Àngel González. Fotografia: bloc de Miguel Munarriz
àngel González va ser un poeta, catedràtic i assagista espanyol que va néixer a Oviedo un dia com avui de 1925. Va ser professor de Literatura Espanyola als Estats Units i va pertànyer a l'anomenada Generació dels 50. Va rebre nombrosos premis per la seva obra i trajectòria com el Antonio Machado en 1962, el Premi Príncep d'Astúries o el Reina Sofia de Poesia Iberoamericana.
Entre l?obra d?Àngel González destaquen Aspre món, Grau elemental, Breus acotacions per a una biografia, Deixeu d'un fantasma o la darrera, Tardor i altres llums. Va ser també membre de la Real Acadèmia Espanyola. Li fem un homenatge —o ho descobrim— amb aquesta selecció de poemes.
Ángel González — Poemes escollits
La tardor s'acosta
La tardor s'acosta amb molt poc soroll:
apagades cigales, uns grills amb prou feines,
defensen el reducte
d'un estiu obstinat a perpetuar-se,
la cum sumptuosa de la qual encara brilla cap a l'oest.
Es diria que aquí no passa res,
però un silenci sobtat il·lumina el prodigi:
ha passat
un àngel
que es deia llum, o foc, o vida.
I ho vam perdre per sempre.
En aquest instant, breu i dur instant
En aquest instant, breu i dur instant,
quantes boques d'amor estan unides,
quantes vides es pengen d'altres vides
exhaustes en el lliurament palpitant!
Fugaç com la llampada d'un diamant,
què de mans absurdament agafades
volen tancar les més lleus sortides
a la seva fugida perpètua i incessant!
Lents, aquí i allà, i adormits,
tants llavis eleven espirals
de petons!… Sí, en aquest instant, ara
que ja va passar, que ja ho vaig haver perdut,
del qual conservo només els vidres
trencats, primera ruïna de l'aurora.
(En aquest instant, breu, i dur instant…)
Això no és res
Si tinguéssim la força suficient
per prémer com cal un tros de fusta,
només ens quedaria entre les mans
una mica de terra.
I si tinguéssim més força encara
per pressionar amb tota la duresa
aquesta terra, només ens quedaria
entre les mans una mica daigua.
I si fos possible encara
oprimir l'aigua,
ja no ens quedaria entre les mans
res.
Breus acotacions per a una biografia
Quan tinguis diners regala'm un anell,
quan no tinguis res dóna'm una cantonada de la teva boca,
quan no sàpigues què fer vine amb mi,
però després no diguis que no saps què fas.
Fas feixos de llenya als matins
i se't tornen flors als braços.
Jo t'sostinc agafada pels pètals,
com et moguis t'arrancaré l'aroma.
Però ja t'ho vaig dir:
quan vulguis marxar aquesta és la porta:
es diu Àngel i condueix al plor.
Cançó d'amiga
Ningú no recorda un hivern tan fred com aquest.
Els carrers de la ciutat són làmines de gel.
Les branques dels arbres estan embolicades amb fundes de gel.
Les estrelles tan altes són centelleigs de gel.
Gelat hi ha també el meu cor,
però no va ser a l'hivern.
La meva amiga,
la meva dolça amiga,
aquella que m'estimava,
em diu que m'ha deixat de voler.
No recordo un hivern tan fred com aquest.
Capital de província
Ciutat de brutes teules assolellades:
gairebé ets realitat, tot just niu
només un rumor, un fum desprès,
de les praderies verdes i sorpreses.
Després hi ha homes de vides estretes
al teu destí semiderruit
i noies que creixen entre el soroll
com si estiguessin entre amor sembrades.
A gairebé totes miro tendrament,
i els vells alegren els teus afores
amb les travesses cabelleres blanques.
Jo estic content i, afectuosament,
cavall gris m'agradaria que fossis
per picar de mans a les anques.
Com seré?
Com seré o
quan no sigui jo?
Quan el temps
hagi modificat la meva estructura,
i el meu cos sigui un altre,
una altra la meva sang,
altres els meus ulls i altres els meus cabells.
Pensaré en tu, potser.
segurament,
els meus successius cossos
-prolongant-me, viu, cap a la mort-
es passaran de mà en mà
de cor a cor,
de carn a carn,
l'element misteriós
que determina la meva tristesa
quan te'n vas,
que m'impulsa a buscar-te cegament,
que em porta al teu costat
sense remei:
allò que la gent anomena amor, en suma.
I els ulls
—què importa que no siguin aquests ulls—
et seguiran on vagis, fidels.
El derrotat
Enrere van quedar les runes:
fumejants trossos de casa teva,
estius incendiats, sang seca
sobre la qual s'acarnissa -últim voltor-
el vent.
Tu emprens viatge cap endavant, cap a
el temps ben anomenat futur.
Perquè cap terra
posseeixes,
perquè cap pàtria
és ni serà mai la teva,
perquè a cap país
pot arrelar el teu cor deshabitat.
Mai —i és tan senzill—
podràs obrir una cancel·la
i dir, res més: «bon dia,
mare ».
Encara que efectivament el dia sigui bo,
hi hagi blat a les eres
i els arbres
estenguin cap a tu les seves fatigades
branques, oferint-te
fruits o ombra perquè descansis.
Font: A mitja veu