Carlos Pellicer és un dels poetes mexicans més importants de la primera meitat del segle XX i va néixer un dia com avui de 1899 a Tabasc, d'on també va ser senador fins a la seva mort a Ciutat de Mèxic. Ho recordem amb aquesta selecció de poemes que recollim de la seva obra.
Carlos Pellicer
Es va dedicar també a la museologia i va tenir diversos càrrecs importants a diferents museus. Va ser també professor de literatura i història i membre de la Acadèmia Mexicana de la Llengua. Va guanyar a més el Premi Nacional de Literatura i va estar al capdavant del Consell Llatinoamericà d'escriptors, amb seu a Roma.
va ser un gran viatger, que va obtenir molta inspiració de la naturalesa (dels grans rius, de la selva i el sol). De la seva obra se'n poden destacar: Colors al mar i altres poemes, Pedra de sacrificis, Hora de juny, Exàgons, Subordinacions o Amb paraules i foc.
Carlos Pellicer — Selecció de poemes
La meva voluntat de ser no té cel
La meva voluntat de ser no té cel;
només mira cap avall i sense mirada.
Llum de la tarda o de la matinada?
La meva voluntat de ser no té cel.
Ni la penombra d'un dol
ennobleix la meva carn afortunada.
Vida d'estàtua, mort inhabitada
sense la jardineria d?un anhel.
Un dormir sense somiar calla i ombreja
el prodigiós imperi dels meus ulls
reduït als grisos d'un llogaret.
Sense la present absència d'un mocador
se'n van els dies en pobres manats.
La meva voluntat de ser no té cel.
Amor sense nom
Amor sense nom, àmbit destí
de ser i de no ser-hi. El teu aviat setge
sosté el meu dolor i anul·la el tedi
de copa exhausta o atapeït vi.
En un alt silenci, un aquilí
pam blau de silenci, viu. Al mig
de la infausta paciència del teu setge
obro les gàbies i desbordo el trino.
Per tu penjo corones als murs;
per tu sóc més fugaç i en els madurs
somiar-vos alleugereix les teves cançons.
I t'emporto en el meu ésser i has recollit
l'actitud que a Florències o Bizancis
consagra els seus coloms a l'oblit.
En deixar una ànima
Aigua crepuscular, aigua assedegada,
se't van com síl·labes els ocells tardans.
Bullint-se als àlbers el vent et descompten
la felicitat dels teus ulls bevent-se en els meus.
Vaig aliar el meu pensament als teus gaudis ombrívols
i vaig agradar la dolçor de les teves paraules lentes.
Tu vas allargar crepuscles a les meves mans assedegades:
jo vaig devorar al pa els teus tràgics estiuets.
Les meves mans quedaran humides del teu si.
De les meves obstinacions et quedarà el verí,
flotant flor d'angoixa que va batejar el destí.
Dels nostres dos silencis ha de brollar un dia
l'aigua lluminosa que doni un blau diví
al fons de xiprers de la teva ànima i de la meva.
En el silenci de la casa, tu…
En el silenci de la casa, tu,
i en la meva veu la presència del teu nom
besat entre el núvol de l'absència
poma aèria de les soledats.
Tot a portes tancades, la quietud
d'esperar-te és avantguarda d'heroisme,
vigilant l'exèrcit d'abraçades
i el gran pla de la felicitat.
Jo no sé caminar sinó cap a tu,
pel camí suau de mirar-te
posar els meus llavis amb les meves preguntes
-senzilla, eterna flor de preguntar-te-
i escoltar-te així en mi ia sang i foc
rebutjar, lluminós, les penombres…!
Poma aèria de les soledats,
mos silenciós de l'absència,
paraula en viatge, roba de l'hivern
que farà la nuesa de les praderies.
Tu al silenci de la casa. Jo
als teus llavis d'absència, aquí tan a prop
que entre tots dos la ronda de paraules
es fon a la millor que dóna el poema.
Aquesta barca sense rems és la meva…
Aquesta barca sense rems és la meva.
Al vent, al vent, al vent només
li ha lliurat el seu rumb, el seu indolent
desolació d'estèril llunyania.
Tot ja ha perdut la seva jerarquia.
Estic ple de res i sota el pont
tan sols el fangar, la malvivent
ruïna de l'aigua i de la plateria.
Tots se'n van o vénen. Jo em quedo
al que doni el perdre valor i por.
¡Al vent, al vent, al que el vent vulgui!
Un mar sense honra i sense pirateria,
excelsituds d'un blau qualsevol
i aquesta barca sense rems que és la meva.
Avui que has tornat, tots dos hem callat
Avui que has tornat, tots dos hem callat,
i només els nostres vells pensaments
van il·luminar la dolça foscor
d'estar junts i no dir res.
Només les mans es van estrènyer tant
com trencant el ferro de l'absència.
Si un núvol eclipsés les nostres vides!
Deixa al meu cor les veus noves,
l'assalt claríssim, present,
de la teva persona sobre els paisatges
que hi ha en mi per a l'aire de la teva vida.