Conquilla Zardoya va ser una poeta xilena nascuda a Valparaíso i establerta a Espanya i avui es compleix un nou aniversari del seu naixement. Aquesta és una selecció de poemes de la seva obra per recordar-la o conèixer-la.
Conquilla Zardoya
De pares espanyols amb arrels a Cantàbria y Navarra, Concha es va traslladar amb ells a Espanya quan tenia disset anys. De Saragossa van anar a Barcelona i van acabar instal·lant-se a Madrid, on va començar Filosofia i Lletres. Però un curs de Biblioteconomia la va portar a València. Va ser per aquesta època quan es va unir a una entitat anomenada cultura Popular a través de la qual va organitzar activitats culturals i una biblioteca. Va ser també quan va començar la seva trajectòria poètica.
Amb el temps, Sardoia també va escriure contes i guions cinematogràfics, a més de fer classes i fer traduccions. Més tard va estudiar Filologia Moderna i es va doctorar temporades a la Universitat d'Illinois.
Algunes de les seves obres són: Domini del plor, Sota la llum o El cor i l'ombra (amb qui va guanyar el Premi Fèmina de Poesia. Altres treballs van ser El do de la llavor, Altamor, o Manhattan i altres latituds.
poemes
Últim somni
Què somio aquest teu?
(L'àlber d'or?)
Què somies, adormida?
(Les aigües sense fons?)
Qui va a la teva nit?
(Els ocells sols?)
Et pesa la terra?
(Les onades? El goig?)
O dorms sense somni,
sense plor, a la pols?
Aleshores només
Només quan el silenci us exigeixi
que parleu íntimament,
amb tots, amb vosaltres mateixos dins,
escriviu el que us dicta.
Urgents, les paraules, una a una,
brollaran a la frase
com flors o música dilecta
callar no és possible.
Un diàleg serà o confessions,
llavors només,
que satisfaran esperits d'aquesta
o de dolor sense nom.
El plaer renovat de saber-nos
humanes criatures
capaços d'abocar el ros oli
de la parla necessària.
Desert d'alabastre
Desert d'alabastre,
blanques dunes,
ahir a la nit van ser somni.
Era un viatge polar
inacabable…
Grans blocs flotaven
com naus sense rumb,
a la deriva, erts.
Gavines, babaus-ocells
els seguien cridant.
No sé si caminava
per la neu blanquíssima.
Mes, sola, lliscant-me,
arribava jo a un centre:
era l'eix del món,
misteri congelat
És la meva única pàtria la paraula
És la meva única pàtria la paraula.
Aquesta paraula viva que vesso
blau i vermella, gris, o negra i blanca,
ahir i avui, demà, tants anys.
És la meva única pàtria la paraula.
És l'únic pa que, com cada dia.
Cortesa dura masco, molla tova,
daurat candeal que besa el llavi!
L'aboco pels ulls, per la cara.
Del fons cor li neix el plor.
Les síl·labes traspuen tota l'ànima,
el pòsit de silencis encunyats.
Nu gairebé
Nu gairebé,
mirant el que escric
davant dels teus ulls?
Aquell llunyà punt
que et mirava a tu,
lluminosa pupil·la
que llavors et veia
des de la seva càmera fosca
perquè jo pogués
avui contemplar-te
amb íntima tendresa
de renovada infància?
No importi que jo dubti:
tu em somrius. Prou.
Documents d´identitat
¡D'identitat els teus llibres, documents!
Qui sóc jo, ai, declaren com a cèdules
signades pel jutge, per l'alcalde.
Per tu responen ells a preguntes
que algú formulés inquisitiu.
Responen pels teus actes i els teus somnis.
En una plaça esperen silenciosos.
En un racó tranquil i als trens.
A la taula callada que et serveix,
on menges el teu pa i també llegeixes.
Parlen per tu les seves pàgines inèdites.
I no són recompensa ni almoina
que per oblit deixes per a algú,
per a un ésser solitari que rebusca
grocs papers, indelebles
escrits, confessions molt antigues.
¿Millor hauria estat ja cremar-los
per després aventar-los la cendra
i no deixar memòria del teu nom,
del que vas ser tu en vers i vida?
Lliurar-los al vent i dispersar-los?
Res no ha passat així… Les seves inscripcions,
gravades per la tinta en unes línies,
no duraran potser o seran pols
de voraços corcs i del Temps.
La teva identitat transcendeixen o transfonen.
Els signes de la teva ànima estan inscrits
a cada vers teu… Cada pàgina
la teva inconfusible firma ja rubrica…
Relatius futurs avui esperen
aquesta veu que encara no senten.