Juan Rulfo moria un dia com avui de 1986 a Ciutat de Mèxic a causa d'un emfisema pulmonar, però el seu obra segueix vigent i al capdamunt del reconeixement. A més, les noves generacions de lectors també la segueixen descobrint i apreciant. Va ser tan breu com intensa però, per la seva qualitat, ocupa un lloc destacat dins de l'anomenat auge de la literatura hispanoamericana dels anys 60.
La més famosa segueixen sent Pedro Páramo, la seva única novel·la de què Borges va dir que era «una de les millors de la literatura de llengua hispànica, i encara de la literatura». I així ha quedat com una de les obres mestres de la literatura mundial del segle XX. Però Rulfo també va escriure poesia i avui ho recordem amb una selecció de poemes i fragments.
Juan Rulfo
Va ser el tercer de cinc germans i la seva família tenia una bona posició econòmica, però el pare el van matar quan ell tenia sis anys. Sis anys més tard mor la seva mare i va ser la seva àvia la que se'n va ocupar fins que va acabar sent enviat a un orfenat.
El 1947 es va casar amb Clara Aparicio, amb la qual va tenir quatre fills. El 1970 va obtenir el Premi Nacional de Literatura a Mèxic. Uns anys més tard va ser elegit membre de l'Acadèmia Mexicana de la Llengua. El 1983 li van concedir el Premi Príncep d'Astúries i dos anys després va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
Juan Rulfo — Selecció de poemes i fragments
Sense títol
On eres? Semblava trobar-te entre els sorolls més petits són aquells que baten els seus sons i es confonen amb les palpitacions amb el murmuri de la terra amb el crit de la sang.
Semblava trobar-te a penes tornat com anar d'una constel·lació sense esperança. Em faltaves. Eres com aquest somni que mai arriba i que remotament ens espera entre dues estacions
noia
Saps una cosa?
He arribat a saber, després de moltes voltes, que tens els ulls ensucrats. Ahir vaig somiar ni més ni menys que et besava els ulls, arribeta de les pestanyes, i va resultar que la boca em va saber a sucre; ni més ni menys, a aquest sucre que mengem robant-nos-la de la cuina, d'amagat de la mare, quan som nens.
També he conclòs per saber que les caixetes, el dret i l'esquerre, tots dos, tenen gust de préssec, potser perquè del cor puja una mica d'aquest sabor.
Bé, la cosa és que, de la manera que sigui, ja no trobo l'hora de tornar-te a veure.
No em conformo, no; em desespero.
Ahir vaig pensar en tu, a més, vaig pensar com seria de bo que trobés el camí cap al préssec del teu cor; com aviat s'acabaria la maldat a la meva ànima.
De moment, em vaig posar a mesurar la mida del meu afecte i va donar 685 quilòmetres per la carretera. És a dir, d'aquí on ets tu. Aquí es va acabar. I és que tu ets el principi i la fi de totes les coses.
Vivim en una terra
Vivim en una terra
en què tot es dóna,
gràcies a la providència,
però tot es dóna amb acidesa.
Estem condemnats a això.
Ningú no pot durar tant
Ningú no pot durar tant,
no hi ha cap record
per intens que sigui
que no s'apagui.
M'agrades més
M'agrades més
quan et somio,
llavors faig de tu
el que vull.
Cada sospir
Cada sospir
és com un glop de vida
del qual un es desfà.
Jo ploro
Jo ploro, saps,
ploro de vegades pel teu amor.
I petó trosset a tros
cada part de la teva cara
i mai acabo de voler-te.
Juan Rulfo — Digueu-los que no em matin. de El pla en flames
—Digues-los que no em matin, Justino! Vés a dir-los això. Que per caritat. Així digueu-los. Digueu-los que ho facin per caritat.
-No puc. Hi ha un sergent que no vol sentir a parlar res de tu.
—Fes que t'escolti. Dóna't les manyes i digues-li que per ensurts ja ha estat bo. Digues-li que ho faci per caritat de Déu.
-No es tracta d'ensurts. Sembla que et mataran de de debò. I jo ja no vull tornar-hi.
—Va una altra vegada. Només una altra vegada, a veure què aconsegueixes.
—No. No en tinc ganes, jo sóc el teu fill. I si hi vaig molt, acabaran per saber qui sóc i els donarà per afusellar-me a mi també. És millor deixar les coses d'aquesta mida.
—Va, Justino. Digueu-los que tinguin tanta llàstima de mi. Només això digues-los.
Justino va estrènyer les dents i va moure el cap dient:
—No.
I va continuar sacsejant el cap durant molta estona.
Justino es va aixecar de la pila de pedres on estava assegut i va caminar fins a la porta del corral. Després es va girar per dir:
—Vaig, doncs. Però si de pèrdua m'afusllen a mi també, qui tindrà cura de la meva dona i dels fills?
—La Providència, Justino. Ella se n'encarregarà. Ocupa't d'anar allà i veure quines coses fas per mi. Això és el que urgeix.
Fonts: Escriure't i Paraula virtual