Amb L'Heroi 2, David Rubín posa punt i final a una de les millors obres que es puguin trobar avui dia a les prestatgeries de llibreries i botigues especialitzades. No m'he equivocat al no precisar i dir còmic, còmic, novel·la gràfica o com vulgueu cridar-ho. He dit OBRA amb la certesa d'usar el terme que pretenia posar. I si a aquesta paraula li afegís MESTRA no crec que els lectors (els que hagin degustat cadascuna de les 568 pàgines que sumen els dos toms) em anessin a titllar de exagerat.
allà per juny de 2011 publicava el que m'havia semblat el primer tom, fent un repàs a les anteriors publicacions de Rubín (El circ de l'desànim, La teteria de l'ós malai o Quadern de tempestes) I comptava com per la meva sorpresa, L'Heroi tenia una interpretació més propera (i respectuosa) als còmics clàssics de superherois, que el que la Marvel o la DC publica en aquests dies. L'autor gallec aprofundeix en les propietats que van portar a autors com Jack Kirby a ser mites a força de crear mites, sobretot amb sèries com Thor, Els 4 Fantàstics, Els Eterns o El Quart Món. No en va, el Rei Kirby és una de les influències clares (només cal veure la primera pàgina del primer tom, amb aquest record il·lustrat de l'propi Rubín llegint un Capità Amèrica de Kirby) que atresora Rubín per compondre aquesta crònica, juntament amb els ja molt esmentats, aquí ia altres ressenyes, Paul Pope, Frank Miller, David Mazucchelli o Max.
Fes clic a Seguir llegint per continuar amb la ressenya.
No obstant això, una dels pòsits que deixa la lectura continuada (molt recomanable rellegir L'Heroi 1 abans de ficar-se amb el segon) és que la major de les tasques que Heracles ha de superar, és la vida mateixa que porta des del principi fins a aquest èpic final en què s'enfronta al seu major enemiga, Hera, la que el té entre cella i cella des del seu naixement. Crec que al capdavall, un dels missatges que Rubín pretén manar és aquest, que fins i tot un Déu com Heracles ha de carregar amb els cops que li dóna la vida, amb les decisions i els errors que el porten per un camí a què potser estigués predestinat de totes maneres, humanitzant la seva figura perquè empaticemos tant amb ell. A la fin es tracta d'humanitzar un personatge mitològic, convertint-lo en un germà envejat, un fill incomprès, un pare que no pot exercir com a tal, un espòs infidel, un amant casual i per sobre de tot un home perdut en la major part de el seu recorregut vital. I no només es circumscriuen aquests sentiments tan humans a la figura d'Heracles, sinó a la la resta dels personatges, com Euristeo, Hera o Yolae, que pateixen fins al punt de consumir-se per gelosia.
Però a l'marge del que ben plantejada que hi ha la història i del que magnífica que és la posada en escena, la sensació que queda una vegada que has acabat de llegir l'última pàgina d'aquest segon volum, és que l'encarregat de fer-ho s'ha deixat la pell en això. L'energia vital que desprenen cadascuna de les escenes d'acció, o el sentiment que et embarga quan l'amor, la passió o la tragèdia sacsegen l'aparentment idíl·lica existència de l'protagonista, deixen ben a les clares que això no és un còmic que vagi a ser una moda passatgera i caigui en l'oblit amb els anys, i fins i tot si fos així, l'important és que per al seu creador no serà un còmic més que vagi a engrossir la llista dels seus treballs fins a la data. Crec que si fins ara Rubín comptava amb publicacions més que interessants, aquests dos toms que configuren una història única i alhora universal, són un punt ia part en el que veurem a partir d'ara sortir del seu cap per ser parit pel seu compte. De fet ja he vist algun missatge a Facebook avisant del que ve i hi ha moltes ganes.