David Ampolla | Fotografia: perfil de Twitter.
David Ampollo es madrileny i una cara molt coneguda en mitjans de comunicació, sobretot com a divulgador històric. També és escriptor i guionista i presentador de programes com El punt sobre la Història y Això és una altra història, a Telemadrid, amb la també autora Carmen Sánchez-Risco com a companya. Entre els seus llibres hi ha Follons, amors, desraons, embolics, tripijocs i altres tripijocs del segle XIX, Els víkings no tenien banyes o Felip el Bell. Anatomia d'un crim.
En aquesta extensa entrevista ens parla de la seva trajectòria i de molts temes més. Li agraeixo enormement la seva simpatia i temps dedicats.
David Botello — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: Escriptor, comunicador, productor, presentador de televisió… Hi ha alguna faceta especialment en què et sentis més còmode?
DAVID AMPOLLA: Sòl presentar-me com escriptor i guionista. El que és un juntaletres. És l'ofici que més he desenvolupat, en què sempre tinc alguna cosa per aprendre i en què em sento més còmode.
- A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
DB: Va ser una versió infantil de Oliverio Twist (tal qual), de la col·lecció camarada, de l'editorial Sima. Va ser el primer llibre que em van regalar. Em passava la vida llegint tot el que queia a les mans, però a casa hi havia pocs llibres. Aquest me'l van regalar uns veïns quan vaig fer sis anys. El guardo com a or en drap, juntament amb gairebé tots els llibres que vaig llegir de petit. La crida del bosc, Els Hollister, els Cinc, Juliol Verne…
Aquella història
La primera història que vaig escriure va anar un poema. Estava a tercer d'EGB. Acabava de morir la meva àvia, la Lala, que em va ensenyar a llegir i m'explicava contes cada nit. Aquest mateix any ens vam mudar. La casa era més gran, però jo estava trist. Era nou a l'escola i vivia espantat. Sempre m'asseia a l'última fila. Un matí, el professor, don Alfredo, ens va demanar que li escrivíssim alguna cosa. I em va sortir aquell poema. Anava de un pelegrí que no deixava de viatjar. Suposo que estava demanant a crits que em deixessin fugir. O potser només volia trobar el meu lloc al món. No ho sé…
A Don Alfredo li va agradar i em va demanar que el llegís en veu alta, davant de tota la classe. Encara em donen taquicàrdies quan ho recordo. En acabar, es van acostar a mi uns companys. Suposo que em van dir que els havia agradat. Però l'únic que recordo són els somriures. La caloreta d'una mà a l'espatlla. La sensació d'alleujament. Aquell dia vaig descobrir que escriure és una manera que t'estimin.
Eescriptors i personatges
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
DB: Al llarg de la meva vida m'han anat donant diferents rampells… Vaig tenir un moment Jules Verne, com tots; després vaig passar per JJ Benítez, fins que em vaig atipar de cavalls i de Troies. D'adolescent vaig tenir un cop de cop amb les masses de Ortega i Gasset i els seus estudis sobre l'amor, amb la manera d'entendre Castella de Antonio Machado, amb els versos del capità Neruda. Lorca em va fer volar amb la força dramàtica de la poesia. Aleixandre em va clavar més d'una espasa com a llavis. Borges em va convèncer del valor que té el que és breu. Bukowski em va ensenyar el poder expressiu del llenguatge malsonant. Joseph Campbell em va explicar al voltant d?una foguera el viatge de l?heroi.
I han anat quallant les meves pupil·les de paraules Paco llindar, Àngel González, García Márquez, Bob Dylan, Buero Vallejo, Lope de Vega, Luis García Montero, Calderó, Peter Schaffer, Txékhov… M'adono en rellegir la llista que hi ha molta poesia, una mica de teatre, poca narrativa i menys assaig, Que és el gènere que més practico.
Remato la feina amb la meva altra obsessió: Juan Antonio Cebrián, Neus Concostrina, Juan Eslava Galán, Jesús Callejo, José Luis Corral...
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
DB: Don Quixot. Per tot això. És un personatge rodó. M'ha acompanyat més que cap altre. És l'únic llibre que he rellegit diverses vegades. Em veig una mica lluitant contra molins de vent, confonent ramats amb exèrcits enemics i donant espadades a cegues als odres de vi. Don Quixot em sembla molt més real que Cervantes. Em costa menys imaginar-me l'un cavalcant amb la seva armadura a quaranta graus al sol de la Manxa que l'altre enarborant la ploma.
Costums i lectures
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
DB: M'ha tocat escriure en redaccions que bullien d'activitat, bars, biblioteques, parcs… sobretot, escric a casa. Sóc un d'aquells afortunats tipus que té un espai amb llum, una pantalla gran i llibres, molts llibres. Em passo la vida, literalment, envoltat de paraules escrites.
