Fa una setmana va caure a les meves mans Descolonitzar la ment, assaig que aplega quatre conferències de Ngugi wa Thiong'o, Pensador kenyà i possible candidat a l'Nobel de Literatura d'aquest any. Un llibre que analitza els problemes de la cultura i, en concret, de la literatura d'alguns països des de la seva pròpia arrel: la d'un colonialisme que al llarg de la història s'ha encarregat d'eradicar la llengua d'ètnies minoritàries.
El món, l'ONU i les organitzacions parlen de drets humans, però possiblement poques vegades pensem en el dret a escriure també en una llengua pròpia.
cultura captiva
Ngugi wa Thiong'o, durant una de les seves conferències i principal defensor de el dret a escriure en la seva pròpia llengua.
Durant l'anomenat Congrés d'Escriptors Africans d'Expressió Anglesa celebrat a la Universitat de Makerere (Uganda) el 1962, es va produir la trobada entre diversos escriptors africans. No obstant això, molts van trobar a faltar a l'tanzà Shabaan Robert, el poeta més important d'Àfrica en aquell moment. I per què no va assistir? Perquè Robert no escrivia en anglès, sinó només en suahili, i per tant no era digne de participar en aquest congrés.
Aquest succés ha estat analitzat diverses vegades durant les conferències de Ngugi wa Thiong'o, qui després de publicar diverses novel·les en anglès gràcies a un talent que li va permetre ascendir en la cadena social postcolonial de Kenya, va decidir plantar-se i escriure només en la seva llengua materna, el gikuyu. Una gosadia que gairebé li va costar la vida i el va portar a exiliar-se a Estats Units poc després.
Dos dels molts exemples sobre com la influència d'una majoria, en aquest cas l'imperialisme anglès o francès que va colonitzar Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina durant anys, ha trepitjat diverses cultures minoritàries. Primer, influénciándolas sobre el buit de les seves danses, lletres i poemes; després, obligant-les a girar el cap cap a una nova cultura amb la que mai podrien fondre de el tot. I mentrestant, el cacau, el petroli o els diamants anaven sortint per la porta de darrere.
Adaptar-se o resistir
No obstant això, a el mateix temps es desplega un debat ampli en el que les opinions són moltes: alguns, com el nigerià Chenua Achebe, va aprofitar l'esmentat congrés per assegurar que si se li havia donat la facilitat d'utilitzar la llengua anglesa per arribar a les masses, la utilitzaria. Al seu torn, molts altres escriptors segueixen opinant que l'important és el contingut, i mentre aquest tingui un major difusió en un idioma majoritari serà suficient, doncs a l'autor no li interessen les paraules, sinó el que aquestes expliquen. A l'altre extrem, l'esmentat Thiong'o silencia la seva llengua anglesa com una forma de frenar el domini estranger en cultures minoritàries com la seva pròpia. Ètnies la llengua tenen la seva pròpia musicalitat, ritme i expressions de difícil traducció a un altre idioma.
Fa uns dies us parlava de la literatura com a arma per canviar el món. I la veritat és que seria una de les més efectives de totes. No obstant això, pot ser que part d'aquesta odissea per restaurar les ferides de l'món passi també per a deixar totes les cultures s'expressin en lloc de hipnotizarlas amb idees que no apunten a el problema real.
Moltes persones, especialment els activistes, s'encarreguen actualment de fomentar el dret a escriure en les llengües pròpies de diverses ètnies minoritàries a fi de preservar la seva cultura, Amb exemples com el recent programa d'estudi en kurd aprovat per la Universitat de Kurdistan, a Iran, o el foment com a segona llengua escolar de l'kichwa, una varietat de el quítxua revitalitzat a Equador per l'organització CONAIE.
Tot i això, no m'agradaria acabar sense una pregunta: ¿seria preferible permetre el desenvolupament de totes les llengües en comptes de voler adaptar-les a un idioma que els permetria tenir una major difusió?
I atenció, que la paraula «nacionalisme» no ha aparegut en cap línia.