Fotografia: web de l'autora
Dionísia García, poetessa marmessor de Font-Àlber però establerta a Múrcia, va néixer un dia com avui de 1929. Llicenciada en Filologia Romànica, el seu interès per la literatura, i en concret per la poesia, va ser primerenc en el seu gust per Rubén Darío, Becquer, Rosalía de Castro, Machado, i clàssics grecs i llatins. Però per celebrar el seu aniversari vet aquí una selecció de poemes que pertanyen a la seva obra. Per descobrir-la.
Dionisia García — Poemes escollits
NOMÉS?
Venturós saber que algú t'espera
i patirà les teves llàgrimes,
que algú al matí
uneix al teu despertar una carícia,
i ha comptat moltes vegades
el graner del teu cos.
Soledats espanta qui ens mira,
qui sap compartir allò que vam aprendre,
i amb nosaltres es commou
davant de les mateixes coses.
***
MISSATGE
De sobte, aquesta tarda, agost dos mil nou,
apareix a la taula un petit paper,
només amb dues paraules i lletra inconfusible.
Fa més d'una dècada que ens va deixar la seva autora,
i ara aquest paper tan innocent
sobre una taula amb un ordre diferent,
i no al domicili on ella convivia.
Un tomb de records rebut en aquest instant
de la dona patint que va voler ser estimada.
Ens va cuidar en aquell temps a canvi de tendresa,
de murmuris i afectes, amb petons repetits.
Va perdonar els nostres gestos i retrets.
Va voler viatjar als llocs sants.
Segur que per fi ho ha vist tot,
i el seu cor bo ens encoratja.
Potser és un regal aquest paper,
un avís prudent, inesperat,
sobre nosaltres i les nostres pobres vides.
***
AMIC
L'esperat adéu finalitza avui.
Un altre tros de vida a la nostra esquena.
Ja no vindràs amb tren a visitar-nos
per intentar dir amb ferm alè
fins a fer-nos arribar allò inexplicable.
Avui el destí vol que siguis el primer
a desvetllar allò ocult.
De la veritat en sabràs, tu, sol, a l'altra riba.
***
L'ARBRE PARADÍS
L'arbre paradís ens allotjava
entre l?hort i la casa.
Les seves ventafocs fulles
semblaven tocar la mitja lluna,
el firmament, tan a la mà llavors,
i visquis les estrelles
als nostres ulls de nens pobles,
apropats a la natura.
Recordo els capvespres
sota l'arbre i el seu aroma,
on un dia em van anunciar
el lliurament de l'arca
amb els vestits de la meva mare,
a qui no vaig conèixer.
***
PASSIÓ D'UN DIA NECESSARI
A les hores s'amuntega la tristesa
pel temps passat,
per la vida que vaig poder jo créixer
en incansable lluita.
Són aquestes les batalles
de passat i present,
sense que sigui possible
remeiar el que ja ha anat…
Fort el meu cor agredeix i somia,
impulsa el despertar a l'alegria,
a la passió d'un dia necessari,
en un altre món que ara em rep,
a qui estimo i temo, i em desassossega,
en què bec glop a glop,
per si no n'hi hagués més.
***
INSTANTÀNIA
Del braç del meu pare per l'avinguda airosa
a la recerca de l'amic, que finalment vam veure.
Era el març amb sol i es va acostar un fotògraf
disposat a aturar aquella escena.
Els nostres abrics llargs, el somriure;
el goig elemental de l'existència
marcat per sempre en blanc i negre.
Presidia la porta d'Alcalá,
amb les seves roses i grisos a la pedra,
envoltada d'atmosfera innocent.
Han transcorregut més de trenta anys
i travesso el lloc en automòbil;
al pas, les arcades de pedra ennegrides,
la seva insolent esplendor aliena a la pressa.
Vaig a veure l'amic, ancià i sol.
És primavera inquieta, sense fotògraf,
i el meu pare no hi és.
***
SHAKESPEARE NO VA TENIR BICICLETA
Va ser vianant d'amors a Stratford,
Shakespeare no va tenir bicicleta;
va aixecar remolins de terra
en ardent alegria
fins a cobrir distàncies
i arribar a la casa
d'Ana Hathaway,
que esperava, i oferia l'abraçada
el seu fidel pelegrí.
Ara, els nois,
els amants de Stratford,
van buscant a la ruta,
però ja no hi ha senyals:
van ser esborrades per tantes bicicletes
que només l'aire guarda
intactes els records,
palpitacions vives
del cor d´un jove.
Font: web de l'autora.