospir a l'ona pura
i ploro a la fulla seca.
Jo ondulo amb els àtoms
del fum que s'eleva
i al cel lent puja
en espiral immensa.
Jo als daurats fils
que els insectes pengen
em barrejo entre els arbres
a l'ardorosa migdiada.
Jo corro darrere les nimfes
que al corrent fresc
del cristal·lí atropellament
nues brinquen.
Jo en bosc de coralls, que
catifen blanques perles,
persegueixo a l'oceà
les nàiades lleugeres.
Jo, a les cavernes còncaves,
on el sol mai penetra,
barrejant-me els noms
contemplo les seves riqueses.
Jo busco dels segles
les ja esborrades empremtes,
i sigues d'aquests imperis
que ni el nom queda.
Jo segueixo en verdur verduc
els mons que voltegen,
i la meva pupil·la abasta
la creació sencera.
Jo sé d'aquelles regions
on rumor no arriba,
i on els informes astres
de vida i bufa esperen.
Jo sóc sobre l'abisme
el pont que travessa;
jo sóc la ignota escala
que el cel uneix la terra.
Jo sóc l'invisible
anell que subjecta
el món de la forma
al món de la idea.
Jo, en fi, sóc l'esperit,
desconeguda essència,
perfum misteriós
del que és got el poeta.