Silvina Ocampo i un dels seus contes

Passejant-me pel lloc Taringa, On el eclèctic caràcter dels seus posteos pot regalar-se a un un article sobre psicologia per a gossos, amb un altre sobre la filosofia heideggeriana, vaig topar amb un post que realment em va alegrar, així com també em va sorprendre en la meva ignorància.

Silvina Ocampo es va merèixer un post, on es va publicar un conte que jo no havia llegit, i que em va agradar trobar. Agradaria de compartir-ho amb vosaltres, al costat d'una ressenya que el mateix Borges va escriure sobre l'escriptora.

«Com el Déu del primer versicle de la Bíblia, cada escriptor crea un món. Aquesta creació, a diferència de la divina, no és ex nibilo; sorgeix de la memòria, de l'oblit que és part de la memòria, de la literatura anterior, dels hàbits d'un llenguatge i, essencialment, de la imaginació i de la passió. [...] Silvina Ocampo ens proposa una realitat en què conviuen el quimèric i el casolà, la crueltat minuciosa dels nens i la recatada tendresa, l'hamaca paraguaiana d'una cinquena i la mitologia. [...] Li importen els colors, els matisos, les formes, el convex, el còncau, els metalls, el aspre, el polit, el opac, el translúcid, les pedres, les plantes, els animals, el gust peculiar de cada hora i de cada estació, la música, la no menys misteriosa poesia i el pes de les ànimes, de què parla Hugo. De les paraules que podrien definir-la, la més precisa, crec, és genial. »

Jorge Luis Borges

Ell per a una altra - Silvina Ocampo

Esperava veure-ho però no immediatament, perquè hauria estat massa gran el meu pertorbació. Sempre postergava nostre encontre, per algun motiu que ell entenia o no. Un simple pretext per no veure-ho o per veure-ho un altre dia. I així van passar els anys, sense que el temps es fes sentir, excepte en la pell de la cara, en la forma dels genolls, de coll, de la barbeta, de les cames, a la inflexió de la veu, en la manera de caminar, d'escoltar, de col·locar una mà a la galta, de repetir una frase, en l'èmfasi, a la impaciència, en el que ningú es fixa, al taló que augmenta de volum, en les comissures dels llavis, al iris dels ulls, a les nines, als braços, a l'orella amagada darrere de els cabells, als cabells, a les ungles, al colze, ai, al colze !, en la manera de dir què tal? o realment o pot ser o ¿a quines hores? o no el conec. No, Brahms no, Beethoven, bé, alguns llibres. El silenci, que era més important que la presència, teixia les seves intrigues.

Cap partit, que no fos totalment absurd, es produïa: un munt de paquets em cobria i ell, menjant pa i empunyant una ampolla de vi i una de Coca-cola, pretenia donar-me la mà. Invariablement algú ensopegava i l'adéu resultava anterior a l'¿què tal ?. El telèfon deia, equivocat sempre, però la respiració d'algú corresponia exactament a la seva respiració, i sorgien llavors, en la foscor de la cambra, els ulls d'ell, en el color apareixia el timbre d'aquella veu sense fons, una veu que la comunicava amb el desert o amb algunes ramificacions d'un riu que corre entre les pedres sense arribar mai a la seva desembocadura, un riu el naixement, en les més altes muntanyes, atreia els pumes o als fotògrafs que venien de molt lluny a veure aquestes meravelles. Em agradava veure persones semblants a ell. Algunes que tenien mirada gairebé idèntica, si entrecerraban els ulls; o una manera de tancar totalment les parpelles, com si alguna cosa fes mal.

Em agradava també parlar amb persones que solien parlar amb ell o que el coneixien molt o que anirien a veure-ho en aquests dies. Però ja el temps corria, com un tren que ha d'arribar a destí, quan el guarda colpeja la porta de l'passatger que està dormint o anuncia l'estació propera, el terme de el viatge. Havíem de trobar-nos. Tan acostumats a no veure'ns estàvem que no ens vam veure. Tot i que no estic segura de no haver-ho vist, si més no per la finestra. En aquella llum tenebrosa de la tarda, vaig sentir que alguna cosa em faltava.

Vaig passar davant d'un mirall i em vaig buscar. No vaig veure dins el mirall sinó l'armari de la cambra i l'estàtua d'una Diana Caçadora que mai havia vist en aquest lloc. Era un mirall que fingia ser un mirall, com jo inútilment fingia ser jo mateixa.

Llavors va sentir por que s'obrís la porta i que ell aparegués en qualsevol moment i que acabessin les postergacions que mantenien viu el seu amor. Es va posar a terra sobre la rosa d'una catifa i va esperar, va esperar a que deixés de sonar el timbre de la porta del carrer, va esperar, va esperar i va esperar. Va esperar que es fos l'última llum del dia, llavors va obrir la porta i va entrar el que no esperava. Es van prendre de la mà. Es van tirar sobre la rosa de la catifa, van rodar com una roda, units per un altre desig, per altres braços, per altres ulls, per altres sospirs. Va ser en aquest moment quan la catifa va començar a volar silenciosament sobre la ciutat, de carrer en carrer, de barri en barri, de plaça en plaça, fins que va arribar als confins de l'horitzó, on començava el riu, en una platja àrida, on creixien les bogues i volaven les cigonyes. Va clarejar lentament, tan lentament que no van advertir el dia ni la manca de nit, ni la manca d'amor, ni la manca de tot pel que havien viscut esperant aquest moment. Es van perdre en la imaginació d'un oblit -ell per a una altra, per a un altre ella- i es van reconciliar.