Francisco Pérez Martínez, més conegut com Francisco Umbral, Va néixer a Madrid, l'11 de maig de 1935 i va morir a la mateixa ciutat, el 28 d'agost de 2007. Va ser periodista, novel·lista, biògraf i assagista espanyol.
La ciutat de Valladolid, on el mort escriptor va passar gran part de la seva vida, i es va iniciar en les lletres a través del periodisme, prepara un homenatge a la seva memòria amb la dedicatòria d'un carrer i un acte dins a la Fira de Llibre, que se celebrarà de l'1 a l'11 de maig, coincidint la data amb el dia del seu naixement.
El barri de Parquesol, un dels de major expansió i potencial demogràfic, ha estat l'escollit per immortalitzar en un carrer la figura de Francisco Umbral (1935-2007), qui a Valladolid va publicar els seus primers escrits, dins de la revista «Cigne», de l'SEU, i va col·laborar regularment en el diari «El Nord de Castella« des del 1957.
En l'homenatge participarà també el rotatiu «El Mundo-Diari de Valladolid«, Per haver estat aquest diari l'últim hostalatge de la columna d' Francisco Umbral, Des de 1989, amb el lema «Els plaers i els dies«, Que abans va publicar en«El País»(1976-1988) i en el desaparegut«diari 16« (1988).
La Diputació de Valladolid ja va dispensar en vida a Llindar, el 1994, un homenatge amb el lliurament del seu Premi a la Trajectòria Literària i l'edició d'un llibre sobre la seva vida i obra.
Narratives escrites per Francisco Umbral
- Tamouré (1965)
- Balada de brètols (1965)
- Travessia de Madrid (1966)
- Les verges (1969)
- Si haguéssim sabut que l'amor era això (1969)
- El Giocondo (1970), sobre els ambients homosexuals de Madrid
- Les europees (1970)
- Memòries d'un nen de dretes (1972)
- Els mals sagrats (1973)
- Mortal i rosa (1975)
- Les nimfes (premi Nadal, 1975)
- Els amors diürns (1979)
- Les falgueres arborescents (1980)
- La bèstia rosa (1981)
- Els àngels custodis (1981)
- Les ànimes de purgatori (1982)
- Trilogia de Madrid (1984)
- Pius XII, l'escorta mora i un general sense un ull (1985)
- Res en diumenge (1988)
- El dia en què vaig violar a Alma Mahler (1988)
- El fulgor d'Àfrica (1989)
- I Tierno Galván va ascendir als cels (1990)
- Llegenda de l'César Visionari (premi de la Crítica, 1992)
- Madrid, 1940 (1993)
- Les senyoretes d'Avinyó (1995)
- Madrid 1950 (1995)
- Capital de el dolor (1996)
- La forja d'un lladre (1997)
- Històries d'amor i Viagra (1998)
- Un ésser de llunyanies (2001)
- Els metalls nocturns (2003)
- Dies feliços en Argüelles (2005)
- Estimat segle XX (2007)
Assaigs i cròniques escrites per Francisco Umbral
També va escriure un assagisme molt personal en títols com L'escriptura perpètua (De Rubén Darío a Cela) (1989), Les paraules de la tribu (1994), Diccionari de literatura (1995), Madrid, tribu urbana (2000) o els al·lucinats (2001). en Cela: un cadàver exquisit (2002), ofereix la seva personal interpretació de què va ser el seu protector i amic i en I com eren les lligues de Madame Bovary? (2003) ofereix una col·lecció de quaranta semblances breus dels seus escriptors preferits. Com cronista, va publicar I Tierno Galván va pujar als cels (1990) on analitza líricament la transició política d'Espanya des de la mort de Franco el 1975 fins a l'enterrament d'un dels alcaldes més estimats de Madrid el 1986; a El socialfelipismo: la democràcia detinguda (1991) i La dècada vermella (1993), s'esmicola la presidència exercida per Felipe González i en La República bananera USA, Que versa sobre els fets ocorreguts l'11 de setembre a Nova York, la guerra dels Estats Units a l'Afganistan i el govern de George Bush (2002). La seva preocupació pel llenguatge es mostra en el Diccionari per a pobres (1977), el diccionari cheli (1983) o Les paraules de la tribu (1994).
