Cormac McCarthy ha mort als 90 anys per causes naturals, a Santa Fe, Nou Mèxic. Considerat una de les grans veus narratives nord-americanes contemporànies, va néixer a Rhode Island, encara que va passar la major part de la seva infància a Tennessee. El seu primer èxit que també va arribar al públic internacional va ser a mitjans dels 60 amb The Orchard Keeper, al que van seguir Outer Dark o Fills de Déu y Suttree.
Als 90 va publicar Totes les cavalls bellós, el primer volum del seu trilogia més famosa que va ser adaptat al cinema un repartiment encapçalat per Penélope Cruz y Matt Damon. D' la carretera també se'n va fer una versió cinematogràfica amb Viggo Mortensen com a protagonista. Aquests són uns fragments de les seves obres per recordar-ho.
Cormac McCarthy — Fragments
la carretera
Als afores de la ciutat van arribar a un supermercat. Diversos cotxes vells en un aparcament sembrat de deixalles. Hi van deixar el carret i van recórrer els passadissos bruts. A la secció d'alimentació van trobar al fons dels calaixos unes quantes mongetes tendres i el que semblaven haver estat albercocs, convertits des de feia temps en arrugades efígies de si mateixos. El noi el seguia. Van sortir per la porta del darrere de la botiga. Al carreró uns quants carrets, tots molt rovellats. Van tornar a passar per la botiga buscant un altre carretó però no n'hi havia cap més. Al costat de la porta hi havia dues màquines de refrescos que algú havia bolcat i obert amb una palanca. Monedes escampades per la cendra del terra. Va seure i va passejar la mà pels budells de les màquines ia la segona va palpar un cilindre fred de metall. Va retirar lentament la mà i va veure que era una Coca-Cola.
Què és, pare?
Una llaminadura. Per a tu.
Què és?
Vine. Seu.
Va afluixar les corretges de la motxilla del noi i va deixar la motxilla a terra darrere seu i va ficar l'ungla del polze sota el ganxo d'alumini a la part superior de la llauna i la va obrir. Va acostar el nas al discret bombolleig que sortia de la llauna i després se la va passar al noi. Presa, va dir.
El noi va agafar la llauna. Té bombolles, va dir.
Beu.
El noi va mirar el seu pare i després va inclinar la llauna per beure. S'hi va quedar assegut pensant-hi. És molt ric, va dir.
Així és.
Pren una mica, pare.
Vull que te la beguis tu.
Només una mica.
Va agafar la llauna i va fer un glop i la va tornar. Beu tu, va dir. Quedem-nos aquí asseguts una estona.
És perquè mai més en tornaré a beure una altra, oi?
Mai més no és gaire temps.
D'acord, va dir el noi.
Fill de Déu
Ballard va creuar la muntanya fins al comtat de Blount un diumenge al matí a primers de febrer. Hi havia una deu al vessant de la muntanya que emergia de la pedra sòlida. De genolls a la neu entre les empremtes d'ocells i de ratolins, Ballard va acostar la cara a l'aigua verda, va beure i va estudiar el seu adobat semblant a la tolla. Va acostar la mà cap a l'aigua com si volgués tocar la cara que estava observant i es va aixecar, es va eixugar la boca amb la mà i va continuar caminant pel bosc.
Era un bosc vell i de vegetació abundant. Hi va haver una època al món en què els boscos no pertanyien a ningú i tots en formaven part. Al vessant de la muntanya va passar pel costat d'un àlber que havia estat enderrocat pel vent com si es tractés d'una tulipa i que sostenia amb força a dalt de les arrels dues pedres de la mida de dos carros; làpides enormes sobre les quals només havia escrit un conte de mars desapareguts, petxines de camafeu i peixos gravats en calç. Ballard vagava entre els troncs d'arbres gòtics i se'l podia veure molt fàcilment per la roba de talla gegant que portava posada, vadeava munts de neu que li arribaven a l'alçada del genoll, alhora que es dirigia cap a la cara sud d'un penya-segat de pedra calcària sota el qual els ocells esgarrapaven amb les ungles quan s'aturaven a observar.
No hi havia cap rastre d'empremta a la carretera quan Ballard hi va arribar. Ballard va baixar fins allà i va continuar caminant. Era gairebé migdia i el sol produïa un reflex encegador a la neu i la neu brillava com si fos un vidre miríat i incandescent. Un vel de neu envoltava la carretera i aquesta es va dissipar davant seu, que gairebé s'havia perdut entre els arbres; un rierol fluïa a un costat de la carretera, fosc entre blocs de gel; sota les arrels dels arbres es formaven petites cavernes de les quals penjaven ullals de vidre on l'aigua es filtrava de forma invisible. Entre la mala herba que hi havia a banda i banda de la carretera es podia veure com s'enroscaven fileres de gebre, que desbordaven tot allò imaginable. Ballard va agafar un tros i se'l va menjar mentre caminava amb el rifle tirat a l'espatlla; la neu s'havia enganxat amb força als seus immensos peus tot i que se'ls havia embolicat amb un parell de bosses.
Font: epdlp