Ahir es van complir 175 anys de la mort de José d'Espronceda, un dels més grans, famosos i admirats poetes de l' Romanticisme espanyol de segle XIX. Així era considerat quan va morir. I res millor que recollir algunes de les seves frases, versos i estrofes més coneguts que tots hem recitat alguna vegada.
El poeta extremeny ens va deixar algunes de les obres mestres de la literatura romàntica pàtria. L'estudiant de Salamanca, El diable món, On està la seva Cant a Teresa, Sancho Saldaña, Blanca de Borbó. I els seus poemes curts reunits en Cançons, com el botxí, Cançó de l'cosac i, per descomptat, la immortal Cançó de l'pirata. Doncs simplement gaudim amb aquesta selecció.
- L'estudiant de Salamanca. començament
Era més de mitjanit, antigues històries expliquen, quan en son i en silenci llòbrec embolicada la terra, els vius morts semblen, els morts la tomba deixen. Era l'hora en que potser temoroses veus sonen informes, en què s'escolten tàcites petjades buides, i paoroses fantasmes entre les denses tenebres vaguen, i udolen els gossos acovardits a l'veure-les.
- Cançó de l'pirata.
- Cançó de la mort.
Feble mortal no t'espanti
la meva foscor ni el meu nom;
en el meu si troba l'home
un terme al seu pesar.
Jo, compassiva, t'ofereixo
lluny de l'món un asil,
on al meu ombra tranquil
per sempre dormi en pau.
- Sonet.
Fresca, ufanosa, pura i olorosa,
gala i adorn de l'pensil florit,
gallarda posada sobre el ram alçat,
fragància escampa la naixent rosa.
Mas si l'ardent sol foc enutjosa
vibra, de el ca en flames encès,
el dolç aroma i el color perdut,
les seves fulles porta l'aura apressada.
Així va brillar un moment la meva ventura
en ales de l'amor, i bella núvol
vaig fingir potser de glòria i d'alegria.
Mas, ai, que el bé trocóse en amargor,
i esfullada per l'aire puja
la dolça flor de l'esperança meva.
- El diable món, Cant I.
"Qui pensarà mai, Teresa meva,
que fos etern deu de plor
tant innocent amor, tanta alegria,
tantes delícies i deliri tant?
Qui pensarà mai arribés un dia
en què, perdut el celestial encant
i caiguda la bena dels ulls,
Pel que fa donés plaer causés enutjos? "
Els segles als segles s'atropellen;
els homes als homes se succeeixen,
en la vellesa els seus càlculs s'estavellen,
seva pompa i glòries a la mort cedeixen:
la llum que els seus esperits llampurnegen
mor en la boira de vèncer no poden,
¡I és la història d'l'home i la seva bogeria
una estreta i pudent sepultura!
- A un estel.
Jo indiferent segueixo el meu camí
a mercè dels vents i la mar,
i entregat, en els braços de la destinació,
ni m'importa salvar-me o sotsobrar.
- A la nit.
Salve, o tu, nit serena,
que a el món espelmes augusta,
i els pesars d'un trist
amb el teu foscor endulzas.
- A un rossinyol.
Canta a la nit, canta en el matí,
rossinyol, al bosc teus amors;
canta, que plorarà quan tu ploris
l'alba perles a la flor primerenca.
- A la lluna.
Lànguida lluna, que els meus tristos queixes
dolça reculls amb amable rostre,
si et entendreix el meu dissort amarga,
plora amb mi.
- A la pàtria.
Oh la meva pàtria estimada!
On van ser els teus herois esforçats,
El teu espasa no vençuda?
Ai! dels teus fills en la humil front
Hi ha el rubor gravat;
Als seus ulls caiguts tristament
El plor està amuntegat.
- Cançó de l'cosac.
Dictarà allà nostre caprici lleis,
les nostres cases alcàssers seran,
els ceptres i corones dels reis
qual joguines de nens rodaran.
Hurra! ¡Voleu! a afartar nostres desitjos:
les més belles ens donaran el seu amor,
i no trobaran els nostres semblants lletjos,
que sempre brilla bonic el vencedor.
Hurra, cosacs de l'desert! Hurra!
L'Europa us brinda esplèndid botí:
sagnant bassa seus campiñas siguin,
dels gralles seu exèrcit festí.