Rafael de León, poeta i lletrista molt reconegut, va néixer a Sevilla el 1908 i va morir un dia com avui a Madrid el 1982. Va escriure poemes i cançons com les tan famoses Ulls verds, La parrala, Tatuatge o Sempre Sevilla. Entre la seva creació lírica va aquesta selecció de sonets escollits. Per recordar-ho o descobrir-ho.
Rafael de León
De família aristòcrata, va heretar tres títols. Va tenir una educació molt religiosa a la seva infància i més tard va marxar a Granada per estudiar Dret. Allí va conèixer a Federico García Lorca. En acabar la seva formació acadèmica, va tornar a Sevilla i es va endinsar a la música i el teatre. És en aquesta etapa quan comença a col·laborar a la composició de lletres. També va escriure guions per al cinema però sense gaire èxit, i es va centrar en la poesia i l'escriptura de cançons. Es pot considerar que va pertànyer a la Generació del 27, encara que se li hagi relegat a un oblit injust.
Rafael de León — sonets
sonet
Bevent-me la dolça primavera
em va sorprendre la tarda al costat del riu
i vaig poder contemplar el meu albir
l'idil·li de l'aigua i la palmera.
Em vaig capbussar nu a la peixera
buscant un cor igual que el meu,
i no vaig trobar ni un far ni un navili
que em fes senyals de bandera.
La nit anava saltant per la riba
i va posar al meu cap despentinat
el tall verd-blau de la seva fulla.
Però quan ja s'ofegava la meva fortuna,
va voler el vent enviar-lo a la meva jugada
el blanc salvavides de la lluna.
Mort d'amor
No ho sap el meu braç, ni la meva cama,
ni el fil de la meva veu, ni la meva cintura,
ni ho sap la lluna que està interna
al meu jardí d'amor i febre.
I jo estic mort, sí, com una tendra
rosa, o una gasela a la plana,
com una aigua rodona a la cisterna
o un gos de groga dentadura.
I avui que és Corpus, Senyor, he passejat
el meu cadàver, d'amor il·luminat,
com un espantaocell sinistre.
La gent, sense sorpresa, m'ha mirat
i cap el barret s'ha tret
per resar-me un trist parenostre.
Sentinella d'amor
Et vaig posar darrere la tàpia del meu front
per tenir-te així millor guardat,
i et vaig vetllar, ai, amor diàriament
amb baioneta i casc de soldat.
Et vaig voler tant, tant, que la gent
m'assenyalava igual que un empestat;
però que feliç era sobre el pont
del teu amor, oh el meu riu desbordat.
Un dia, em vas dir: – No t'estimo…-;
i la meva tàpia de vidres i d'acer
a la teva veu va venir a terra en una runa.
La saliva a la meva boca es va fer neu,
i em vaig morir com un jacint breu
recolzat a la rosa de la teva espatlla.
Dubte
Per què tens ulleres aquesta tarda?
On eres, amor, de matinada,
quan vaig buscar la teva pal·lidesa covard
a la neu sense sol del coixí?
Tens la línia dels llavis freda,
freda per algun petó mal pagat;
petó que jo no sé qui et faria,
però estic segur que t'han donat.
Quin vellut negre t'amorena
el perfil dels teus ulls de bon blat?
Quin blau de vena o mapa et condemna
al fuet de mel del meu càstig?
I per què em vas causar aquesta pena
si saps, ai amor! que sóc el teu amic?
Necessito de tu, de la teva presència
Necessito de tu, de la teva presència,
de la teva alegre bogeria enamorada.
No suporto que aclapara el meu estatge
la penombra sense llavis de la teva absència.
Necessito de tu, de la teva clemència,
de la fúria de llum de la teva mirada;
aquesta vermella i tremenda flamarada
que m'imposes, amor, de penitència.
Necessito les teves regnes de seny
i encara que de vegades el teu orgull em tortura
del meu lloc d'amant no dimiteixo.
Necessito la mel de la teva tendresa,
el metall de la teva veu, la teva febre.
Necessito de tu, et necessito.
trobada
Em vaig ensopegar amb tu a la primavera,
una tarda de sol, prima i fina,
i vas ser a la meva esquena enfiladissa,
ia la meva cintura, llaç i serpentina.
Em vas donar la tova de la teva cera,
i jo et vaig donar la sal de la meva salina.
I naveguem junts, sense bandera,
pel mar de la rosa i de l'espina.
I després, a morir, a ser dos rius
sense baladres, foscos i buits,
per a la boca maldestre de la gent….
I per darrere, dues llunes, dues espases,
dues cintures, dues boques enllaçades
i dos arcs damor dun mateix pont.
(De Quatre quatre sonets d'amor)
I
Dir «t'estimo» amb la veu vetllada
i besar altres llavis dolçament,
no és tenir ésser, és trobar la font
que ens brinda la boca enamorada.
Un petó així no vol dir res,
és cendra d'amor, no renta bullent,
que en amor cal estar sempre present,
matí, tarda, nit i matinada.
Quin afecte és més poltre que xai,
més espina que flor, sol, no estel,
gos al cor, candela viva…
El que és nostre no és així, a què enganyar-nos,
el nostre és navegar sense trobar-nos,
a la deriva, amor, a la deriva.