Els recorreguts acadèmics que una estudiant de Lletres com jo ha de (i vol, anem ...) fer, de vegades condueixen a llocs que un havia deixat relegats a l'oblit, no per gust, sinó perquè l'aclaparador cúmul d'històries a vegades no ens deixa ni respirar. Sense voler resultar solemne, és que vull compartir amb vostès un conte, un molt bell conte d'una de les meves escriptores preferides, Silvina Ocampo, Que per motiu d'una matèria vaig haver de tornar a llegir (després de molt ...). Potser no és lloc, potser no estigui dient res, però qui escriu ho fa per ser llegit, i la millor manera de que l'art coure sentit, és tancant el cicle. Espero que, com jo, ho gaudeixin molt.
El vestit verd oliva
Les vidrieres venien a la seva trobada. Havia sortit res més que per fer compres aquell matí. Miss Hilton es posava vermella fàcilment, tenia una pell transparent de paper mantega, com els paquets en els quals es veu tot el
que ve embolicat; però dins d'aquestes transparències havia capes primíssimes de misteri, darrere de les ramificacions de venes que creixien com un arbret sobre el seu front. No tenia cap edat i un creia sorprendre
en ella un gest d'infància, just en el moment en què s'accentuaven les arrugues més profundes de la cara i la blancor de les trenes. Altres vegades un creia sorprendre en ella una llisor de noia jove i un pèl molt ros, just en el moment en què s'accentuaven els gestos intermitents de la vellesa. Hi havia viatjat per tot el món en un vaixell de càrrega, embolicada en mariners i fum negre. Coneixia Amèrica i gairebé tot l'Orient. Somiava sempre tornar a Ceilan. Allà hi havia conegut a un indi que vivia en un jardí envoltat de serps. Miss Hilton es banyava amb un vestit de bany llarg i gran com un globus a la llum de la lluna, en un mar tebi on un buscava l'aigua indefinidament, sense trobar-la, perquè era de la mateixa temperatura que l'aire. S'havia comprat un barret ample de palla amb un paó pintat a sobre, que plovia ales en ones sobre la seva cara pensativa. Li havien regalat
pedres i polseres, li havien regalat xals i serps embalsamades, ocells arnats que guardava en un bagul, a la casa de pensió. Tota la seva vida estava tancada en aquell bagul, tota la seva vida estava consagrada a ajuntar
modestes curiositats al llarg dels seus viatges, per després, en un gest d'intimitat suprema que l'apropava sobtadament als éssers, obrir el bagul i mostrar un per un els seus records. Llavors tornava a banyar-se a les platges
tèbies de Ceilan, tornava a viatjar per la Xina, on un xinès va amenaçar matar-la si no es casava amb ell. Tornava a viatjar per Espanya, on es desmaiava a les curses de braus, sota les ales de paó de l'barret que tremolava
anunciant-li per endavant, com un termòmetre, la seva desmai. Tornava a viatjar per Itàlia. A Venècia anava de dama de companyia d'una argentina. Hi havia dormit en una cambra sota d'un cel pintat on descansava sobre una parva de pastura una pastora vestida de color rosa amb una falç a la mà. Hi havia visitat tots els museus. Li agradaven més que els canals carrers estrets, de cementiri, de Venècia, on les seves cames corrien i no es dormien com en les góndoles. Es va trobar a la merceria L'Ancora, comprant agulles i forquilles per
sostenir les seves fines i llargues trenes enroscades al voltant del cap. Les vidrieres de les merceries li agradaven per un cert aire comestible que tenen les fileres de botons encaramel·lats, els costurers en forma de bomboneres i
les puntetes de paper. Les forquetes havien de ser daurades. La seva última deixebla, que tenia el capritx dels pentinats, li havia pregat que es deixés pentinar un dia que, convalescent d'un refredat, no la deixaven sortir a caminar. Miss Hilton
havia accedit perquè no hi havia ningú a la casa: s'havia deixat pentinar per les mans de catorze anys de la seva deixebla, i des d'aquest dia havia adoptat aquest pentinat de trenes que li feia, vista d'endavant i amb els seus propis ulls, un
cap grega; però, vista d'esquena i amb els ulls dels altres, un aldarull de pèls solts que plovien sobre el clatell arrugada. Des d'aquell dia, diversos pintors l'havien mirat amb insistència i un d'ells li havia demanat permís
per fer-li un retrat, per la seva extraordinària semblança amb Miss Edith Cavell. Els dies que anava a posarle a pintor, Miss Hilton es vestia amb un vestit de vellut verd oliva, que era espès com el entapissat d'un reclinatori
antic. L'estudi de pintor era boirós de fum, però el barret de palla de Miss Hilton la portava a regions infinites de el sol, a prop dels voltants de Bombai.
A les parets penjaven quadres de dones nues, però a ella li agradaven els paisatges amb postes de sol, i una tarda va portar al seu deixeble per mostrar un quadre on es veia un ramat d'ovelles sota un arbre daurat al capvespre. Miss Hilton buscava desesperadament el paisatge, mentre estaven les dues soles esperant el pintor. No hi havia cap paisatge: tots els quadres s'havien convertit en dones nues, i el bell pentinat amb trenes el tenia una dona nua en un quadre acabat de fer sobre un cavallet. Davant de la seva deixebla, Miss Hilton va posar aquell dia més rígida que mai, contra la finestra, embolicada en el seu vestit de vellut.
Al matí següent, quan va anar a la casa del seu deixeble, no hi havia ningú; sobre la taula de la cambra d'estudi, l'esperava un sobre amb els diners de mig mes, que li devien, amb una targeteta que deia en grans lletres de
indignació, escrites per la propietària de casa: «No volem mestres que tinguin tan poc pudor». Miss Hilton no va entendre bé el sentit de la frase; la paraula pudor li nedava en el seu cap vestida de vellut verd oliva. Va sentir créixer en ella una dona fàcilment fatal, i se'n va anar de la casa amb la cara cremada, com si acabés de jugar un partit de tennis.
A l'obrir la cartera per pagar les forquilles, es va trobar amb la targeta insultant que treia el cap encara per entre els papers, i la va mirar furtivament com si s'hagués tractat d'una fotografia pornogràfica.