Al llarg dels anys molts autors ens han deixat exemples d'ègloga que han estat estudiats, analitzats i interpretats. No obstant això, encara que aquesta paraula sembli en desús i que és una part de la literatura que no té futur, la veritat és que pot no ser així.
Si vols saber què és un ègloga i, sobretot, exemple d'aquesta, a continuació n'hem trobat alguns que poden ser interessants de conèixer (si encara no els has llegit).
Què és una ègloga
L'ègloga es defineix com una composicions on s'han de transmetre sentiments, estats d'ànim, reflexions… De vegades, els autors utilitzen per això un diàleg en què participen dos o més personatges; però també es pot fer com un monòleg.
Una de les característiques principals de l'ègloga és el tema central que sempre estarà relacionat amb els sentiments, normalment damor.
Se sap que la primera ègloga que existeix va ser escrita per Teòcrit, concretament al segle IV abans de Crist. El seu títol va ser «Idilios» que significa en grec antic «petits poemes». Per descomptat, després van seguir altres autors com Bió d'Ermirna, Virgili, Giovanni Boccaccio…
A l'època romana va tenir molt d'auge i el mateix va passar al Renaixement. Per això no seria estrany que tornés a posar-se de moda.
Característiques d'una ègloga
Tot i que abans t'hem comentat algunes de les característiques d'una ègloga, el cert és que en té força més. Aquí te les resumim:
La seva musicalitat
Podríem dir que una ègloga és semblant a un poema i aquests solen tenir musicalitat. Per això en el cas de l'ègloga passaria el mateix.
El motiu és perquè tots els versos de què es compon té una rima consonant de manera que coincideixen els sons i creen un ritme i musicalitat.
De fet, quan es representen és habitual que vagin acompanyats en recitar-se amb música.
temàtica amorosa
Aquesta és una de les característiques principals i que sempre ha d'existir. Pot ser perquè es relata un episodi amorós, perquè es desviu pel seu amor o perquè és un amor no correspost.
Però sempre, sempre, anirà l'amor com a tema principal.
Personatges
En aquest cas les èglogues es caracteritzen per tenir personatges que són pastors o camperols, encara que la veritat és que, a mesura que va evolucionar, va anar canviant això.
La seva estructura
Una ègloga ha de tenir 30 estrofes, cadascuna amb 14 versos que poden ser hendecasíl·labs (onze síl·labes) o heptasíl·labs (set síl·labes).
A més, la rima de tots ells ha de ser consonant, és a dir, que les últimes paraules dels versos, tant se val que siguin de dos o de més, tinguin el mateix so.
Per norma general, les ègloga comencen presentant els personatges, bé per un narrador o per ells mateixos. Gairebé sempre és habitual trobar que l'autor posa primer el nom d'aquell personatge perquè tot el que vingui després en sigui part, com si ho estigués dient.
Després de la presentació arriba l'expressió dels sentiments per part del personatge o personatges, sempre com a poesia.
I, finalment, el final d'una ègloga se centra en com l'autor acomiada els personatges i després fa una conclusió del tema que heu creat.
Autors i èglogues famoses
No hi ha dubte que fa temps que les ègloga existeixen i per això hi ha alguns autors que es consideren exemples d'èglogues tradicionals, clàssiques i importants.
Com a primer nom caldria citar Teòcrit ja que va ser ell el pare d'aquestes. No obstant això, darrere seu van aparèixer altres noms igual d'importants.
Per exemple, el cas de Mosco, Bió d'Esmirna o Virgili, que va ser quan realment es van fer famoses i van començar a ser encara més conegudes.
Més autors de fama són, sens dubte, Nemesiano, Ausonio i Calpurnio Sículo, així com Giovanni Boccaccio, Jacopo Sannazaro.
Pel que fa a espanyols, cal destacar Lope de Vega, que va revolucionar les fórmules del teatre i del que en queden obres com «El veritable amant» o «L'Arcàdia»; Juan Boscán, amb èglogues de tema pastoril; Garcilaso de la Vega, amb «El dolç lamentar de dos pastors» o «Enmig de l'hivern hi ha la temperada»; Joan de l'Alzina; Pedro Soto de Rojas i alguns més.
Exemples d'ègloga
Finalment, et volem deixar diversos exemples d'ègloga que hem trobat a Internet perquè vegis quin és el resultat d'aplicar tot allò que t'hem comentat abans.
«El dolç lamentar de dos pastors» de Garcilaso de la Vega
Sortida:
Oh més dura que marbre a les meves queixes,
ia l'encesa foc en què em cremo
més gelada que neu, Galatea!
[...]
Nemorós:
Oh bé caduc, va i pressurós!
Recordeu-me, dormint aquí alguna hora,
que despertant, a Elisa vaig veure al meu costat.
“Idili IV. Els pastors” de Teòcrit
Bato.
Corydon, digues, quines són les vaques?
Són de Filones?
Corydon.
No, d'Egon, que ara
Per pasturar-me me les ha donat.
Bato.
I on a allò amagat les munyides
A totes a la tarda?
Corydon.
Les vedelles
Les posa el vell, i bé a mi em guarda.
Bato.
I l'absent boier a do se n'ha anat?
Corydon.
No ho has sentit? Ho va portar amb si
Milton cap a l'Alfeu. (…)
“Ègloga de Plàcida i Vitorià” de Juan de l'Alzina
(…) Plàcida.
Lastimat coraçón,
cama tinc de tu.
O gran malament, cruel pressió!
No tenia compassió
Vitorià de mi
si se'n va.
Trist, de mi què serà?
Ai, que pel meu mal el vaig veure!
No ho vaig tenir jo per malament,
ni ho tinc, si volgués
no ser tan esquiu i tal.
Aquesta la meva nafra mortal
sanaria si el veiés.
Veure o què?
Doncs que no em va tenir fe,
més valdria que se n'anés.
Què se'n vagi? Jo estic boja,
que dic tal heregia!
Llàstima que tant toca,
com va sortir per la meva boca?
O, quina boja fantasia!
Fora, fora!
Mai Déu tal cosa vulgui,
que a la seva vida hi ha la meva.
La meva vida, el meu cos i ànima
en poder seu es transporten,
tota em té al palmell;
en el meu mal mai ai calma
i les forces se m'escurcen;
i s'allarguen
penes que en mi tant triguen
que amb mort es conorten. (…)
“Ègloga III” de Vicent Andrés Estellés
Nemorós. (…)
Tinc por aquesta tarda —al despatx
d'aquelles tardes nostres, aquells dies.
Belisa, el món marxa cap al desastre.
Començaré a marcar des del telèfon
un número qualsevol: “Vine, Belisa!”
Ploro, Belisa, entre l'Haver i el Deu.
Ploro a l'àtic que tu coneixes.
Belisa, el món marxa cap al desastre!
Ègloga Antònia de Lope de Vega
Antònia:
Pareix-me que sento aquí a prop sospirs
i no penso que va ser sospita vana
doncs ve a pas lent per blaus safirs,
violetes de la càndida demà,
la meva amiga la pastora Feliciana.
Feliciana:
No debades el verd prat s'esmalta de flors.
Antònia meva, on?
«L'ègloga a Claudi» de Garcilaso de la Vega
Així, després de tantes dilacions
amb modèstia pacífica patides,
forçades i impel·lides
de tantes desraons,
surten entre superbes humilitats
de la mina de l'ànima les veritats.
[...]
Vaig pel camí del morir més clar
i de tota esperança em retiro;
que només atenc i miro
on tot per;
doncs mai he vist que després visqués
qui no va mirar primer que morís.
Coneixes més exemples d'ègloga?