La nit és una veu somiada
La nit és una veu somiada és la primera antologia poètica escrita per la traductora i crítica barcelonina Rosa Lentini. L'obra pertany a la col·lecció sirena, i va ser publicada per l'editorial Pamiela Argitaletxea en 1994. Aquest llibre es troba marcat per una qualitat humanista; en aquest sentit, també és carregat d'un caràcter propi de la feminitat.
Segons afirmacions de la pròpia autora, en la seva poesia és possible trobar característiques pròpies de la literatura que s'escriu per dones: una inequívoca exageració de la privadesa i la intimitat. No calen altres ostentacions expressives perquè sigui comprensible, ja que la subtilesa i la insinuació ho són tot.
Sobre La nit és una veu somiada
A través de les pàgines, poemes, versos i signes de La nit és una veu somiada es diu molt, sense arribar a desvetllar tots els secrets. Això és possible gràcies a un recurs molt ben aplicat per Lentini: la insinuació. Això ho veiem present en fragments com: “… veig les cuixes tenses que guarden per a si / la seva pell més fina i secreta” (de “En hores insomnes com a roques”).
"La nit és una veu somiada convé com a vèrtex del viatge de la llum poètica de Lentini. Veu de líquens elèctrics, contínuament inquisitiva, ferida per a si, sobre si mateixa”, Ressenya Yeni Zulena Millán a la Crònica (2017). L'obra, en si, és un cant recursiu on convergeixen diversos aspectes íntims de l'autora: l'amor de l'amant —en allò sensual i sexual— i la seva figura davant dels ulls de l'altre, la lleugeresa de l'ésser, la seva nimietat davant del temps…
Anàlisi d'alguns poemes de La nit és una veu somiada
“Ara que la nit em xiuxiueja”
Ara que la nit em xiuxiueja que la nit em xiuxiueja que ella i l'aigua són una mateixa
presència, ara que la veu de l'aigua torna i ens envaeix, ara que en aquesta religió de l'aigua
he oblidat parlar-te i parlar-me i per tant anomenar el món i els seus gestos, tu hauries de
insistir, perquè recordi dir «les teves mans» per exemple, o «la meva llengua», perquè no oblidi
que és amb els llavis, la llengua i les dents de l'origen amb què vetllem sobre els nostres noms, més enllà d'aquesta boca espantada, adormida i per tots oblidada, potser pel record
d'aquesta saliva i d'aquelles dents a la boca, que llepen amb ansietat la teva llengua, perquè ella em digui, perquè ella descansi amb mi a l'aigua sense fluid, i no recordeu que l'aigua i la
nit són dues absències que creixen sobre un mateix nom.
Breu anàlisi
“Ara que la nit em xiuxiueja” està compost en prosa poètica. En les primeres frases es pot notar com a través de les paraules "aigua" i "ara" l'autora dibuixa l'espai i la temporalitat on posteriorment succeeix el discurs. Allí, en aquest concís i dens ambient recreat es presenta amb força aquesta intimitat del sentir femení —tan únic— del qual la mateixa autora parla en comentaris al·lusius a l'obra.
L'aigua —vocable de més protagonisme— també funge com una metàfora de la memòria, de l'oblit i de les ferides autoinfringides. També es fa present la figura de l'amant amb una familiaritat que mostra com pot ser de breu l'existència de l'ésser humà.
“En hores insomnes com a roques”
En hores insomnes com a roques
veig el teu front ferit per l'aire,
la teva esquena que l'aire descobreix i explora,
la teva boca entreobrint-se i les teves mans buides
orejades en la densitat de la nit.
T'escolto cremar en gestos desvetllats, llargs,
veig les cuixes tenses que guarden per a si mateix
la pell més fina i secreta;
em queden sols els teus ulls tancats al misteri de l'aire.
Breu anàlisi
A diferència del poema anterior, “En hores insomnes com a roques” es presenta una estructura més lliure i una imatge molt més evident. Aquí, Rosa Lentini descriu les accions d'un amant durant la culminació d'un acte íntim, i com aquella que el sent i el viu, també l'admira.
