Fotografia: Javier Torras de Ugarte, perfil d'IG.
Javier Torras d'Ugarte és madrileny i escriu des ciència ficció fins i tot novel·la històrica. La darrera publicada és La dama porpra. En la aquesta entrevista ens en parla i de diversos temes més. Li agraeixo molt la seva gentilesa i temps en atendre'm.
Javier Torras d'Ugarte — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la porta per títol La dama porpra. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
JAVIER TORRAS D'UGART: La dama porpra és una novel·la composta com una gran òpera, una tragèdia grega (mai millor dit) en què no falten aventures, intrigues i misteris. Lluny de ser una novel·la biogràfica sobre Irene d'Atenes, crec que apel·la més a les emocions que als coneixements. Per descomptat, el lector trobarà les ventures i desventures de la jove Irene des que és elegida per casar-se amb Lleó IV el jázaro, fins que va ser considerada l'emperador de Roma, però pel camí la novel·la explica moltes altres coses com la solitud del poder, la vergonya que produeix en els qui aspiren a ell i com una dona va poder oposar-se a la tradició des de múltiples perspectives: política, religiosa, comunicativa, diplomàtica… La dama porpra explica la història d'una dona avançada al seu temps, però també la del preu a pagar pel poder.
A Irene la vaig conèixer als meus temps universitaris, quan any rere any cursava l'assignatura d'Art de l'Alta Edat Mitjana. Allò va ser tan sols un Assumpte, però anys després ens trobem a Internet, com les parelles d'ara, i el fletxat va ser dels que fan a un passar-se les nits en vela i omplir passadissos amb pètals de rosa. Va ajudar a això, com una moderna Celestina, la Dra. Judith Herrin i el seu fantàstic llibre Dones en porpra. Jo buscava un personatge poc conegut per al públic general que em permetés narrar una història plena de passió, emoció, acció i aventura, a més de poder reflectir que la història, tants segles després, no ha canviat tant com molts creuen. Irene d'Atenes, la meva dama porpra, era aquest personatge.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?
JTU: Sempre he reconegut ser lector tardà, mai em van atreure les lectures obligatòries del col·legi ni el Vaixell de Vapor, per la qual cosa gairebé el meu primer acostament lliure i voluntari a la literatura va ser amb els clàssics. Tenia disset anys ia la classe de Literatura Universal llegíem Homer, Petrarca, Bocaccio, Bécquer, Poe… Com no enamorar-se dels llibres? Tot i això, el primer llibre del qual tinc record prendre amb les meves mans sense que ningú em veiés i degustar-lo com un plaer prohibit va ser La taula de Flandes de Arturo Pérez-Reverte. Sempre he tingut la sensació que amb aquest llibre va començar tot.
La primera història que vaig escriure tenia l'ingenu nom de La síndrome de l'esperança, un informe en part autobiogràfic i en part astrològic sobre l'optimisme davant la desventura i el valor de l'esperança com a motor a la vida. El que hem dit, un ingenu despertant-se dels crepuscles de la pubertat.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
JTU: Tinc molts, i de moltes èpoques, així que la postil·la a la pregunta em ve que ni pintada. Moltes gràcies!
Goethe i el seu Werther van marcar una època a la meva vida i en la meva forma de comprendre i veure el món. Afortunadament, mai em va agradar el final i mai em vaig veure temptat, però tota la resta, tot el que hi ha a les seves pàgines, es va convertir en la meva Bíblia particular. També vaig tenir una fase shakespeariana que, per sort per a les arts escèniques, no va remoure al meu ésser l'ànima d'actor que tots portem a dins. Més recents, sens dubte, Tolkien i Lovecraft han estat en part els meus mentors, encara que ells no ho sabessin mai. Carlos Ruiz Zafon, a qui redescobro aquests dies, em va ensenyar la màgia absoluta de les paraules i dels llibres. Finalment, Josep Carlos Somoza, a qui sempre nomeno i de qui recomano la majoria de les seves novel·les. Però hi ha molts novel·listes actuals: Falcons, Rei, Gent gran, Connolly, Reverte…
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
JTU: Hi ha molts personatges que envejo de molt diferents formes, totes insanes, per què no dir-ho. Com comentava en una pregunta anterior, en aquests dies rellegint L'ombra del vent, per això em surt dir que m'hauria agradat “crear” a Fermín Romero de Torres, aquest fantàstic secundari robaescenes de paraula fàcil i sentència justiciera. És un personatge increïble. No obstant això, és un personatge per a aquesta novel·la, encara que els astres s'haguessin alineat i hagués creat aquest personatge, estaria despistat pels meus llibres.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
JTU: Per escriure, silenci i tranquil·litat. Mòbil apagat, o sense so i amb la pantalla contra la taula. Sempre he trigat a concentrar-me i el vol d'una mosca em pot distreure fins al punt d'evadir-me del tot, per la qual cosa m'exigeixo buscar moments adequats per a l'escriptura.
