José Antonio Ramos Sucre, el poeta maleït?
A la fi de segle XIX, la ciutat de Cumaná (Veneçuela) va veure néixer a qui seria un dels seus escriptors millors dotats i més representatius, José Antonio Ramos Sucre. L'escriptor va provenir d'una família molt preparada intel·lectualment, on el seu pare, Jerónimo Ramos Martínez, va procurar que imperarà la formació acadèmica. Per la seva banda, la seva mare, Rita Sucre Mora, va influir molt en l'habilitat comunicativa de el jove poeta. Va ser per ella que hi va haver el vincle familiar amb Antonio José de Sucre, el conegut pròcer veneçolà, ja que era neboda néta del Gran Mariscal.
Des de jove el poeta es va caracteritzar per ser molt abstret i solitari. Ramos Sucre passava hores del seu temps de solitud ficat en la lectura, Conreant el seu intel·lecte pel seu compte. Llastimosament la seva vida va estar ennegrida per un patiment que el va afectar des de jove i que li va marcar profundament: l'insomni.
Ramos Sucre, el filòsof, poeta i Cònsol
A l'una amb la seva formació autodidacta, l'escriptor va cursar estudis en el Col·legi Nacional de Cumaná. En aquesta institució de l'estat Sucre va obtenir el grau de batxiller en filosofia als 20 anys d'edat (1910). Les seves notes, és clar, van ser excel·lents.
Si bé l'escriptor volia entrar a la Universitat Central de Veneçuela sense perdre temps, una epidèmia desencadenada a la ciutat de Caracas va evitar que així fos. No obstant això, i gràcies a la seva preparació autodidacta, tot just es van reiniciar les activitats acadèmiques Ramos Sucre va presentar el seu examen d'admissió i va entrar còmodament en 1912.
Va ser en el lapse d'espera que José Antonio es va estrenar formalment com a poeta a l'publicar obres en mitjans regionals com El Coix Il·lustrat. Amb prou feines 21 anys ja l'escriptor començava a deixar la seva empremta en la poesia hispanoamericana.
Va ser notable la influència de la filosofia en la seva obra, així com l'amor als idiomes en les seves prolixes traduccions. L'escriptor, malgrat el seu caràcter retret, produïa de manera constant textos de diversa índole, i va arribar a tenir a un ampli públic captiu per la seva ploma. No en va diaris com l'Herald y El Nacional obrien els seus espais a l'excelsa prosa de Rams Sucre.
A poc a poc l'intel·lecte de Rams Sucre el va portar a escalar esglaons en la societat i en la política, a al punt que el 1929 va ocupar el càrrec de Cònsol de Veneçuela a Suïssa. El nomenament va ser més que meritori, però, el mal que li afligia persistia, a punt de escalabrar seu món.
José Antonio Ramos Sucre, el poeta maleït?
Al mateix temps que Ramos Sucre aconseguia un setial en la poesia veneçolana, l'insomni ho anava enfonsant. Els seus poemes són una mostra clara d'això, Eren la fuita per denotar el seu patiment. Molt va fer l'escriptor per millorar la seva condició, tant que va arribar a internar-se en hospitals i clíniques mentals per trobar una solució. Del que van poder curar-lo va ser d'una amibiasis a Hamburg, però els problemes de salut producte de la manca de son ho van afeblir.
És gairebé incomprensible entendre com a l'una d'una vida d'èxits en el pla personal, transcorrien el dolor i el pesar en l'àmbit físic. No obstant això, llegir poemes com «Preludi» deixen en clar el que realment passava en el seu ésser.
Frase d'un poema de José Antonio Ramos Sucre.
No, Ramos Sucre no era un «poeta maleït», va ser un home dotat d'un gran do a el qual va saber donar brillantor, però lamentablement la sort de l'insomni va signar el seu destí. El dia del seu aniversari 40, i després de diversos intents fallits, el poeta va tractar per última vegada de matar-se, i ho va aconseguir. L'única cosa que potser pot sumar-se per donar validesa a aquest adjectiu amb el qual molts li van qualificar és que no va morir a l'instant, sinó que va agonitzar 4 dies seguits després de consumir una dosi de veronal.
«Preludi» (a manera de mostra de la seva gran pesar)
«JO VOLDRIA estar entre buides tenebres, perquè el món fa mal cruelment els meus sentits i la vida em afligeix, impertinent estimada que m'explica amargors.
Llavors em hauran abandonat els records: ara fugen i tornen amb el ritme de infatigables onades i són llops aullantes en la nit que cobreix el desert de neu.
El moviment, signe molest de la realitat, respecta el meu fantàstic asil; mes jo ho hauré escalat de braç amb la mort. Ella és una blanca Beatriu, i, de peus sobre el creixent de la lluna, visitarà la mar dels meus dolors. Sota el seu encanteri reposaré eternament i no lamentaré més l'ofesa bellesa ni l'impossible amor ».