Eva Espinet és barcelonina i es va llicenciar a Antropologia i després va fer postgraus a Producció i Comunicació Cultural i amb Direcció i guió Cinematogràfic. També és una gran viatgera i una especialista en comunicació Corporativa y Creadora de Continguts. És autora de Apol · lo, 75 anys sense parar de ballar, Història d'un Castell, a més de catàlegs diversos sobre publicitat, i març va publicar Un punt blau a la Mediterrània. en aquesta entrevista ens en parla i molts temes més. Li agraeixo molt el seu temps i amabilitat per atendre'm, així com a Enginy de Comunicacions per a la seva gestió.
Eva Espinet — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva nova novel·la porta per títol Un punt blau a la Mediterrània. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
EVA ESPINET: Un punt blau a la Mediterrània és la història de Marina que, seixanta anys després, es retroba amb la seva amor d'adolescència, Hans, un nazi que va lluitar a la Segona Guerra Mundial. Una revelació devastadora posa a prova el valor dels protagonistes en el moment més decisiu de les seves vides.
La narració gira al voltant de Marina i la seva néta que viatgen juntes cap a un temps entre guerres per exorcitzar els fantasmes de el passat i tancar velles ferides. Un viatge transformador buscant una veritat ineludible: ningú no pot amagar-se de si mateix per sempre.
A la teva segona pregunta et puc respondre que a totes les famílies hi ha un avantpassat que desencadena la possibilitat d'una història. Una de les meves àvies, sense voler-ho, em va posar en safata aquesta possibilitat.
Una vegada vaig sentir que l'acte de recordar implica preguntar-se: «Què hauria passat si…?». Aquesta és la qüestió que em vaig plantejar en escoltar com la meva àvia ens revelava un secret, que a mi em va semblar fascinant: en la seva joventut havia tingut un nuvi alemany que li havia demanat matrimoni. Ell havia de tornar al seu país per allistar-se a l'exèrcit de la Wehrmacht, vaja, es convertiria en un nazi en tota regla. La meva àvia va rebutjar la proposta, no perquè fos nazi, perquè llavors encara no se sabia el que implicava el terme, sinó perquè ella estava molt unida a la seva terra ia la seva família. La meva pregunta va ser: «Què hauria passat si s'hagués casat amb aquell alemany?».Un punt blau a la Mediterrània respon a aquesta vella qüestió que molts ens fem al llarg de la vida davant de certes situacions.
- A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
EE: Sent una nena el meu pare ens aconsellava les lectures apropiades a cada edat. Amb onze anys, va començar a introduir-me en una literatura més adulta i recordo amb claredat la impressió que em va causar llegir Vent de l'Est, vent de l'oest, de la Nobel Pearl S. Buck. En aquella època no només llegia molt, sinó també quan arribava l'estiu em cartejava amb les meves amigues que no anava a veure durant les llargues vacances. Aleshores els escrivia relats en què érem les protagonistes. Les meves amigues es quedaven fascinades amb ells i sempre em demanaven més.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
EE: Sóc de les que tenen a la tauleta de nit cinc o sis llibres, perquè llegeixo segons el moment emocional que estic passant. Què m'agrada? Que em sorprenguin les històries i la manera d'explicar-les, els personatges màgics d'autors com Gabriel García Márquez; la poesia de Destral o de Federico García Lorca; la literatura americana de Paul Auster amb Fum o John Kennedy Toole amb la seva supèrbia La conxorxa dels ximples; la literatura oriental de Haruki Murakami o Amy Tan; o la narrativa preciosista de Alexandre Baricco o Sandro Marai. D'espanyols, Javier Marías, Antonio Muñoz Molina, Almudena Grans o Carmen Laforet, sempre em convencen.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
EE: Em llegit gairebé totes les novel·les de John Irving, un contador d'històries que combina de manera magistral la realitat amb el realisme màgic i els seus personatges sempre són a la perifèria. M'hauria encantat ficar-me a la pell de garp en El món segons Garp i escriure'l.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
EE: Necessito ordre interior i exterior, que no hi hagi res pendent a l'agenda que em distregui o desordre al meu voltant. Com que tinc un apartament obert, després d'un bon esmorzar, jo mateixa recullo tot i llavors em poden donar les hores escrivint o investigant a l'ordinador.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
EE: A la galeria del saló, amb el sol entrant a casa des de bon matí fins que cau el capvespre.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
EE: Llegeixo molta novel·la històrica, perquè m'apassiona, i biografies; tots dos gèneres m'ajuden a crear les meves pròpies històries i personatges. M'agraden aquests petits llibres amb històries mínimes, que són pura màgia. Fa poc em va sorprendre La panxa del ruc d'Andrea Abreu, de gènere inclassificable.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
EE: Estic llegint la Història d'Elsa Morante i lèxic familiar de Natàlia Ginzburg. Totes dues novel·les m'estan sorprenent, però també m'ajuden a entendre la Itàlia de la Segona Guerra Mundial perquè m'estic documentant sobre la següent novel·la que escriuré, que ja té títol i que narra la història d'una família partisana italiana.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial?
EE: La veritat, des del meu punt de vista, molt complicat. Jo he tingut sort perquè em dedico a la comunicació i he pogut fer una bona proposta de mercadeig per convèncer les editorials, però també has de controlar les xarxes socials i Internet i se't va la vida amb això. Jo tenia idealitzat aquest món on creia que l'editor t'acompanyava en el procés de reescriptura, etc., però què va, ara no saps la cara que tenen els que treballen amb tu i tot el procés de promoció amb ells és a base de mails i wasaps. Vaja, ni rastre d'aquell romanticisme que ens venia la pròpia literatura.
- AL: T'està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva tant a nivell cultural com social?
EE: Precisament vaig iniciar Un punt blau a la Mediterrània el primer dia del confinament pel COVID-19. Viure la pandèmia em va ajudar a escriure aquesta història que passa entre guerres. Més enllà de tota la documentació que em vaig emportar a mos durant aquest temps, a més de la que ja tenia documentada, van ser les sensacions que vivim tots en aquell moment de confinament les que em van ajudar a ficar-me al relat.
De sobte, ens recloïen forçosament a casa, hi havia toc de queda (que no s'havia donat des de la Guerra Civil). Ens aguaitava un perill que no controlàvem i teníem tanta por que fèiem llargues cues al carrer per comprar paper higiènic, els supermercats van començar a quedar buits… No vam arribar a passar gana però sí que vivim aquesta percepció d'escassetat, inseguretat. A això s'hi afegia l'ansietat personal generada pel desconeixement sobre aquesta malaltia tan contagiosa que matava… Ens vam aïllar… Alguns ens vam recloure voluntàriament durant mesos, jo ho vaig fer durant vuit mesos, que em van servir per acabar la novel·la…
Afortunadament, la humanitat, malgrat guerres, dels conflictes i les pandèmies que deixen profundes empremtes, ha demostrat resiliència. I això també els passa als meus personatges a Un punt blau a la Mediterrània.