Ni negre d'estiu, ni canyes a les terrasses. La beguda estrella de l'època estival, durant el Segle d'Or, era l'allotja: un refresc de què un podia gaudir alhora que contemplava el mestratge de Lope amb el seu art nou.
Era el alojero qui s'encarregava de distribuir-la. També disposava de fruita, aigua i altres mercaderies a la alojería, situada originalment a la planta baixa els corral de comèdies en els quals es representaven les obres teatrals. Sens dubte el venedor contribuïa al animat de l'ambient: «[homes i dones] a través del« alojero »(...) s'enviaven uns als altres alguna cosa més que l'allotja amb neu que amb tanta fruïció es consumia en les caloroses tardes d'estiu », segons s'explica en el llibre La posada en escena en els teatres comercials de el Segle d'Or.
Foto de Muffet / liz west.
En què consistia aquesta beguda? Aigua, mel i canyella semblen els elements bàsics, Encara que com cada mestre té el seu llibret hi ha qui li afegeix altres espècies. I de vegades fins vi, tot i que això no estava permesa en els corrals de comèdies. Al blog gastronòmic del diari El Nord de Castella aporten la següent recepta: «Per a una cántara (16 litres) es prenen 15 litres d'aigua, mitja lliura de llevat, 4 lliures de bona mel i mitja lliura d'espècies repartides en una part de gingebre, una part de pebre, dues parts de canyella, una de clau i una altra de nou ».
Sembla, però, que es tracta d'una de tantes receptes d'aquesta beguda, també anomenada de formes diverses. El catedràtic i metge Gerónimo Pardo, en Tractat de el vi aigualit i aigua envinada de 1661, aclareix que «hi va haver diversos noms entre els antics, per significar la beguda que avui anomenem allotja com són, hidromel, melicratum, ACUA mellis, etc., també hi va haver diverses maneres de compondre-». I per enfirarla, el més comú era fer servir gel i neu a les cantimplores, fetes de materials com ara coure, estany o plata. Perquè el realment indispensable era servir-la ben freda. «Es posarà al celler, pou o part més fresca de ser pugui», recomanava Prat.
La vinculació de l'allotja amb els corrals de comèdies, una cosa així com la que hi ha entre les crispetes i el cinema, queda palès a l'comprovar que, per extensió, es va acabar trucant a algunes estances amb el nom de «alojeros» (va succeir en el corral de el Príncep). També com en el cas de les crispetes i el cinema, segur que ni l'allotja ni els seus venedors fonentaban el silenci precisament, Costum que no tenia el públic situat al pati dels corrals i que els diferenciava dels espectadors de la llotja.
Referències
- Biblioteca Mèdica: Ma - My.
- Corral de Comèdies
- El Corral de Comèdies d'Almagro: Entre babaus camina el joc
- José M. Ruano de l'Haza. La posada en escena en els teatres comercials de el Segle d'Or. Madrid: Castalia, 2000. Pàgines 38 a 41. Vista prèvia a Google Books.
- La allotja, reina de les begudes
- Representació i públic
Sí, la neu o el gel s'aconseguien gràcies als pous de neu, amb casetes a sobre si no estaven a l'alta muntanya, que hi havia, però el que no acabo d'entendre, és que durant el transport de molts kms. des de l'alta muntanya fins fins a aquests pous, com els de Valladolid, Cadis, etc, etc ... la neu no es fongués, i de moment només tinc especulacions, com que possiblement fos neu molt compactada a la qual s'aïllava amb palla perquè no es desfés durant el trajecte ....