Exemple de diàleg
Com escriure diàlegs correctament és una de les traves més comunes a què s'enfronten la majoria dels escriptors novells, i, fins i tot, part dels autors experimentats. I això no és estrany, ja que per dominar aquest recurs requereix del coneixement ple de la ratlla «—», un signe ortogràfic amb múltiples qualitats que, si no s'estudien bé, tendeixen a confondre.
De fet, els editors solen mesurar el nivell de redacció d'un aspirant a escriptor a través del seu maneig de la ratlla (entre d'altres trets d'estil). Probablement, és el signe amb les normes més complicades de l'espanyol, ja que, a banda dels diàlegs, pot ser usat en altres contextos. Per això, en els paràgrafs següents es descriu com utilitzar de manera correcta la ratlla per així dominar bé els diàlegs.
Regles d'ús de la ratlla a l'escriptura de diàlegs en espanyol
Quan hi ha una intervenció d'un personatge en una narració, La mateixa va precedida per una ratlla «—». A més, cada integrant del relat s'expressa en una línia diferent, per tant, un punt ia part ha de tancar l'enunciat. De la mateixa manera, els incisos del contacontes són antecedits per l'al·ludit símbol i, en tots dos casos, sempre va vinculat directament a una paraula. Per exemple:
—Molt interessant la seva història, senyor —vaig dir a l'ancià que em va aturar per explicar-me tot allò al geriàtric de Juan Griego diumenge passat, mentre visitava els padrins.
—A l'ordre, mill. La vida té misteris molt estranys —em va replicar, amb els ulls verds profunds.
(Fragment de «La maledicció de Pere», del llibre Relats des del crit, de Juan Ortiz)
Normes de puntuació als diàlegs
Exemple de diàleg 2
Un dels aspectes més complicats de la redacció en llengua castellana és la col·locació dels punts, comes i signes d'interrogació i d'exclamació als diàlegs. Abans de res, l'escrivent ha de tenir en compte dues perspectives respecte a l'incís del narrador, les quals són descrites en els paràgrafs següents:
Quan l'incís del narrador és relatiu a com s'expressa el personatge
Aquest tipus d'incís se'l denomina en verb discendi, inicia amb lletra minúscula i el signe de puntuació corresponent es col·loca al final del mateix. Cal aclarir que en cas si hi ha signes d'interrogació o d'exclamació en la intervenció del personatge, la regla no canvia. És a dir, l'incís comença amb minúscula. Per exemple:
—Disculpi, em puc asseure? —va preguntar un home enflusat, diari i cafè a la mà.
—És clar, hi ha espai —va respondre, somrient.
—Les gaudeixes molt, oi, Carlos? —va increpar l'estrany.
—De què parla? Com sap el meu nom? —va replicar Carles, consternat.
D'altra banda, si el diàleg continua després de l'acotació del relator, l'incís conclou amb una ratlla enganxada a la darrera paraula. Després, el signe de puntuació corresponent (punt o coma) es col·loca després de la ratlla de tancament de l'incís. Per exemplificar, es mostra un fragment de “Limbe” de Ralats des del crit (2020) de J. Ortiz (que és continuació del diàleg mostrat al paràgraf anterior):
—De les dones alienes, obvi —va contestar, irònicament, el misteriós home, traient un regirar sota el diari—. Van enviar a esborrar-te aquest somriure… però avui et salves, hi ha molta gent. Cuida't —va dir, per anar-se'n després.
Exemples amb coma i punts suspensius
Exemple de diàleg 3
—Queda't allà —va dir, trist—, vaig estar esperant-te molt de temps.
—Queda't allà —va dir, trist—… vaig estar esperant-te molt de temps.
—Volia presentar-te a l'Alex —l'amic que vaig esmentar al principi de la història—... segurament no arribarà avui.
—Volia presentar-te l'Alex —l'amic que vaig esmentar al principi de la història—, que, segurament, no arribarà avui.
Quan l'incís del narrador es refereix a les accions del personatge
Aquesta classe d'incís és cridada en verb no discendi y passa quan el relator explica qüestions que no estan relacionades amb la manera de parlar del personatge. En concordança, es tracta d'una intervenció del narrador en què no figura un verb que sigui sinònim de “dir”.
Llavors, l'incís ha de començar amb majúscula (tret que interrompi la frase del diàleg) i porta un punt al final del mateix si l'al·locució del personatge no continua en la mateixa línia. En cas contrari, la puntuació es col·loca després de la ratlla posterior a l'incís i la represa del diàleg s'inicia amb majúscula. Per exemple:
-Donem per inaugurada l'exposició. Benvinguts —El portaveu de l'esdeveniment mira el públic amb una expressió d'exaltació evident.
-Donem per inaugurada l'exposició. Benvinguts -El portaveu de l'esdeveniment es mostra molt entusiasmat. Gaudiu d'aquesta magnífica vetllada.
-Donem per inaugurada l'exposició. Benvinguts i —el portaveu de l'esdeveniment es mostra molt entusiasmat— gaudiu d'aquesta magnífica vetllada.
Altres usos de la ratlla
- Per emmarcar aclariments o esmenes dins una idea. Quan un incís es troba tancat entre ratlles, té més força i aïllament en comparació amb les declaracions escrites entre comes. Ara bé, els redactors solen considerar més gran l'aïllament conferit per una expressió entre parèntesis. Per exemple:
- “José es recuperava lentament del trasplantament de cor. Van ser dies durs per a la família. Si bé l'òrgan va arribar just a temps —de fet, si no l'hagués rebut, hagués mort en dies—, veure'l al llit estès per més d'un mes, en coma, per no assimilar completament el trasplantament, era devastador per als seus ”.
- Per indicar una nova aclaridora o explicació dins un text prèviament tancat entre parèntesis. Alhora, aquesta puntuació pot donar-se de forma inversa (un nou incís separat entre parèntesis contingut dins d'un altre ja delimitat per ratlles).
- Els comentaris d'un transcriptor dins d'una citació textual també poden anar entre ratlles. Per exemple:
- Pel que fa a les contrarietats que sentia Kafka en treballar en una fàbrica, l'escriptor txec va relatar al seu amic Max Brod en una missiva: “… No serveixo més que per llaurar actes, a les quals el seny del meu cap —de l'institut d'assegurances contra accidents de treball— posa la sal i l'aparença d'una feina ben feta”…
- La ratlla a l'inici d'una línia es fa servir en índexs bibliogràfics i en llistes alfabètiques (entre altres tipus de repertoris) per apuntar que aquest ítem o línia es troba omès per tal de no repetir-ho, ja que ja s'ha esmentat anteriorment. En aquest cas, després de col·locar el signe “—” és obligatori deixar un espai en blanc.