Poetes espanyols n'hi ha molts. Al llarg de la història espanyola han anat sorgint, però alguns destaquen més que altres. És el cas d'Antonio Machado i seus poemes, que són dels més estudiats a col·legis i instituts, i que reflecteixen la societat, i els sentiments, en l'època que va viure.
Tot seguit t'hem recopilat alguns dels que es consideren els millors d'aquest poeta. Si mai abans ho has llegit, et recomanem que els dediquis uns minuts perquè segur que acabes enganxat a la ploma.
retrat
La meva infància són records d?un pati de Sevilla
i un hort clar on madura el llimoner;
la meva joventut, vint anys a terra de Castella;
la meva història, alguns casos que recordar no vull.
Ni un seductor Mañara ni un Bradomí he estat
—ja coneixeu el meu maldestre amaniment indumentari—;
mes vaig rebre la fletxa que em va assignar Cupido
i estima tot el que elles poden tenir d'hospitalari.
Hi ha a les meves venes gotes de sang jacobina,
però el meu vers brolla de deu serè;
i, més que un home a l'ús que sap la seva doctrina,
sóc, en el bon sentit de la paraula, bé.
Adoro la bellesa, ia la moderna estètica
vaig tallar les velles roses de l'hort de Ronsard;
però no estimo els afaits de l'actual cosmètica
ni sóc una au d'aquelles del nou gai-trinar.
Desdenyo les romances dels tenors buits
i el cor dels grills que canten a la lluna.
A distingir m'aturo les veus dels ecos,
i escolto només, entre les veus, una.
Sóc clàssic o romàntic? No ho sé. Deixar voldria
el meu vers com deixa el capità la seva espasa:
famosa per la mà viril que la blanés,
no pel docte ofici del forjador preuada.
Convers amb l'home que sempre va amb mi
—qui parla només espera parlar Déu un dia—;
el meu soliloqui és plàtica amb aquest bon amic
que em va ensenyar el secret de la filantropia.
I al capdavant, res us dec; debéisme quant he escrit.
A la meva feina acudeixo, amb els meus diners pagament
el vestit que em cobreix i la mansió que va habitar,
el pa que m'alimenta i el llit on m'hi ago.
I quan arribi el dia del darrer viatge
i estigui a partir la nau que mai no ha de tornar,
em trobareu a bord lleuger d'equipatge,
gairebé nu, com els fills de la mar.
les mosques
Vosaltres, les familiars,
inevitables llamineres,
vosaltres, mosques vulgars,
m'evoqueu totes les coses.
Oh, velles mosques voraces
com a abelles a l'abril,
velles mosques pertinaces
sobre la meva calba infantil!
Mosques del primer tedi
al saló familiar,
les clares tardes d'estiu
en què jo vaig començar a somiar!
I a l'avorrida escola,
divertides mosques mosques,
perseguides
per amor del que vola,
—que tot és volar— sonores,
rebotant als vidres
els dies tardorals…
Mosques de totes les hores,
d'infància i adolescència,
de la meva joventut daurada;
d'aquesta segona innocència,
que dóna a no creure en res,
de sempre… Mosques vulgars,
que de pur familiars
no tindreu digne cantor:
jo sé que us heu posat
sobre la joguina encantada,
sobre el llibret tancat,
sobre la carta d'amor,
sobre les parpelles ertas
dels morts.
Inevitables llamineres,
que ni llaureu com abelles,
ni brilleu com papallones;
petitetes, revoltoses,
vosaltres, amigues velles,
m'evoqueu totes les coses.
A Juan Ramón Jiménez
Era una nit del mes
de maig, blau i serena.
Sobre l'agut xiprer
brillava la lluna plena,
il·luminant la font
on l'aigua sortia
sanglotant intermitent.
Només la font se sentia.
Després, es va sentir l'accent
d'un ocult rossinyol.
Va fer fallida una ratxa de vent
la corba del sortidor.
I una dolça melodia
vagar per tot el jardí:
entre les murtes toca
un músic el seu violí.