Per llegir no tinc manies, llegeixo a casa, al llit, al transport públic… Adoro llegir a la piscina oa la platja a l'estiu, em passen les hores volant, m'abstreixo del món. Llegeixo en paper, digital, audiollibre… Com sigui.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
JTU: Ups! Em vaig avançar en la resposta anterior. Llegir a la platja és una mica al·lucinant. Al principi, sobretot jo, que sóc molt primmirat, em molesta el sol, la sorra, els crits dels nens, la calor asfixiant, l'avioneta que anuncia una discoteca… Però segons vaig llegint tot això desapareix, s'esborra del paisatge. Al final vam quedar les onades del mar, la història que estic llegint i jo. És insuperable.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
JTU: Lleó molts gèneres: històrica, novel · la de suspens, contemporània, ciència ficció, fantasia… No es pot fer escarafalls a la literatura, es disfressi com es disfressi. També he escrit molts gèneres. Els llibres que més m'agraden són els que no tenen un gènere definit, sinó que es deixen impregnar pels uns i els altres; els gèneres són una forma de classificació com qualsevol altra i, per tant, imperfecta.
- Què estàs llegint ara? I escrivint?
JTU: Acabo de passar una etapa Adam Sanderson, els darrers que he llegit han estat Elandris y L'alè dels déus.
De vegades, quan escric, em dóna per rellegir novel·les que em van agradar molt, i en aquestes estic ara mateix, amb L'ombra de vent.
Actualment estic escrivint una altra novel·la històrica sobre un personatge fascinant i poc conegut, que em serveix per explicar com l'Imperi Romà es va cristianitzar primer i es va separar després. Tot això amb molt de patiment, molta sang i molt de misteri. Serà una història de finals: la fi de l'Imperi, dels déus, de l'antiguitat, del món clàssic… I de molts personatges.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
JTU: No em sento gaire capacitat per analitzar el panorama editorial. Veig coses com tothom, però a mi el que m'agrada és escriure. Suposo que, com gairebé tots els sectors, el món editorial està redefinint-se davant dels reptes tecnològics, mirant amb certa desconfiança els nous formats digitals, l'audiollibre, els llibres interactius… Però també amb molta il·lusió. S'obren noves vies cada dia, noves finestres. Al final, un llibre seguirà sent un llibre, però pot ser que canviï la manera com el consumim (perquè llegir, allò que es diu llegir, només es pot fer d'una manera).
Sobre els llibres que es publiquen ara mateix, no sóc un lector de novetats, de manera que em costa seguir les modes. Sí que llegeixo els llibres que van traient els meus autors favorits, però no estic al corrent de l'última cosa que s'emporta o del que es deixa de portar.
M'he preguntat moltes vegades per què publicar, per què es genera aquesta necessitat després d'escriure. Imagino que hi ha moltes respostes, totes en part veritat i en part mentida. Necessitem els autors la complaença dels lectors? És per ego? Per diners? Per vanitat? Per necessitat? La quota d'ofici que té escriure novel·les ens empeny a allò funcional: escrivim perquè la gent ens llegeixi. Per contra, aquesta ànima romàntica inherent a qualsevol procés creatiu impregna tot el procés i ens parla de necessitats menys mundanes més associades a l'emoció. Per què publicar? L'art, en qualsevol dels formats, és exhibicionista. No hi ha allò que no es veu.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
JTU: Les èpoques de crisi, per sort o per desgràcia, sempre són positives per al món artístic. És com si l'ésser humà espremés la seva creativitat davant del patiment o l'observació del patiment. Personalment, en els meus darrers escrits m'estic fixant més aviat en el passat, però mai no perdo la meva pròpia visió del món, com a escriptor del segle XXI. Moltes de les coses que succeeixen a malament novel·les històriques tenen a veure amb el nostre present, la nostra crisi permanent i decadent.
quan escric ciència ficció em passa una mica el mateix, però a l'inrevés. Intento explicar el que percebo al meu voltant i què conseqüències podria tenir en un futur. Intento no perdre la perspectiva d'on i quan escric, però adoro traspassar les barreres del temps i de l'espai i submergir-me en altres èpoques, passades i encara per arribar. Però una mica de tranquil·litat i prosperitat no ens vindria malament…