Rufino Blanco Fombona va néixer un dia com avui de 1874 a Caracas. va ser un escriptor molt prolífic que va cultivar molts gèneres literaris, des de la poesia a assaigs passant per llibres d'història i el seu autobiografia. També va ser polític i el seu oposició a la dictadura de Juan Vicente Gómez el va portar a la presó i al exili a Espanya i França. A Madrid fundaria la editorial Amèrica i va publicar algunes de les seves obres. Més tard, després de la mort de Gómez, va tornar a Veneçuela i va acabar sent president del país.
Aquesta és una selecció d'alguns poemes de la seva obra per recordar-ho o descobrir-ho.
Rufino Blanco Fombona — Selecció de poemes
Poetes, recordeu-vos
Canti, canti la tristesa
A l'ànima ia la lira d'oblidats somiadors
Des del fons dels gots
Oh, poetes bevedors!
Recordeu-vos, com un dia
Esfullàveu els botons de pietós sentiment,
Esperant de la Verge
El feliç enllumenament.
Com alçàveu en veu dolça,
Al costat de l'arbre nadalenc de joguines florit,
La cançó de nit bona
Al senyor nounat.
Si sorgia del rierol
Són de mal piano,
Els vostres ànims torbava la memòria, ja extingida
D'algun conte savoià.
Una altra pasqua, temps a dalt,
Despuntà l'amor primer – castro amor dels amors
I l'ànima va ser com in prat
Ple d'adorants flors.
Pobres bards que mireu
Com presenti l'ombra, com avenir al caos,
Us repeteix les campanes
En sonar l'al·leluia:
Recordeu-vos, recordeu-vos.
Cançó de la mort
Quan vaig néixer queien esfullades
Roses de llum de la primera aurora;
La vida, amb amor a les mirades
Va clamar en veure'm: Salut, Libertadora.
Jo viatjo a la saeta enverinada,
A la temuda onada traïdora.
Puc caure en forma de nevada,
Puc rugir en forma de pantera.
Sóc la volguda tràgica:
El meu amor és com a filtre que enverina,
Jo sóc com la màgica
I noble margarida de Borgonya.
Si amb els meus bons amadors torn,
No titlleu les meves passions d'inconstants;
Com als seus fills el Saturn voraç,
Devoro els meus amants.
Extingeixo amb les meves mans temoroses
La il·lusió, en les ànimes inquietes,
De núbils dones candoroses
De lànguids i joves poetes.
Si per atzar la vida indiferent
Enmig del camí us abandona,
No tingueu por, us buscaré riënte:
Als llavis els petons, la corona
De nivis tarongines al front,
En complaença ria,
L'elegit que al meu amor sucumbeixi,
En escoltar la sorda simfonia
De la macabra orquestra d'ultratomba.
El ferrocarril
Ai! La meva pobra veïna!
Quina et clava la seva espina
el dolor; Quina et mina!
Toses, blanca viatgera;
i la teva cara de cera
és gentil calavera.
On et curaràs?
Qui comparteix la teva pena?
Interesses a l'art,
pel dol que llences
dels teus ulls de fulles
en què nieses angoixes;
pels teus petons, no donats,
els teus amors, somiats,
i els teus dies comptats;
per les teves faccions,
adorables creacions
d'un pintor i visions.
A l'partir
Vaig estrènyer els seus quinze anys
vaig besar la boca de flor
i els cabells castanyers
al costat del vell mar cantor.
-Pensa, estimada, a l'amant,
no em vulguis oblidar…
i va caure una estrella errant
a la copa blava del mar.
De la masmorra
El meu conveni és ruda inharmonia
que a la copa del salze i del maria,
els ocells censuren amb el cant.
Com! El vent en cadenes? En trencament
l'esperit fort? Les presons
són per al servent a braus infanzones,
homes de presa i cor de flames,
la trompeta gloriosa de cent Fames
i el camp blau i les empreses nobles.
Al celemí els grans; no els roures.
Pesar-me! Qui? Per què? Jesús ho va dir:
«No jutgeu». I serà gra de mill
el meu cor, que vil ventorrillero
digui: «podrit està»; i al femat?
La justícia és absurda; la justícia
és el triomf de la por i l'estultícia:
sobre la indomitesa i la gosadia.
Ruixa el lleó, abans que arribi el dia,
en què talin pastors la muntanya.
La pavura, que habita la cabana,
tem a la fera de daurades crineres.
I alevora en la seva por i en la seva sanya,
pensa trocar els boscos a jardins.
La guerra a mort
La pàtria en creu i amb les venes trencades,
cintila, esquitxada de robins
les campanyes són totes d'alelís
vermellons, i de grana les garsones.
No semblen milers de patriotes
a les dents d'hispans senglars?
No exposen els caps carmesí
palpitants, en bàrbares picotes?
I va passar un fenomen celeste
l'aurora va despuntar per l'Oest
Bolívar als Andes semblava;
I tempestat de purpurines onades
a la tomba van envoltar aquell dia
vuit-cents caps espanyols.
Coses del cafè
La nit era de boira. Trist, freda
convidava la nit a la malenconia.
Jo, sense saber per què, m'entristia.
Una jove parella, a la meva esquena, renyava…
Van trencar. I van trencar sense la cortesania
de fingir-se un moment d'odi, o malenconia.
Jo, sense saber per què, m'entristia.