Paco Bescós. Entrevista

Paco Bescós és escriptor, guionista i especialista en narració de contes i generació de continguts. El passat 18 de maig treia nova novel·la de gènere negre, la ronda. Us agraeixo moltíssim el seu temps i amabilitat per a aquesta entrevista on ens en parla i de molt més.

Paco Bescós — Entrevista

• ACTUALIDAD LITERATURA: La teva nova novel·la porta per títol la ronda. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?

PACO BESCÓS: El meu objectiu amb la ronda ha estat celebrar un festival, proposar un joc, pirotècnia pura… És a dir, escriure la novel·la negra més addictiva que pogués crear. Després del meu darrer llibre, Les mans tancades (Sílex, 2020), on explico la meva experiència com a pare d'una nena amb paràlisi cerebral, i que em va suposar despullar-me amb esquinçament, no només volia tornar a la novel·la negra. També necessitava passar-m'ho bé amb l'escriptura i que el lector exigent s'ho passés bé amb mi.

No era gaire fàcil trobar una idea que estigués a l'alçada; els escriptors fan coses estimulants per invocar les muses, viatgen, exploren, van a festes, contemplen obres d'art… Jo m'he passat els darrers set anys cuidant nens, portant-los d'una banda a l'altra de Madrid. Un dia circulava en direcció a una escola per una de les vies que circumval·la la ciutat. Vaig observar l'asfalt, els altres cotxes, les passarel·les que creuen sobre la carretera, etc. I em vaig dir: «Bé, aquests són els ingredients que tenim; fem alguna cosa gran amb ells». 

I el que vaig fer va ser la ronda. Un thriller íntimament lligat a la ciutat de Madrid, on intento combinar mil ingredients del gènere negre clàssic per aconseguir una recepta nova. És una novel·la amb una trama molt cuidada, gairebé un sudoku, que crec que sorprendrà els lectors més exigents. 

• A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?

PB: No sé si és el primer llibre que vaig llegir, però sí la primera novel·la que tinc consciència d'haver llegit: Fantasmes de dia de Lucía Baquedano, publicat per la sèrie taronja de Vaixell de Vapor, que tant ha fet per iniciar a llegir tota la meva generació. El recordo perquè m'ho vaig cruspir assegut al llarg passadís de casa dels meus pares, i aquest va funcionar com a caixa de ressonància de les meves riallades. Aquest llibre és meravellós.

Pel que fa a la primera història que vaig escriure, m'agrada dir que les meves primeres històries no les vaig explicar escrivint paraules sobre fulles. Me les vaig relatar a mi mateix gràcies a les meves joguines. Adorava col·leccions com a Masters de l'Univers i GI Joe. Tenia moltíssims ninots i els muntava unes aventures al·lucinants, vull creure que fins i tot complexes, amb girs inesperats i personatges que canviaven de bàndol. Podrien haver donat lloc a bons guions. 

Escriptors i lectures

• A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques. 

PB: L'escriptor que més m'ha ensenyat ha estat el mort recentment Kenzaburo Oé. Compartim haver criat un fill amb discapacitat, i sempre marcarà els meus passos, amb la seva valentia i el seu humanisme a contracorrent. Ara bé, jo només he dedicat un llibre a la meva filla, mentre que ell li ha dedicat tota la seva obra al seu. Aquest esforç em sembla extenuant, impossible.

Jo sóc autor de novel·la d'evasió. Novel·la d'evasió per a lectors intel·ligents, m'agrada dir. Com a tal, Jim Thompson, Leonardo Sciascia, Patricia Highsmith, Dennis Lehane o (més recentment i en un altre gènere totalment diferent) Mariana Enríquez són autors les narratives dels quals em resulten arrabassadores.   

• A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear? 

PB: Conèixer personalment la veritat és que potser a cap. Els bons personatges de novel·la negra no són gent recomanable. M'agrada que siguin violents, tòxics i desarrelats. Queden bé sobre el paper, però a la vida real en fugiria. Tot i això, hi ha molts personatges que hagués donat un braç per crear. Nick Corey, de Jim Thompson; Sánchez, d'Esther García Llovet; Irene Ricart (la detectiu miop) de Rosa Ribas; Joe Coughlin, de Dennis Lehane, Coffin i Greu Digger, de Chester Himmes; Emilio Sanz, de Teresa Valero; el Gentleman, de Carlos Augusto Casas; Just, de Carlos Bassas; cadascun dels detectius que retrata Leticia Sánchez Ruiz; els pobres diables de barri de Paco Gómez Escribano… Hi ha moltíssims.

• A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir? 

PB: Cada vegada que em fan aquesta pregunta em sobrevé una riallada. I recordo aquestes declaracions de Zadie Smith, en què deia una cosa així que escrivia quan acabava les feines de la casa. Sense ànim de venir a apropiar-me dels desavantatges que porten les dones durant segles, a l'hora de desenvolupar qualsevol carrera professional, el cert és que no em puc permetre el luxe de tenir manies o costums.

Tinc tres nens petits, un amb una severa discapacitat, i sóc un autònom que cada dia surt a la caça d'alguna cosa per emportar-se a la boca. La meva mania o costum és aprofitar aquest únic minut que queda lliure al dia per posar una línia més al manuscrit al lloc de veure una sèrie de Netflix. 

• A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho? 

PB: Aquell on em trobi quan arriba la possibilitat. 

• A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin? 

PB: M'agraden tots els gèneres. M'agrada la bona literatura, no un gènere en concret. El gènere negre és aquell en què m'he demostrat a mi mateix desenvolupar-me millor com a autor. Però les meves lectures són variades. Abans esmentava Mariana Enríquez. La seva manera de recuperar el gènere de terror fantàstic clàssic i donar-li una capa de pintura social, moderna, gairebé postmoderna, és una cosa que celebro amb moltíssima alegria. 

L'ara i el panorama editorial

• A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?

PB: Estic llegint a audiollibre (en la meva situació, l'audiollibre se m'ha revelat com una solució molt grata per aconseguir llegir una quantitat d'hores adequada, perquè és compatible amb conduir, recollir atuells o donar el sopar a la meva filla) la monumental obra biogràfica que Antonio Scurati li ha dedicat a Mussolini. I, a paper, Les mortes de Jorge Ibargüengoitia.  

• A EL: Com creus que està el panorama editorial?

PB: Crec que està contaminat per l´excés de publicació. Hi ha més llibres que lectors. Això fa que molts autors se sentin frustrats en no aconseguir la rellevància que creuen que la seva obra mereix. A això cal sumar-hi un gran problema de prescripció, tant per part de les editorials com de la crítica «professional».

Si un vol destacar, sense ser una celebritat de la tele, cal esforçar-se molt. Si, a més de destacar, vol obtenir algun benefici econòmic sense vendre l'ànima al diable, ja ha de fer malabars (no en parlem de «viure'n», que és com muntar en unicorn). Fer-se una bona estratègia, saber per quin camí es vol llençar, cercar l'oportunitat i treballar com un descosit. I assumir que l'èxit és per a molt pocs, que a més seran aviat oblidats. Hi ha una entrevista recent al gran Carlos Zanón que resulta descoratjadora en aquest sentit. 

• AL: Què tal estàs portant el moment actual que vivim?

PB: Qualsevol que es pugui aturar uns minuts a respondre amb plaer un qüestionari com aquest no està per queixar-se. Ho porto bé, o això intento fer-me creure.