Javier Cercas: frase
Les lleis de la frontera és una novel·la escrita pel periodista d'opinió i autor espanyol Javier Cercas. L'Editorial Mondadori va ser l'encarregada de publicar l'obra el 2012. El material es va incloure dins de la col·lecció “Literatura Mondadori”, amb una edició en català que es va llançar el novembre d'aquell mateix any. El llibre va rebre bones crítiques per part de la premsa, i va ser guardonat amb el Premi Mandarache el 2014.
Javier Cercas va dedicar Les lleis de la frontera la seva dona, la Mercè Mas, el seu fill, el Raül Cercas i molts dels seus amics d'infància. Per als lectors, el text representa una traducció particular de l'època posterior al franquisme. En contraposició a aquest concepte, el novel·lista va escriure una versió més política del mateix fet al seu llibre anterior: Anatomia d'un instant (2009).
Sobre el context de l'obra
La novel·la narra la història de Gafitas, Tere i El Zarco, un trio de delinqüents juvenils que es dediquen a fer robatoris a l'època de la transició espanyola. Els fets tenen lloc durant l'estiu del 1978, en una Girona plena de misèries, fora del marge de la societat i la llei.
Vint anys després de les seves aventures forjades, Zarco reina com a el malfactor més conegut a Espanya. Mentrestant, ulleretes s'ha convertit en l'advocat més prestigiós d'aquesta ciutat.
En aquest context, Tere reapareix, i es torna el punt d'unió entre Zarco i Gafitas. Aquest darrer, potser per la nostàlgia que li porta la presència de la dona, decideix intercedir pel seu excompany de banda i treure'l de la presó. Per crear el mal·leant principal de l'obra, Javier Cercas es va inspirar en un famós delinqüent espanyol anomenat Juan José Moreno Cuenca, conegut també com El vaquilla.
Sinopsi de Les lleis de la frontera
aquesta obra es troba dividida en dues parts. Alhora, les dues seccions es divideixen en capítols numerats. La primera composició porta per nom “Més enllà”, i compta amb nou apartats. la segona, posseeix dotze capítols i es titula “Més aquí”. A través d'aquesta peculiar estructura, Javier Cercas redacta, com a entrevistes, una trama enrevessada explicada mitjançant converses gairebé monologades per part dels testimonis dels esdeveniments.
Primera part: Més enllà
Un escriptor —personatge amb poques intervencions dins la novel·la— es planteja explicar la història de Zarco, considerat com el bandit més reconegut de la generació dels 70 a Espanya. Per dur a terme aquesta tasca, acorda una entrevista amb Ignacio Cañas, qui va conèixer el malejant el 1978, quan tots dos vivien a la Girona de la postguerra, un entorn socialment dividit.
En aquest llavors, Canyes figurava com un charnegon -adjectiu pejoratiu que es feia servir a la Catalunya dels 50 i els 70 per designar els immigrants d'aquesta comunitat- de classe mitjana que vivia assetjat per una colla d'adolescents. Per la seva banda, El Zarco existia de forma precària als albergs provisionals de La Devesa. Ignasi li relata a l'escriptor com va conèixer el Zarco, i de quina manera aquest el va anomenar “Gafitas” a causa de les seves ulleres.
El jove delinqüent també anava acompanyat per una bella noia anomenada Tere, qui va instar Ignasi a anar amb ells a un bar perillós i antic conegut com La Font. En aquesta taverna va consumir drogues i va delinquir per primera vegada. A partir d'aquell moment es va fer part del grup de Zarco, i al costat de Tere i altres personatges van assistir a discoteques, van robar, van ser perseguits fins que, després d'un succés contundent, el grup se separa i diversos integrants són empresonats.
Segona part: Més aquí
A hores d'ara del text, l'escriptor comprèn que la seva història no estarà completa fins no esmentar els aliats del Zarco en les primeres aventures —el que inclou Gafitas, Tere i un home conegut com El general—. La trama fa un salt fins al 1999, On un Zarco ja reconegut i addicte a l'heroïna és traslladat a la presó de Girona, que, per aquell moment, havia esdevingut una ciutat turística i més segura.
ulleretes, Per la seva banda, va tenir una filla i es troba divorciat. com a advocat, decideix prendre el cas del líder de la seva antiga banda, potser per rescabalar-se amb aquest per favors passats. Tot i això, el presidiari manté un historial delictiu enorme, i, tot i que semblava voler deixar enrere el seu passat, encara s'aferrava a la fama que li van atorgar tots els seus anys de crims.
Canyes es va mantenir feliç i ocupat durant alguns mesos, mentrestant, mitjançant estratagemes i enganys, aplacaba la justícia per alliberar el Zarco. Tot i això, l'home va tornar a delinquir en diverses oportunitats més, fins que, ja feble i consumit per la SIDA, es va establir a la presó de Girona. L'advocat el va visitar ocasionalment fins a la mort. Tere va desaparèixer després d'això, deixant Cañas afrontar totes les pèrdues en companyia de la seva filla i un tractament psicoanalític.
Sobre l'autor, José Javier Cercas
Javier Cercas
José Javier Cercas Mena neix el 1962, a Ibahernando, Espanya. És un escriptor, periodista, professor universitari i filòleg espanyol, reconegut per obres com Soldats de Salamina (2001), La velocitat de la llum (2005) o Anatomia d'un instant (2009). Cercas exerceix com a columnista per al diari El País, i, al llarg de la seva carrera, ha estat cronista històric, assagista, i novel·lista.
l'autor es va llicenciar en filologia per la Universitat d'Autònoma de Barcelona. Un temps més tard es va doctorar a la mateixa àrea per la Universitat de Barcelona. Durant anys, va treballar com a professor de lingüística a la Universitat d'Illinois. En aquest període va escriure la seva primera novel·la. Així mateix, ha fungido com a docent de literatura per a la Universitat de Girona.
Les obres de Javier Cercas han rebut una àmplia diversitat de llorers al llarg dels anys. El 2001, Soldats de Salamina va ser guardonada amb el Premi Cálamo al llibre de l'any. El 2005, l'escriptor va rebre el guardó Medalla d'Extremadura. De la mateixa manera, el 2010 se'l va reconèixer amb el Premi Nacional de Narrativa.
Altres llibres notables de Javier Cercas
- Una oració per Nora (2002);
- La veritat d'Agamèmnon (2006).