Leopoldo Panero Torbado va morir el 27 d'agost de 1962. Va estudiar Dret a les Universitats de Valladolid i Madrid, on es va llicenciar. Va publicar els seus primers versos a Nova Revista, una publicació que va fundar i on va llançar també unes altres. Més tard, a Madrid, va cultivar l'amistat de Luis Rosales o Gerardo Diego entre d'altres. Entre les seves obres destaquen Versos del Guadarrama o Càndida porta, ja al final de la seva vida. I entre els reconeixements que va tenir figura el Premi Nacional de Literatura. Ho recordem amb aquesta selecció de poemes.
Leopoldo Panero — Selecció de poemes
fill meu
Des del meu vella riba, des de la fe que sento,
cap a la llum primera que pren l'ànima pura,
vaig amb tu, fill meu, pel camí lent
d'aquest amor que em creix com mansa bogeria.
Vaig amb tu, fill meu, frenesí somnolent
de la meva carn, paraula de la meva callada fondària,
música que algú prem no sé on, al vent,
no sé on, fill meu, des de la meva riba fosca.
Vaig, em portes, es torna crèdula la meva mirada,
m'empenys lleument (ja gairebé sento el fred);
em convides a l'ombra que s'enfonsa a la meva petjada,
em arrossegues de la mà ... I en la teva ignorància fio,
i al teu amor m'abandono sense que em quedi res,
terriblement sol, no sé on, fill meu.
sonet
Senyor, el vell tronc s'esqueixa,
el fort amor nascut a poc a poc,
es trenca. El cor, el pobre boig,
està plorant a soles en veu baixa,
de el vell tronc fent pobra caixa
mortal. Senyor, l'alzina en ossos toco
desfeta entre les meves mans, i Te invoco
a la santa vellesa que esquerda
seva noble força. Cada branca, en nus,
era germanor de saba i totes juntes
donaven ombra feliç, ribes bones.
Senyor, la destral crida a el tronc mut,
cop a cop, i s'omple de preguntes
el cor de l'home on sones.
La malenconia
L?home agafa en somnis la mà que li tendeix
un àngel, gairebé un àngel. Toca la seva carn freda,
i fins al fons de l'ànima. de genolls, baixa.
Ell. És el que espera portar-nos cada dia.
És el dolç fantasma del cor, el follet
de les nostres pobres ànimes, és la malenconia.
És el so dels boscos on el vent s'estén
parlant-nos el mateix que Déu ens parlaria!
Un àngel, gairebé un àngel. Al nostre pit resa,
als nostres ulls mira ia la nostra mà toca;
i tot és com boira d'una lleu tristesa,
i tot és com un petó a prop de la nostra boca,
i tot és com un àngel cansat de bellesa,
que porta a l'esquena aquest pes de roca!
Dir amb el llenguatge
En aquesta pau de cor alada
descansa l'horitzó de Castella,
i el vol del núvol sense riba
azula mansament la plana.
Soles queden la llum i la mirada
desposando la mútua meravella
de la terra calenta i groga
i la verdor de l'alzina assossegada.
¡Dir amb el llenguatge la ventura
de la nostra doble infància, germà meu,
i escoltar el silenci que et nomena!
L'oració escoltar de l'aigua pura,
el murmuri fragant de l'estiu
i l'ala dels pollancres a l'ombra
Les mans cegues
Ignorant la meva vida,
colpejat per la llum de les estrelles,
com un cec que estén,
a l'caminar, les mans en l'ombra,
tot jo, Crist meu,
tot el meu cor, sense minva, sencer,
virginal i encès, es reclina
en la futura vida, com l'arbre
en la saba es recolza, que li nodreix,
i li enflora i verdeja.
Tot el meu cor, brasa d'home,
inútil sense El teu amor, sense Tu buit,
a la nit Et busca,
li sento que Et busca, com un cec,
que estén a l'caminar les mans plenes
d'amplada i d'alegria.
Cançó amb la teva humilitat
Com apagues la meva set
amb la teva humilitat! La teva mà
estremeix al meu pit
l'ombra del dolor, igual que un ocell
entre les branques verdes, al costat del cel!
Com portes als meus llavis
amb la teva humilitat la llum sobre el teu front
el mateix que la neu sobre el camp,
i m'apagues la set d'haver plorat
d'humilitat, en tenir-te,
adormida, com un nen, entre els meus braços!
En el teu somriure
Ja comença el teu somriure,
com el so de la pluja en els vidres.
La tarda vibra a el fons de frescor,
i brolla de la terra una olor suau,
una olor semblant al teu somriure,
ia moure el teu somriure com un salze
amb l'aura d'abril; la pluja frega
vagament el paisatge,
i cap a dins es perd el teu somriure,
i cap a dins s'esborra i es desfà,
i cap a l'ànima em porta,
des de l'ànima em porta,
atònit, al teu costat.
Ja el teu somriure entre els meus llavis crema,
i olorant-hi estic a terra neta,
ja llum, ia la frescor de la tarda
on brilla de nou el sol, i l'iris,
mogut lleument per l'aire,
és com el teu somriure que s'acaba
deixant la seva bellesa entre els arbres.
font: ciutat Seva