Yolanda Guerrero. Entrevista amb l'autora d'El dia que la meva mare va conèixer Audrey

Yolanda Guerrero té una llarga trajectòria com periodista (El País) i el 2017 va publicar la seva primera novel·la, L'huracà i la papallona, la segona, Mariela, va aparèixer dos anys després i aquest ha presentat El dia que la meva mare va conèixer Audrey. En aquesta entrevista ens en parla i d'altres temes. Li agraeixo molt el seu temps i amabilitat dedicats.

Yolanda Guerrero. Entrevista

• ACTUALIDAD LITERATURA: La teva nova novel·la porta per títol El dia que la meva mare va conèixer Audrey. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?

IOLANDA GUERRERO: No va ser només una idea, sinó diverses que vaig intentar acoblar prenent com a punt de partida un moment històric: els anys 60. Va ser una època fascinant. D'una banda, bufaven vents de llibertat en forma de música, moda, cinema… D'altra banda, tots aquests vents trigaven més temps a arribar a Espanya que a altres països i, quan ho feien, venien garbellats per la censura del franquisme tardà. Els Beatles i bombolles hedonistes com la Marbella que naixia van conviure amb actes d'hostilitat internacional com el forrellat de la Verja de Gibraltar.

I, enmig de tot això, vaig pensar, què haurien fet dos amants que es volguessin per sobre de totes les vicissituds? I què hauria passat si haguessin conegut una dona tan humanament excepcional com Audrey Hepburn, que en aquells temps vivia a Espanya? Així va néixer El dia que la meva mare va conèixer Audrey.

• A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?

IG: Quines preguntes boniques! Doncs sí a totes dues. Recordo els dos primers que em van impressionar i se'm van quedar a dins per sempre. Eren sengles versions infantils de El Quixot i la Odissea, que vaig llegir quan era molt petita, potser als quatre o cinc anys, perquè vaig començar a llegir molt aviat. Tenien pocs dibuixos i molt de text, però em vaig enganxar a ells. Els llegia i rellegia sense parar. Crec que segueixo enganxada, però els originals, els de veritat, que vaig llegir així que vaig poder.

La primera història que vaig escriure també la recordo. Era un conte que vaig redactar quan tenia 12 anys. Es titulava La lluna ja no riela. Una mestra molt estimada em va animar que el presentés a un concurs literari infantil i va guanyar el segon premi. 

• A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques. 

IG: Per descomptat, el primer és Miguel de Cervantes amb El Quixot, el meu llibre favorit de totes les èpoques. I el segueix molt de prop Gabriel García Márquez, encara que si escau crec que m'agraden, en major o menor mesura, tots els seus llibres; si n'hagués de triar dos, Cent anys de solitud y L'amor en els temps del còlera. I després n'hi ha tants: Saramago, Joyce, Kafka, Sartre, Camus, Nietzsche… Que difícil de triar!

• A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear? 

IG: Perdó per repetir-me tant, però aquest personatge és, sens dubte, Don Quixot de la Manxa. Té tants matisos, tanta saviesa, tanta filosofia, tanta ironia, tanta humanitat, tant de tot… Incís: m'hauria agradat conèixer-lo, però no goso ni tan sols somiar que jo sigui capaç de crear un personatge ni tan sols similar. Això del Quixot és d'una genialitat inimitable.

• A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir? 

IG: Abans d'asseure'm a escriure m'agrada fer un resum en forma de guió llarg. Molt llarg, de vegades de fins a 20 folis. És com si primer m'hagués de explicar a mi mateixa el que vull explicar a la novel·la. Abans de res, he de deixar molt clar sobre el paper el que pretenc narrar i com fer-ho, i després només he de seguir les meves pròpies directrius. 

I a l'hora de llegir, tinc el costum contrari: no acostumo a informar-me a través de les solapes, no vull saber de què tracta un llibre, ni tenir la més mínima idea. M'encanta enfrontar-me a les seves pàgines buida de ment i deixar que l'autor l'ompli. Encara que no conèixer l'assumpte d'un llibre, després de llegir ressenyes i crítiques literàries, de vegades és força difícil.

