Fotografia: Carmen Conde. RAE
Carmen Conde Abellán va néixer a Cartagena (Múrcia) el 15 d'agost de 1907. Va treballar com mestra rural i també va fundar la Universitat Popular de la seva ciutat. Va ser amiga d'Azorín, Juan Ramón Jiménez, Miguel Hernández, María Cegarra, o Vicente Aleixandre i Antonio Buero Vallejo. Va estudiar literatura amb Dámaso Alonso i va publicar prosa i vers. va ser la primera dona a ingressar com a acadèmica de número a la Reial Acadèmia Espanyola el 1979 i va ocupar la cadira K. Entre les seves obres alguns títols són Vides contra el mirall (novel·la) o Bufe que va i no torna (relats). Aquests són alguns poemes escollits com recordo a la seva memòria.
Carmen Conde Abellán — Poemes escollits
El lliurament
Perquè el cos,
tot el cos albergant-lo a la vida
la seva fosca encara que preclara omnipotència,
sempre és aquí, estarà sempre.
I qui estima i qui desitja, vol
posseir i lliurar-se posseint.
Tarda i nit, clarejar o demà,
a l'amor, l'estimar reclama el cos
en tènue caminar, o esvalotat
per de laves ple ple sender:
la ombria eternitat que dóna a la vida
una mort incrustada.
Un gelat volcà; són oceans
lúcids i vertigonosos
amb fúria de morir-me mentre estimo?
Perquè així és el lliurament del qui estima:
una despòtica catàstrofe.
Sóc jo així, sóc jo això, es pregunta,
creixent de salvatge cruïlla,
vivint de la meva mort que rescato,
amb fúria de morir-me quan estimo?
El cos dòcilment escolta dins
i un altre jo se li asfixia a la pregunta.
Com intacte el despertar. Ja desposseint-se
la invasió de si mateix, gemega el cos.
Torna el mar reclamant-lo absorbent
i una altra es desploma i recupera.
Pluja al maig
Com n'és de bonica, la desvetllada!
Et porta i et modela vent dolç
damunt de jardins i d'estàtues.
El teu cos és el de Venus a la riba
eternament mar dins de l'alba.
Aneu sempre a mi, sigueu-me propícia.
La festa de les fulles a les seves branques
et rendeixen els esvelts somiadors
que en movibles raïms s'aixequen.
No tinc ni una flor… Només el meu tronc
allotja per fruiter una campana.
Pluja que contemplo, malenconiós:
no creixis per a mi. Visc inundada.
Totes les mirades
Les mirades són arbres que es desfullen.
Cal penetrar allò compacte,
de foradar el misteri per descobrir el terra
cobert d'àlbers, d'oms,
de palmípedes cedres.
La prieta vegetació humilia sota el pes del temps
la seva copiositat radiant, d'èters humida…
Ah el precipitat ímpetu
de les branques, de les mirades
tallant-se dels seus troncs!
Tot just una cosa, només l'àcid baf que dilaten
les dents del ramat implacable
quan mossega la pastura…
Humarada invisible de verdor esquinçat,
càlid plomall d'olors.
Les perdem, tallant-nos-les inconscients
de llarga contemplació.
I ens quedem a terres desertes,
en arrasades vores,
en fingits oasi sense aigua ni palmeres.
Per què, fins quan, en quin moment
es reuniran totes aquestes mirades en feix trepidant,
per fer-se breu raig definitiu?
Aquest viscós sòl relliscós,
les marees de fulles que eren ulls
agafant-se a les coses, als éssers, a la il·lusió de veure!
primer amor
Quina sorpresa el teu cos, quina inefable vehemència!
Ser tot això teu, poder gaudir de tot
sense haver-ho somiat, sense que mai
un lleuger esperar prometés la felicitat.
Aquesta felicitat de foc que buida la teva testa,
que t'empeny d'esquena,
t'enderroca a un abisme
que no té mida ni fons.
Abisme i només abisme
de tu fins a la mort!
Els teus braços!
Són els teus braços els mateixos d'altres dies,
i tremolen i es tanquen al voltant del seu cos.
El teu pit, el que sospira, aliè, estremit
de coses que tu ignores,
de mons que ho mouen…
Oh pit del teu cos, tan ferm i tan sensible
que un baf el posa tèrbol
i un petó el traspassa!
Si mai ningú no va dir que així s'estimava tant!
Podies esperar que cremaren els teus cabells,
que tota quanta ets caigueres com a llum
en un crit sense xifra,
des d'una serralada cridada per l'aurora?
Cendra tu algun dia? Cendre aquesta bogeria
que estrenes amb la vida acabada de brotar al món?
Tu no t'acabes mai, tu no t'apagues mai!
Aquí teniu la lumbre, la que ho agafa tot
per cremar el cel pujant-li la terra.