Miguel de Unamuno, un escriptor per a la història.
Parlar d'Espanya és fer referència inequívoca al bressol de la bona literatura, i si fem referència als seus creadors, Miguel de Unamuno ressalta entre ells per amplis mèrits. Aquest escriptor bilbaí nascut el 1864 va venir marcat amb l'estrella de les lletres i la filosofia, molt profund, a la sang.
Unamuno va començar la seva carrera literària 31 anys després d'haver nascut, amb la seva obra Pau a la guerra (1895). La crítica va rebre amb elogis pel agut de les seves lletres i el tenaç del seu discurs. Amb la mateixa força amb què les lletres corrien per les seves venes, la vocació educació li desbordava, sent l'ensenyament de la llengua i la història la seva passió.
Unamuno, entre la política, les polèmiques i les lletres
Miguel de Unamuno no va ser aliè a l'esdevenir polític del seu país, seva personalitat s'ho impedia, a l'igual que les seves conviccions. Va ser per això que va militar durant tres anys (1894-1897) en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
En el partit va manifestar els seus ideals i pensaments, línies ben marcades que després li van costar la destitució del seu càrrec de rector, ser posat a la presó i la seva posterior desterrament. Tot això, en un principi, per manifestar el seu suport als aliats en 1914 (això li va costar el càrrec de rector). Després, en 1920, l'escriptor es va pronunciar en una publicació contra el rei Alfons XIII (això va fer que el capturessin).
Finalment, el 1924 Unamuno va ser desterrat per Primo de Rivera, el dictador. Al principi el mandat va ser que es enviés a l'escriptor a Illes Canàries, però Unamuno se'n va anar a França. Tal era la determinació i el potencial de les lletres i el pensament de l'escriptor que el règim no va suportar la seva presència i va procurar allunyar.
Frase de Miguel d'Unamuno.
Una obra prolífera encara en l'adversitat
Malgrat tot l'esdevingut, Unamuno no va deixar de crear i produir. La seva creativitat, tal com la de Lope de Vega, era incansable. Destaquen entre les seves creacions boira (1914), El mirall de la mort (1913), Tuli Montalbán (1920), totes dignes de llegir per aprendre.
Tampoc li van ser aliens els assajos, brillant entre aquests Vida de Don Quixot i Sancho (1905) i Per terres de Portugal i Espanya (1911). La poesia també li va ser grata, i en aquest gènere sobresurten Teresa. Rimes d'un poeta desconegut (1924) i Romancero de l'exili (1928). També va escriure teatre, sent l'esfinx (1898) i l'altre (1932) dos dels textos més importants.
Són, doncs, les obres d'Unamuno, la seva vida mateixa, el llegat que permet afirmar que és un escriptor per a la història.