Biografies i autobiografies escrites per Francisco Umbral
Ha publicat a més assajos biogràfics i literaris amb punts de vista originals sobre autors clàssics de la literatura de l'XIX i de l'XX, com Larra, anatomia d'un dandi (1965), Lorca, poeta maleït (1968), Ramon i les avantguardes (1978) i Valle-Inclán: els botins blancs de vaig picar (1997) i altres més aviat divulgatives com Valle-Inclán (1968); Lord Byron (1969); Miguel Delibes (1970); Lola Flores, sociologia de la petenera (1971). Un capítol especial en aquest apartat l'ocupen els llibres autobiogràfics, tot i que l'autobiografia inunda també tota la seva obra narrativa i periodística, entre els quals cal destacar La nit que vaig arribar a el cafè Gijón (1977), Memòries eròtiques (Els cossos gloriosos) (1992), El fill de Greta Garbo (1977) i les seves memòries periodístiques Dies feliços en Argüelles (2005).
Premis rebuts per l'autor
Va obtenir el Premi Nacional de Contes Gabriel Miró en 1964 amb Tamouré i va ser finalista del premi Guipúscoa el mateix any per la seva novel·la curta Balada de brètols. El 1965 el seu conte Dies sense escola aconsegueix el Premi Província de Lleó. A finals dels seixanta és finalista a el premi de contes Tartessos per Marilén tardor-hivern. És finalista el Premi Elisenda de Montcada per 'Si haguéssim sabut que l'amor era això' (1969).
El 1975 obté el Premi Carles Arniches de la Societat General d'Autors i aquest mateix any el premi Nadal de novel·la per les Nimfes.
Ja en els anys 80 Premi González Ruano de Periodisme el 1980 pel seu article el trienni, Publicat durant la seva etapa a El País; va ser finalista de el Premi Planeta el 1985 amb Pius XII, l'escorta mora i un general sense un ull.
El 1990 obté el Mariano de Cavia pel seu article periodístic Martín Descalzo, Ja de la seva etapa a El Món i el Premi Antonio Machado amb la seva narració curta Tatuatge. El 1992 la seva novel·la Llegenda de l'César visionari va obtenir el Premi de la Crítica 1991. El 1994 aconsegueix el Premi Joan Valera de literatura epistolar i el VII Premi Nacional de Periodisme de la Fundació Institucional Espanyola. El 1995 rep el Premi Francisco Cerecedo de l'Associació de Periodistes Europeus. El 1996 és Premi Príncep d'Astúries de les Lletres; el 1997 és premi Fernando Lara per La forja d'un lladre. El 1997 el Ministeri de Cultura li atorga el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel conjunt de la seva obra i se li concedeixen la Medalla d'Or de l'Cercle de Belles Arts de Madrid i el premi León Felipe a la Llibertat d'Expressió. Va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid (1999). L'any 2000 va obtenir el premi Cervantes i el 2003 el Premi de periodisme Mesonero Romans.
Bibliografia de l'autor
- Anna Caballé, Francisco Umbral. El fred d'una vida, Espasa-Calpe, 2004. ISBN 978-84-670-1308-5
- Maria P. Celmar, Francisco Umbral, Valladolid: Universitat, 2003. ISBN 978-84-8448-223-9
- Javier Villán, Francisco Umbral. L'escriptura absoluta, Madrid: Espasa Calpe, 1996. ISBN 978-84-239-7823-6
- Antonio López de Zuazo Algar, Catàleg de periodistes espanyols de el segle XX. Madrid, 1981. ISBN 978-84-86227-81-4
- EntreRíos. Revista d'Arts i lletres nº 2, primavera estiu, 2005 (Monogràfic dedicat a Francisco Umbral amb diversos estudis, un text inèdit i una selecció de fragments de les seves obres) Associació Minerva d'Arts i Lletres (Granada).
- Gómez Calderón, Bernardo, Lladre de foc: l'obra en premsa de Francisco Umbral. Màlaga, 2004 Associació per a la Investigació i el Desenvolupament de la Comunicació. ISBN 84-609-3181-1