• A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho? 

IG: Tinc dos costums també oposats per fer una cosa o una altra: per escriure, prefereixo les matins. Només matinada mentre estic escrivint un llibre. M'aixeco tempraníssim i aprofito el silenci i la quietud de l'alba per escriure. No obstant això, per llegir prefereixo la nit. I, si és possible, al llit. No recordo una nit, per difícil o tardana que hagi estat per a mi, en què no hagi llegit almenys unes línies abans de dormir.

• A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin? 

IG: M'agraden tots, en realitat, sempre que siguin de bona literatura. Creiem que la ficció és el gènere preferit dels lectors i, tanmateix, un dels grans fenòmens editorials dels darrers temps ha estat L'infinit en un jonc, d'Irene Vallejo, que és un magnífic assaig sobre els orígens històrics del llibre. Jo em sumo als admiradors d'aquesta obra i aquest gènere. I insisteixo: qualsevol gènere, sempre que estigui ben escrit i documentat, és el meu gènere preferit.

Lectures

• A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?

IG: Ara estic descansant de l'escriptura, perquè El dia que la meva mare va conèixer Audrey ha entrat en una altra de les fases que m'agrada més d'una novel·la: el contacte amb els lectors. És el moment de les presentacions, Les signatures, els actes a llibreries… És molt emocionant.

També aprofito els períodes sense escriptura per llegir llibres que guardava, perquè mentre escric només llegeixo els que em serveixen per documentar-me. Ara mateix estic submergida i absolutament fascinada per els elegits, d'un gran amic, Nando López; no només és una novel·la meravellosament escrita, sinó molt necessària, imprescindible per conèixer les injustícies que es cometien no fa gaire temps en aquest país contra els homosexuals.

També m'espera a la tauleta Ballareu sobre la meva tomba, d'una altra bona amiga, Alba Carballal; és la segona novel·la d'una escriptora jove que ja ha entrat a la literatura per la porta gran. Altres als que em llançaré ben aviat, entre molts més, són delicte, de Carme Chaparro; Dius, de Jesús Ruiz Mantilla; La rebel·lió dels bons, de Roberto Santiago… Són tots amics meus també, però no els llegeixo només per això. És que escriuen tan bé…!

Yolanda Guerrero sobre el panorama editorial

• A EL: Com creus que està el panorama editorial?

IG: Sorprenentment, el mercat editorial ha sortit reforçat de la pandèmia. La facturació del 2021 va augmentar un 5,6 %, el més gran increment Mòbil del segle. Crec que va ser de les poquíssimes coses bones (per no dir l'única) que aquells temps foscos del coronavirus ens van deixar. Hi ha qui es queixa que a Espanya es publiquen molts llibres, massa. Segons les dades del 2021, gairebé 93.000 títols aquest any. Per mi, però, això no és motiu de queixa. Alguns dels llibres seran bons, d'altres no. Però són un indicador important: l'atracció que exerceix la literatura. Per llegir-la o per escriure-la. Un país amb persones que llegeixen allò que s'escriu i després volen llançar-se a aquesta mateixa aventura és un país amb esperança.

• A EL: T'està sent difícil el moment que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva tant a nivell cultural com social?

IG: En contraposició al que he dit en la meva anterior resposta, el que em resulta més difícil d'assumir i acceptar és la proliferació de la mentida. I aquest és un fenomen transversal, que afecta tots els àmbits: cultural, social, polític, religiós… No aconsegueixo entendre que, amb tots els mitjans d'informació al nostre abast, tan ràpids, gairebé instantanis, estiguem disposats a creure qualsevol fal·lus sense contrastar-ho i només perquè s'adapta a la nostra ideologia preconcebuda.

Em contradiré a mi mateixa en el que he dit anteriorment: un país disposat a deixar-se intoxicar per mentides, qualssevol siguin per molt inversemblants que resultin, sense molestar-se a investigar-les, pot arribar a ser un país sense esperança.