Du Fu. 5 poemes per recordar a un clàssic de la poesia xinesa

També conegut com El teu Fu, Aquest poeta és un dels grans clàssics de la literatura xinesa. De fet, està considerat «Poeta sagrat». avui rescato la seva figura (O la descobreixo) fent una ullada a la seva figura i obra, de la qual he seleccionat aquests 5 poemes.

du Fu

Nascut l'any 712, Aviat va demostrar facilitat d'aprendre i talent. També li agradava la pintura, la música i l'equitació. En la seva joventut, amb intenció de portar una vida bohèmia, va estar viatjant per tota la Xina en l'època de més prosperitat de la dinastia Tang.

Quan per fi va aconseguir un treball com funcionari, Ja que en un primer intent no va aconseguir aprovar els exàmens imperials, va esclatar una revolta que ensangrentaría Xina durant molts anys. L'emperador el va nomenar censor i Du Fu va tenir recórrer un imperi arruïnat.

tot això ho va reflectir en diversos poemes, Així com les seves amistats amb altres grans poetes com Li Po, L'afecte per la seva família o la compassió per la pobresa de la vila. Va passar els últims anys de la seva vida a condicions molt precàries i ajudat econòmicament per amics. I encara que no va aconseguir ser reconegut en vida, el seu prestigi i fama van augmentar després de la seva mort.

Molt prolífic, va deixar un llegat de més de 1.400 poemes. Alguns títols de les seves obres són El vol oblic de les orenetes o Compendi i comentari de les poesies de La teva Fu.

5 poemes

Ascensió

Entre el vent violent,
sota l'alt cel,
els micos udolen les seves tristeses.
A sobre de les sorres blanques de l'illot,
un ocell vola, donant voltes.
Infinites fulles, arrossegades pel vent,
cauen xiulant dels arbres,
i l'immens Yangtsé corre tumultuosament.
Lluny de la meva llar,
ploro el trist tardor,
i els viatges em semblen interminables.
Ancià, només aclaparat de malalties,
pujo a aquesta terrassa.
Les penúries, dificultats i angoixes,
han fet abundar els meus cabells blancs.
I no puc sinó deixar de banda la meva copa.

***

Aigües de primavera

El tercer mes, i les flors de préssec
suren sobre les ones del riu.
El corrent recupera les seves velles petjades,
i a l'alba inunda i als límits de la platja.
El verd maragda riela davant la porta de branques,
en tant jo objecció meus aparells
i deixo caure un esquer perfumat.
Ato els tubs de bambú per regar l'hortet.
Ja són legió els ocells que arriben volant
i en sorollosa cridòria es disputen el bany.

***

Alba d'hivern

Homes i bèsties de l'zodíac
Un cop més contra nosaltres.
Verds ampolles de vi, vermelles petxines de llagosta,
Totes buides, s'apilen a la taula.
«Com oblidar a un vell conegut?»
I cada un, assegut, escolta els seus propis pensaments.
A fora, grinyolen les rodes dels carros.
A l'espera dels ocells desperten.
En una altra alba d'hivern, aviat,
He d'enfrontar-me als meus quaranta anys.
Em empenyen durs, tossuts instants,
Doblegat cap l'ombra llarga de l'crepuscle.
La vida gira i passa, borratxo foc follet.

***

El azor Pintat

Sobre la blanca seda
sorgeixen vent i gebre:
admirable pintura la d'aquest astor.
Prest a caçar una astuta llebre, alça les ales,
i, de perfil, els seus ulls semblen els d'un mico afligit.
Si es deixés anar el cordelillo de seda
que el lliga a l'brillant pal
a la part alta de l'finestral,
a l'espera de la xiulada per emprendre el vol;
si li deixessin ja
atacar els ocells comuns,
plomes i sang s'escamparien per la vasta praderia.

***

Mirant l'aigua des de la barana deixo volar el meu cor

Lluny de les muralles, en una ampla barana,
sense llogaret que la destorbi,
la mirada arriba lluny, molt lluny.
Les clares aigües del riu gairebé desborden la llera.
Conclou la primavera,
i els serenos arbres estan plens de flors.
Entre una fina pluja,
els peixets apareixen,
i el vol oblic de les orenetes
a l'paire de la suau brisa.
A la ciutat, cent mil llars,
aquí dos o tres famílies.