- AL: I el teu lloc i hora preferits per fer-ho?
DB: Tinc tanta feina que no em puc posar exquisit. Escric recentment aixecat, a mig matí, després de dinar, a la tarda, a la nit i/o de matinada. Quan surto de casa, acostumo a portar a sobre l'ordinador.
Amb la lectura em passa el mateix. No puc sortir de casa sense el meu llibre electrònic. No sense el meu ebook. M'agrada llegir a qualsevol lloc.
Tot i que, sens dubte, el millor lloc per gaudir del plaer de la lectura és la llit. Als matins, quan la vida ho permet. I sempre, sempre, a les nits. No concebo ficar-me al llit sense llegir una estona. Tinc una amiga amb un bloc que es diu Que el somni m'arribi llegint, i no puc ser més fan. Aquesta és la meva única mania lectora. El meu caprici lector. El meu vici. Caure en braços de Morfeu alhora que les paraules s'esvaeixen davant dels ulls.
- AL: Aquest moment històric que més t'atreu?
DB: M'agraden més les històries que no pas els moments. He trobat històries meravelloses al XIX, al regnat dels Reis Catòlics, al Palau Reial de Madrid, als carrers de mig món, a l'Alhambra, a la Barcelona de Gaudí… Si hagués de triar, m'agradaria prestar-ne molta més atenció a aquest temps mític, a la recerca del foc, en què els éssers humans ho van aprendre tot.
David Botello — Projectes
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
DB: Llegint sóc una mica compulsiu i força desordenat. Així que vaig al tramràn amb diversos llibres alhora: La guerra civil espanyola, de Hugh Thomas, una edició de butxaca a la qual cauen les fulles. Valle Inclán i l'insòlit cas de l'home amb raigs X als ulls, de La Felguera Editors, que em van regalar durant el curs i estava desitjant començar. L'odissea de Cap de Vaca, de Rubén Caba i Eloísa Gómez Lucena, per feina. La nit més llarga, de Carlos Gibaja, perquè sempre cal portar a sobre un poemari.Geography is Destiny, d'Ian Morrison, perquè mai no deixaré d'intentar aprendre anglès. Ara que començo les vacances, intentaré llegir una mica de narrativa, que és el meu compte pendent permanent.
Y mai no deixo d'escriure, sobretot, guions per als meus projectes. Acabo de deixar anar un programa sobre Toledo i arrenco un de Cap de Vaca. Tinc diversos esborranys de peces sobre Història de Madrid. tinc un encàrrec editorial tan recent que encara no puc compartir. I sempre tinc diversos projectes en marxa, un parell de novel·les, una obra de teatre, el pilot d'una sèrie, dos o tres documentals… A veure si sona la flauta i vaig fent forats per anar-los empenyent.
Veure
- A EL: Com creus que està el panorama editorial?
DB: Un dels meus passatemps favorits és perdre'm a les llibreries. A mesura que em faig gran, em va donant cada cop més vertigen saber que mai no arribaré a llegir-me ni tan sols la meitat dels llibres que hi ha a la venda en aquell moment… Tanta oferta m'aclapara.
Com a autor, només puc dir que he tingut sort. Sóc conscient que l'entorn en què es desenvolupaven les editorials que vaig conèixer fa vint anys, quan vaig publicar el meu primer llibre, no té res a veure amb el món canviant on vivim ara. Al final, serà cert que ningú es pot banyar dues vegades al mateix riu, i menys en un riu regirat.
El mercat de la comunicació (la tele, la ràdio, les editorials…) viu una crisi de identitat digital. No en queda cap altra que adaptar-se o morir. I continuar nedant.
- AL: I, finalment, què creus que explicaran les cròniques del futur sobre el present que vivim?
DB: No sé què explicaran les cròniques, però estic segur que, si estiguéssim allà per veure'l, ens sorprendria. Els historiadors juguen amb avantatge, perquè la Història s'escriu molt millor des del futur. Ningú va ser capaç de predir que el cristianisme seria la religió dominant a mig món. I quan ja era un fet va canviar la manera d'interpretar el passat. Els que van viure l?assassinat de l?arxiduc d?Àustria a Sarajevo no sabien que, anys més tard, algú diria que aquest va ser el desencadenant de la I Guerra Mundial.
Cantant sota la pluja, Esmorzar amb diamants o La reina d'Àfrica ni tan sols van estar nominades a l'Óscar a la millor pel·lícula de l'any. Imagina't que algú li hagués dit a Hitchcock que, setanta anys després que l'Acadèmia la rebutgés, psicosis estaria considerada una de les millors pel·lícules de la Història del Cinema. I potser ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort. Qui sap què dirà el futur del present? Potser ni recorden el COVID. I Filomena serà només la que estima cantar.