Blanca Andreu va néixer un dia com avui a La Corunya el 1959, però la seva infància i adolescència van transcórrer a Oriola. Va estudiar filologia que va acabar a Madrid on va conèixer l'escriptor Francisco Umbral, que la va presentar en els cercles literaris madrilenys. Es va fer un lloc en ells i va triomfar molt jove amb la seva poesia. Més tard es va casar amb el novel·lista Joan Benet i, en enviudar, va tornar a La Corunya.
Alguns títols de les seves obres són D'una nena de províncies que es va venir a viure a un Chagall, Capità Elphistone o La terra transparent. Entre els premis que ha rebut hi ha l'Adonais o el Premi Ícar de Literatura. Amb aquesta selecció de poemes la felicitem.
Blanca Andreu — Selecció de poemes
Com em semblarà estrany l'aire que m'envolta
Com em semblarà estrany l'aire que m'envolta,
com serà així estrany,
quan tu ja no hi siguis,
la catedral del dia,
el claustre que condensa la gran edat de la llum
i el caràcter de les tempestes.
Amor meu, amor meu, tu sense dia per a tu,
enfilat entre miralls i entre les coses dolentes,
morta la plata transcendental
i les ja antigues anemones d'ègloga,
morta aquesta versió, que ara fosc, i declino, per llegir-la, més jove.
Amor meu de mai, afiebrat i pacífic,
versos per al petit pop de la mort,
versos per a la mort rara que fa la travessia dels telèfons,
per a la meva ment deguda versos, per al circuit del violí,
per al circuit de l'agró,
per al confí del sud, del somni,
versos que no m'assilin ni siguin causa de vida,
que no em donin la dolça serp umbilical
ni la sala glucosa de l'úter.
Des de l'Iraq
Respon-me, polític, per què
vols desfigurar la faç del món?
Per què vols tallar
els caps blaus dels meus temples?
Per què vols
esquitxar amb la meva sang
al teu poble innocent?
No saps que si envies
la mort a visitar-me
tornarà sobre tu, boomerang en tornada?
Per què vols
matar casa meva
trencar el meu nen
cremar el meu gos?
Digues que volies ser cavall esvelt, nom
Digues que volies ser cavall esvelt, nom
d'algun cavall mític,
o potser nom de tristany, i fosc.
Digues-ho, cavall grec, que volies ser estàtua des de fa deu mil anys,
di sud, i digues colom baladre blanc,
que hauries volgut ser en aquestes coses,
morir-te en la seva substància, ser columna.
Digues que massa vegades
astrolabis, estrelles, el nervi dels àngels,
van venir a fer música per a Rilke el poeta,
no per als teus genolls o la teva ànima de mur.
Mentre la marihuana destil·la mars verds,
parla a les recepcions amb les seves llàgrimes verdes,
o roba a la llum la seva llum més verda,
et desconeixes, et desconeixes.
Homes dels oceans
Navego
sobre blat celeste
entre herbes blaves pels camps marins.
Aquí són les gavines les tórtores
i la merla, corb marí.
Els que llauren aquests humits solcs
de color verd o indi
recullen plata
si sembren
somnis
o desitjos
de tornar a casa.
Marina
T'he vist, oceà
t'he galopat
a lloms d'un violí
de fusta polida
d'un poltre guerxo
del color del cirerer
i eres, oceà
un prat
d'herba blava
en moviment.
Com si fossis
el mateix oblit
t'he visitat
oceà
emperador de les aigües
mirall profund del cel
i he vist a les teves eternes barbes d'escuma
cereals blaus i flors del silenci.
ofrena
Digueu-me, aigua, foc furiós, novia de l'infern,
sobre la gran mar redoblen els tambors
de l'enemic vent i ressonen com a campanes
els lingots de coure a la sentina.
Digueu-me, llast o mercaderia, fardells d'espècies, negres
van ser sacrificats al gran lladre, van anar per la borda,
ombres raptades, robes, animals
i una dona.
Ombra i ritu d'amor
Ombra i ritu d'amor:
digues tu àngel visible
l'existència del qual es forja en la insubmissió
a la paraula i al seu asil
digues tu àngel aprimat pel silenci,
esveltíssim en el callat,
amb el costat intacte antic en guerres
digues tu la paraula que llegeixo al minut que dura el meu cor.
Et veig en una profunditat quieta i clara
Et veig en una profunditat quieta i clara i els teus ulls amants
m'acompanyen de prop. Bé pots trencar totes les meves
remilgades opinions plenes de xafarderies, embolics i vicis:
entre tu i jo no n'hi ha cap.
Jo sola fosca per terrats
Jo sola fosca per terrats amb ales amuntegades per la quietud i per la
mort engrandides i per cants dient-te ai condueix-me amb el meu cor
desconegut a la porta de les botigues totes on venen altíssimes
gravitacions àngels infinitament confusos que acudeixen en compassos de trens
i s'allotgen en grisos estuaris ai condueix-me ara quan la meva fortalesa martiritza
vessant-se quan excessivament aixeca armes de res i es precipita sobre res
com una certesa i una antífona de l'eliminació.
Font: A mitja veu