La poeta aborda el cim d'un moment passional amb una prosa que us permet ser una mica més explícita, però sense arribar mai a la inelegància.
Altres poemaris de Rosa Lentini
Durant la seva tasca literaria, Rosa Lentini ha publicat diverses antologies poètiques. Entre elles destaquen: Quadern d'Egipte (2000), El sud cap a mi (2001), Les quatre roses (2002), El verí i la pedra (2005), transparències (2006). Vam tenir (2013), i Bella res (2019). Per aprofundir més en l'obra de l'autora, es deixen alguns dels textos lírics més bonics.
“El mal” de El sud cap a mi
Del cordó umbilical de les preguntes
només tira cap a fora el que crema,
una aposta sostinguda,
un color remot i dòcil que se'n va anar.
Vam perdre fins i tot el rastre de la ràbia
en mons insomnes.
La nit i la humitat
van omplir de pols el teu cant,
i ara acull el pàl·lid silenci
que acosta el ressò a allò sagrat.
Més enllà les paraules es cusen a la veu,
les llengües es vesteixen amb alens
que s'esvaeixen en miralls,
doncs la imatge del món
espera encara a l'esbarzer,
amb una nova sorpresa i un temps buit.
De la solitud i el buit
La prosa poètica de Rosa Lentini sol abordar temàtiques com la solitud, l'ombra de la qual s'imposa sobre aquells que, per costum, perden l'habilitat de comunicar-se, deixant només un “pàl·lid silenci”. Moltes persones viuen en una companyia solitària, on ja ni tan sols hi ha enutjos; això és una cosa que Lentini exposa de manera brillant.
“Deshabitant ombres” de Vam tenir
El trànsit de les seves ànimes a cérvols
la seva avidesa per l'aigua que l'oblit
torna estanca
en èpoques de muda.
Les cornamentes se li descarnen
algunes pells cauen al safareig.
Ones les desdibuixen, desterraments.
Tot s'ha preparat
fins i tot la set no les agafa desprevingudes
quan pregunten si s'han burlat
de la fi, de la seva llei.
Brillen en preguntar com si el poder
de la resposta pogués tornar-les a la pluja
a l'aurèola que com a ressò circumda les ombres.
El cor copeja el llavi tic, tic,
la dolçor infla el llavi
i batega ja sense força suficient.
L'espera en fa
un instant infinit
─boques i braços caiguts
una pista de gel on relliscar─
i després deixa que la flor sense pes
de l'estranyesa
feu tota la resta.
Del canvi i l'espera
Un cop més, és possible trobar una aura malenconiós després llegir la poesia de Lentini. A “Deshabitant ombres” es mostra a plena vista un reclam davant del canvi, una pregunta que mai no obtindrà una resposta verbal i de la qual, tanmateix, tampoc val la pena escoltar una confessió.
Sobre l'autora, Rosa Lentini
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Rosa Lentini va néixer el 1957, a Barcelona, Espanya. Lentini, com a filla del poeta català Javier Lentini, va créixer envoltada per les paraules de grans autors, i va mostrar el seu interès per la lectura i l'escriptura des d'una edat molt primerenca. Tal va ser la seva passió, que es va llicenciar en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des d'aleshores, el seu recorregut il·lustre s'ha abocat sempre a les lletres.
Actualment, Lentini és coeditora de la revista Igitur, en companyia de l'escriptor Ricardo Cano Gaviria. En anys anteriors, la poeta també va ser una de les fundadores de les publicacions literàries asimetria y Hora de poesia. L'autora ha afirmat diverses vegades que alguns dels seus referents més grans són Javier Lentini, Truman Capote, Celan i Bonnefoy.
Alguns altres poemes de Rosa Lentini
De poemari Vam tenir (2013)
- “Sota les coses”;
- Roselles;
- “La partida”;
- “La calor”;
- “Germans”.
Del poemari Bella res (2019).
- “Gegants 5”.