Pintura de l'autor © Vladimir Kush.
Crec que va ser durant l'època en la qual el ebola «semblava» convertir-se en la major amenaça del nostre temps quan aquest relat va sorgir.
La literatura romàntica no és la meva especialitat però, igualment, crec (i espero) que Fronteres d'aire és un bon conte per als somiadors.
¿Travessem els límits?
Fronteres d'aire
A la televisió no es parlava d'una altra cosa. Una terrible malaltia arribada d'un país llunyà començava a cobrar-se unes primeres víctimes condemnades a romandre en taüts de ciment sense un bri d'aire pur, geperudes per les bombones que els permetien exhalar sospirs de plàstic.
En la solitud d'un jardí clapejat per les flors de l'gessamí descuidat, Rafael va encendre el seu ordinador esperant a mostrar-la, a ella, a la dona que encara després d'onze anys seguia bufant dents de lleó en les seves entranyes. Va encendre la càmera de l'ordinador, pestañeando diverses vegades per reptar a les seves pors. La seva imatge distorsionada, envoltada per la foscor decadent, mostrava a una dona pàl·lida, enfundada en una màscara connectada a l'oxigen. En aquells moments a l'marit se li queia el món a sobre. "I pensar que la brisa de les platges va encunyar el nostre amor", pensava. Però havia de demostrar seguretat, tot i que Ofelia ja ho fes pels dos.
- Com et trobes?
- Bé.
- ¿Segur?
- Sí, amor meu.
Les seves galtes adormides indicaven el contrari. Després, es va fer un silenci incòmode.
- No tens de què preocupar-te.
- No hi ha més que veure.
Un altre silenci.
- T'estimo, saps?
- I jo a tu.
Ofèlia es va mossegar els llavis, confirmant les sospites del seu espòs.
Rafael va tancar la pantalla d'l'ordinador i va plorar sobre el mateix, conquerit per una intuïció que ni tan sols una dona adobada en malabarismes emocionals havia aconseguit confondre. Va mirar al seu voltant i es va deixar bressolar per l'últim ronc de la mar. En l'aire flotaven ganivets invisibles i el seu cor bategava més fort que mai, buscant els erms rosats de la seva pell. Rafael va vagar pel jardí mentre fumava una cigarreta amb els ulls clavats a la lluna, el seu oracle en els moments foscos.
No podia més. Va entrar a la casa i va pujar les escales, disposat a acabar amb tot, a aniquilar l'opressió al pit. Va recórrer els passadissos blancs de la casa encara dubitatiu, assecant les seves llàgrimes a les parets. Va obrir la porta de la tercera planta i, amb decisió, la va tancar ràpidament, quedant suspès en la foscor. Rafael va penetrar a la presó en la qual una simple porta era el major insult a l'amor fins a reconèixer l'aroma de l'aigua de roses, aquesta tendresa erosionada en la seva veu. Els amants es van fondre deixant volar els escrúpols, pensant que ningú vindria a buscar-los ni a preguntar-los per què un home havia decidit sacrificar la seva vida per una última nit al paradís.
Fronteres d'aire va ser escrit en 2015 i publicat dies després a la xarxa falsària, on va tenir molt bona acceptació. Espero que us hagi agradat.
Una abraçada,
A.