Jorge Manrique, un dels nostres més insignes poetes de les albors de la literatura alhora que home d'armes, morir un dia com avui de 1479 quan estava lluitant per Isabel la Catòlica a la seva guerra dinàstica contra Juana la Beltraneja. Va ser enterrat al monestir de Uclés.
De la seva obra poètica se'n conserven unes quaranta composicions i la més famosa són les Cobles a la mort del seu pare. Avui ho recordem amb una selecció d'altres poemes.
Jorge Manrique — Poemes escollits
Qui tant veureu desitja
I
Qui tant veureu desitja,
senyora, sense conèixer-vos,
què farà després que us vegi,
quan no pogués veure-us?
II
Gran temor té la meva vida
de mirar la vostra presència,
doncs amor en la vostra absència
em va ferir de tal ferida;
encara que perillosa sigui,
delir de conèixer-vos,
i si moro perquè us vegi,
la meva victòria serà veure-us.
Cançons
No triguis, Mort, que moro;
veuen, perquè visqui amb tu;
estima'm, doncs que t'estimo,
que amb la teva vinguda espero
no tenir guerra amb mi.
Remei d'alegre vida
no n'hi ha per cap mitjà,
perquè la meva greu ferida
és de tal part vinguda
que ets tu sola remei.
Vine aquí, doncs, ja que moro;
busca'm, doncs que et segueixo;
estima'm, doncs que t'estimo,
i amb la teva vinguda espero
no tenir vida amb mi.
Per què estant ell dormint el va besar la seva amiga
Vos cometistes traïció,
doncs m'heristes, dormint,
d'una ferida que entenc
que serà major passió
el desig d'una altra tal
ferida com em distis,
que no la nafra ni malament
ni mal que m'hecis.
Perdono la mort meva;
més amb aquestes condicions,
que de tals traïcions
cometeu mil cada dia;
però totes contra mi,
perquè, així,
no em plau que un altre mori
doncs que jo ho vaig merèixer.
Qui no estigués en presència…
Qui no estigués en presència,
no tingui fe en confiança,
doncs són oblit i mudança
condicions d'absència.
Qui vol ser estimat,
treballi per ser present,
que quan prest fos absent,
tan prest serà oblidat:
i perdi tota esperança
qui no estigués en presència,
doncs són oblit i mudança
condicions d'absència.
tàpia
Absència pot mudar
amor en un altre voler,
però no que tingui poder
per fer oblidar.
Perquè sent jo captiu
d'una dama que no veig,
tinc tan nou el desig
que no sé com em visc.
I per això de pensar
que absència mude voler,
però no que tingui poder
per poder oblidar.
A una dama molt bonica
Gentil dama molt bonica,
en qui tanta gràcia cap,
qui us va fer que us lloï,
que la meva llengua ja ni gosa
ni ho sap.
I doncs nom de bella
us va posar com joiel,
qui gosarà sinó Aquell
la mà poderosa del qual
va fer a vós com va fer a Ell?
Compara que la rica febreria
qui la haze és qui la smalta,
doncs bellesa tan alta,
que la lloi qui la cria
tan sense falta.
I si algun aquí volgués
pensar que vol lloar-vos,
aneu a veure-us, i si us veiés,
quan acabi de mirar-vos
no sabrà sinó adorar-vos.
Perquè encara que faci la cara
en perfectió el pintor,
sempre té alguna por
que la fes, si mirés,
molt millor.
Però qui a vós us va criar
no té temor d'aquest,
perquè en tot el vostre gest
les figures que Ell va pintar
gran gentilesa els va donar.
Fi Assí que trobo que Déu
i la seva Mare gloriosa
no van criar tan preciosa
bellesa com vós,
ni tan bonica.
I doncs tanta perfectió
us van donar sense diferència,
a la vostra gran excel·lència
escric per conclusió:
«Déu faci la vostra cançó.»
En una nafra mortal…
I
En una nafra mortal,
desigual,
que està al sinistre costat,
coneixereu després quina
és el lleial
servidor i enamorat;
perquè vós la vau fer
a mi després de vençut
a la vençuda
que vós, senyora, vau vèncer
quan jo vaig quedar perdut
i vós volguda.
II
Aquesta trista baralla
que us desitja
la meva llengua ia declarar,
cal que la vegi
i la crea
la vostra mercè sense dubtar;
perquè el meu voler és fe,
i qui alguna cosa hi dubtés,
dubtaria
en dubte que cert sé
que mai no se salvés
d'heretgia.
III
Perquè gran por he pres
i cura
del vostre poc creure,
per aquesta causa he trigat
de fer-vos abans saber
la causa d'aquest fet:
com han estat les meves passions
patides;
per ser, doncs, satisfet,
convé ser les meves raons
ben cregudes.
IV
Senyora, perquè seria
molt erma
tota la meva dita raó,
si el dubte no porfia
amb la guia,
que es diu Discreció;
com en això ja no dubti,
doncs és veritat i molt cert
el que escric,
abans que tant m'ajudi,
que doncs per dubte sóc mort,
sigui viu.
V
CABLE
Doncs és aquesta una experiència
que té ja coneguda
aquesta sort,
per no donar una creença,
no és raó treure la vida
i donar mort.
Font: Biblioteca Virtual Cervantes