Rubén Darío i el Modernisme.
En espanyol, el terme modernisme fa referència a un moviment cultural i literari nascut entre els anys 1880 i 1917. Aquest corrent va tenir un gran auge a la literatura castellana, sobretot a Hispanoamèrica. El seu representant més gran va ser el poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc Rubén Darío, amb la seva antologia poètica blau (1888). En aquesta obra es representa la ruptura de l'estètica a les lletres de l'època.
El modernisme literari es va caracteritzar per un refinament, embelliment i aristocratització dels vocables, produint així una renovació en el maneig de la mètrica i el llenguatge. En aquest moviment és possible identificar la influència de tres grans corrents europeus: el parnasianisme (recerca de l'objectivitat); el romanticisme (valoració del que és diferent); i el simbolisme (misteris per desxifrar).
Característiques del modernisme literari
Un dels trets més profunds del modernisme literari té a veure amb lús més cultur de la llengua. Un dels seus grans objectius va ser “l'art per l'art”. Aquest concepte es refereix a crear pel sol fet del plaer de fer-ho, a través de maneres estilístiques i poètiques. Els referents d'aquest moviment van optar per la poesia com a mitjà d'expressió predilecta, doncs els permetia imprimir simbolismes plens de bellesa.
La cerca de l'estètica
Pels modernistes era fonamental que les imatges fossin precioses. La perfecció formal a les composicions era part de l'ornament de cada obra. El llenguatge culte i ben cuidat, i la necessitat de creació sense motiu racional ni lògic sinó més aviat artístic, conformaven l'estètica dels poemes i altres textos del moviment.
Pulcritud al llenguatge
El modernisme cercava la bellesa a través de recursos literaris cultament posats. La cura dels detalls creava imatges que es relacionaven amb el color, les harmonies, els sentits i l'art. El modernisme literari es caracteritza per fer ús recurrent de l'aliteració, els ritmes marcats i la sinestèsia pròpia del simbolisme. Així mateix, és un corrent que va més enllà de la literatura.
Rebuig del realisme
Gran part dels textos concernents al modernisme literari es desenvolupen en llocs nous, exòtics o ficticis. Els modernistes fugien constantment de la realitat industrialitzada de l'època, on no hi havia espai per a l'art i la bellesa. No és inusual que en els poemes es pugui apreciar la plena recerca de la satisfacció mitjançant allò estètic.
L'abundància del preciosisme
Frase de José Martí.
El corrent modernista posseïa una clara tendència a crear simbolismes, imatges i ambients preciosos. La bellesa clàssica és present amb l'únic objectiu de satisfer una necessitat de bellesa. Els poetes s'inclinaven a utilitzar un llenguatge satisfet de bells recursos retòrics que fessin més elaborades les seves obres.
Conjunció entre malenconia i vitalitat
Els artistes modernistes tendien a refugiar-se en mons que diferien del seu perquè no els agradava l'ambient del període. Aquesta és una de les raons per les quals s'aprecia un tret malenconiós als textos d'aquest moviment. Hi havia un cert pessimisme i decadència entre els segles XIX i XX, cosa que va reafirmar l'actitud fosca dels poetes.
Predominància de la musicalitat
Els poemes i els textos modernistes constaven d'una musicalitat molt marcada. Aquest moviment rendeix culte a les grans estoles clàssiques. S'utilitzen versos medievals com el dodecasíl·lab, l'alexandrí i l'eneasíl·lab. Igualment, incorpora noves variants del sonet.
Influència de la mitologia
Molta de la literatura modernista es troba influenciada pels mites grecollatins. En aquest sentit, és natural que els poemes focalitzin les seves temàtiques a través de déus i conceptes bells relatius a la divinitat. De la mateixa manera, es parla de personatges propis de l'antiga Grècia i la sensualitat unida a aquests, cosa que els atorgava un aire molt més culte i intel·lectual a les obres.
Cerca de la llibertat
El modernisme, igual que el romanticisme, es caracteritza per trencar les normes clàssiques de la literatura de la seva època. Els modernistes buscaven revelar-se contra les estructures i tradicions per trobar noves i belles formes artístiques.
Als poemes d'aquest corrent abunden tècniques experimentals i fresques. També van innovar en lèxica, amb l'ús de gal·licismes, hel·lenismes i cultismes. Aquests mitjans intentaven trobar la raresa dels vocables més que la precisió dels mateixos.
Suma de síl·labes
el poeta Rubén DarÃo, major representant del modernisme a Hispanoamèrica i la poesia del segle XX, va adaptar la mètrica castellana a la llatina. L'escriptor va renovar ritmes que semblaven oblidats als versos, incloent-hi nou, dotze i catorze síl·labes més dins dels seus textos.
Context històric del modernisme literari
El segle XIX es va determinar per implementar una societat industrialitzada i materialista dedicada a la feina. La revolució industrial va implantar un model de societat on les persones es preocupaven més per la producció que no pas pel pensament. En aquest context, el modernisme literari sorgeix per protegir la creativitat, la bellesa i l'art.
José Martí.
És molt complex identificar on exactament sorgeix aquest corrent. Tot i això, Llatinoamèrica gaudeix de grans literats modernistes. De fet, es considera que Rubén Darío, nascut a Metapa, Nicaragua, va ser el pare d'aquest moviment. Les obres d'aquest autor, conegut com a “el príncep de les lletres castellanes”, estan dotades de parnasianisme i simbolismes inspirats en els treballs de Théophile Gautier i Paul Verlaine.
A més de Darío, altres grans autors referents que van publicar a la primera meitat del 1880 van ser: el cubà José Martí, el dominicà Max Henríquez Ureña, el poeta cubà Julián del Casal, el mexicà Manuel Gutiérrez Nájera, el peruà Manuel González Prada i el colombià José Asunción Silva. Aquests artistes van ser anomenats “modernistes” com a terme pejoratiu. No obstant això, posteriorment van adoptar amb orgull aquesta denominació.
Obres més notables de Rubén Darío (1867-1916)
- blau (1888);
- Proses profanes i altres poemes (1896);
- Cants de vida i esperança (1905);
- Cant a l'Argentina i altres poemes (1914);
- els rars (1896).
Altres obres del modernisme literari
- Edat d'or (1878-1882): José Martí;
- Ismaelillo (1882): José Martí;
- Àmfores, Impremta de la Vídua de Montero (1914): Max Henríquez Ureña;
- La combinació diplomàtica (1916) Max Henríquez Ureña;
- Moran, Francisco. Casal à rebours (1996): Julián del Casal;
- El Parnàs Mexicà (1886): Salvador Díaz Mirón;
- Sensacions d'art (1893): Enrique Gómez Carrillo.