Fotografia: Web d'Alfonso Mateo-Sagasta.
Alfonso Mateo-Sagasta és madrileny del 60. Es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat Autònoma de Madrid i va treballar com arqueòleg, llibreter, editor i fuster. I en les estones lliures escriu. Ha publicat diverses novel·les i n'ha escrit molts articles, relats i assaigs sobre història i naturalesa. A més, intervé en tallers de lectura i escriptura i dóna conferències sobre història i literatura. Entre els seus títols més coneguts hi ha Lladres de tinta i la seva darrera novel·la és El seu pitjor enemic. En aquesta entrevista ens parla de la seva trajectòria i us agraeixo molt el temps i l'amabilitat dedicats.
Alfonso Mateo-Sagasta — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la es titula El seu pitjor enemic. Què ens comptes en ella?
ALFONS MATEU-SAGASTA: Su pitjor enemic és una reelaboració d'una novel·leta que vaig escriure per encàrrec l'any 2010 per a l'ensenyament espanyol i que es titulava El poeta captiu. La història m'agradava molt i, quan vaig recuperar els drets, vaig decidir fer una altra volta introduint un vocabulari més precís, algun capítol més que arrodonís la història i certa dosi d'ironia. Aquests canvis, i el fet que no hagués circulat més que al mercat de l'ensenyament d'idiomes, em van animar a canviar el títol com si fos una obra nova, almenys així la veig jo. Encara que el que de debò li dóna categoria al llibre són les meravelloses il·lustracions de María Espejo, dibuixos en silueta, oa l'ombra, que capten meravellosament l'esperit i l'ambient de l'època.
El tema és cervantí, i podria definir-se com una preqüela de la meva novel·la Lladres de tinta, primera de la sèrie d'Isidoro Montemayor (les altres són El gabinet de les meravelles y El regne dels homes sense amor). Tracta de la arribada a Madrid el 1605 de Jerònim de Passamont, un vell soldat que acudeix a la vila a la recerca d'editor per a les seves memòries i que en un bodegó escolta un capítol del Quixot, el nou llibre de moda, on se'n parla de forma despectiva. A partir d'aquí, els seus aventures i desventures serveixen de guia per submergir-nos al Madrid dels Àustries, les seves grandeses i les seves misèries, i en el sempre sorprenent món de la literatura del Segle d'Or i els seus misteris.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?
AMS: De xaval m'agradaven molt els llibres de Salgari. El meu personatge favorit era Yáñez de Gomera, el portuguès company i amic de Sandokan, però guardo amb especial emoció la meva primera lectura de la trilogia de PC Wren: Beau Geste, Beau Sabreur i Beau ideal. Curiosament, crec que aquelles novel·les em van despertar l'interès pel món àrab, per això estudiés Història Medieval i que després la meva primera novel·la transcorregués al segle X, en ple auge califal a la Península ibèrica. El seu títol és L'olor de les espècies.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
AMS: No tinc escriptor de capçalera, i admiro tants que seria inútil intentar enumerar-los. Tot i que és cert que Cervantes és el que més he llegit i sobre el que he treballat més.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
AMS: Antonio José Bolívar Proaño, Protagonista d' Un vell que llegia novel·les d'amor, de Luis Sepúlveda.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
AMS: No, la veritat és que no tinc manies més enllà de disposar dun ordinador, paper i ploma. Llegeixo a qualsevol lloc, i per escriure prefereixo el meu despatx, encara que després corregeixo també a qualsevol lloc.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
AMS: M'imposo una mena de horari d'oficina, matí i tarda, entre escriptura i lectura. De vegades les coses surten millor als matins, però no sempre.
Panorama i actualitat
- AL: Cultives la novel·la històrica principalment. Hi ha altres gèneres que t'agradin?
AMS: M'agrada pensar que intento fer literatura en general, encara que és cert que la majoria de les meves històries transcorren en altres èpoques. Comptar amb un ambient exòtic, i quan dic exòtic em refereixo a diferent del que el lector coneix, és una bona eina per cultivar la ficció, però l'esperit de la novel·la està en els personatges, no en el marc en què es desenvolupen els seus vides. En qualsevol cas, m'agrada variar.
De fet, he publicat una novel·la de ciència ficció (Les cares del tigre), A assaig de naturalesa (Tractant de taurons amb Karlos Simón) I un conte infantil (Mànega) amb il·lustracions d'Emília Fernández de Navarrete, a banda, és clar, d'un informe sobre ontologia de la història, com L'oposició, i un assaig narratiu, Nació. En aquest darrer descric en escenes la caiguda de la Monarquia Catòlica des del 1808 i el naixement d'Espanya el 1837. Per mi la Història, amb majúscula, és un gènere literari molt especial.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
AMS: He estat revisant l'edició americana de Nació, editada pel Fons de cultura Econòmica, que presento a l'octubre a Mèxic (l'espanyola és de Regne de Cordelia). Quant a lectura, acabo de llegir un llibre interessantíssim de Anselmo Suárez i Romero que es titula Francesc, l'enginy o les delícies del camp, una novel·la estremidora sobre l'esclavatge a Cuba escrita el 1839, de la qual no havia tingut notícia quan vaig escriure Mala fulla.
- AL: Com creus que hi ha el panorama editorial en general?
AMS: Suposo que bé, tenint en compte tot el que s'edita, llàstima que no hi hagi lectors per a tant llibre. Allò que està malament, i sempre ho ha estat, és la política sobre promoció de la lectura, i en general cultural i educativa. Malauradament a Espanya es llegeix molt poc.
- AL: Què tal estàs portant el moment actual que vivim?
AMS: Si et refereixes a políticament, amb molt interès i curiositat; socialment, amb esperança; personalment, amb tranquil·litat i literàriament, amb il · lusió. En fi, que ja ho veurem.