Era un acord lament
de joventut i amor
per a la lluna i el vent,
l'aigua i el rossinyol.
«El jardí té una font
i la font una quimera…»
Cantava una veu dolenta,
ànima de la primavera.
Va callar la veu i el violí
va apagar la seva melodia.
Va quedar la malenconia
vagant pel jardí.
Només la font se sentia.
El crim va ser a Granada
1. El crim
Se'l va veure, caminant entre fusells,
per un carrer llarg,
sortir al camp fred,
encara amb estrelles de la matinada.
Van matar Federico
quan la llum treia el cap.
El pilot de botxins
no va gosar mirar-li la cara.
Tots van tancar els ulls;
pregaren: ni Déu et salva!
Mort va caure Federico
sang al front i plom a les entranyes?
… Que va ser a Granada el crim
sapigueu pobre Granada!?, a la seva Granada.
2. El poeta i la mort
Se'l va veure caminar només amb Ella,
sense por a la dalla.
Ja el sol a torre i torre, els martells
en enclusa? enclusa i enclusa de les fargues.
Parlava Federico,
trencant a la mort. Ella escoltava.
«Perquè ahir al meu vers, companya,
sonava el cop dels teus secs palmells,
i vas donar el gel al meu cantar, i el tall
a la meva tragèdia de la teva falç de plata,
et cantaré la carn que no tens,
els ulls que et falten,
els teus cabells que el vent sacsejava,
els vermells llavis on et besaven…
Avui com ahir, gitana, mort meva,
que bé amb tu tot sol,
per aquests aires de Granada, ¡la meva Granada!»
3.
Se'l va veure caminar…
Llaureu, amics,
de pedra i somni a l'Alhambra,
un túmul al poeta,
sobre una font on plori l'aigua,
i eternament digui:
el crim va ser a Granada, a la seva Granada!
Vaig somiar que tu em portaves
Vaig somiar que tu em portaves
per una blanca sendera,
enmig de camp verd,
cap al blau de les serres,
cap a les muntanyes blaves,
un matí serena.
Vaig sentir la teva mà en la meva,
la mà d'companya,
la teva veu de nena en la meva oïda
com una campana nova,
com una campana verge
d'una alba de primavera.
Eren la teva veu i la teva mà,
en somnis, tan veritables! ...
Viu, esperança qui sap
el que s'empassa la terra!
El demà efímer
L'Espanya de xaranga i pandereta,
tancat i sagristia,
devota de Frascuelo i de Maria,
d'esperit burleta i ànima inquieta,
ha de tenir el marbre i el dia,
el seu infal·lible matí i el seu poeta.
En va ahir engendrarà un matí
buit i per ventura passatger.
Serà un jove òliba i tarambana,
un saió amb fetes de bolero,
a la moda de França realista
una mica a l'ús de París pagà
ia l'estil d'Espanya especialista
al vici a l'abast de la mà.
Aquesta Espanya inferior que prega i badalla,
vella i tafur, saragatera i trista;
aquesta Espanya inferior que prega i envesteix,
quan es digna fer servir el cap,
encara tindrà lluengo part de barons
amants de sagrades tradicions
i de sagrades formes i maneres;
floriran les barbes apostòliques,
i altres calbes en altres calaveres
brillaran, venerables i catòliques.
El va ahir engendrarà un matí
buit i per ventura! passatger,
l'ombra d'un òliba tarambana,
d'un saió amb fetes de bolero;
el buit ahir farà un demà huero.
Com la nàusea d'un borratxo agit
de vi dolent, un vermell sol corona
de femta tèrbola els cims de granit;
hi ha un matí estomagant escrit
a la tarda pragmàtica i dolça.
Però una altra Espanya neix,
l'Espanya del cisell i de la maça,
amb aquesta eterna joventut que es fa
del passat massís de la raça.
Una Espanya implacable i redemptora,
Espanya que arrufa
amb una destral a la mà venjadora,
Espanya de la ràbia i de la idea.
Hi ha més poemes d'Antonio Machado que consideres que destaquen sobre els altres? Quins són els teus preferits?