Malgrat la seva fama, Alícia al País de les Meravelles és una novel·la, Si més no, incompresa. Ho ha estat sempre des de la seva publicació en 1865 per part de l'matemàtic, lògic, fotògraf i escriptor anglès Lewis Carroll, El nom real va ser Charles Lutwidge Dodgson. Poc podia imaginar el propi Carroll que les aventures de l' alter ego literari d'Alicia Liddell, nena en la qual es va inspirar per crear al seu protagonista, acabarien gaudint de semblant popularitat.
Si alguna cosa té de bo aquesta història és que, com veurem a continuació, poden gaudir-ne tant nens com adults. Després de tot, Alícia al País de les Meravelles no és només un dels contes fantàstics més honestos que existeixen -i que precisament per no aspirar a ser més del que és, aconsegueix ser més del que sembla-, sinó també una de les millors novel·les que ha gestat la literatura d'l'absurd.
És que ningú pensarà en els nens?
-I la moralitat d'aquesta història és ... Vaja, se m'ha oblidat!
-Potser no tingui cap moralitat -es va atrevir a observar Alícia.
-Doncs clar que té moralitat! -va exclamar la Duquessa-. Tot té el seu moralitat, el cas és trobar-la.
Entre les principals crítiques que ha rebut Alícia al País de les Meravellas, sobretot en l'època de la publicació, trobem la que manca de moralitat. És un conte avançat al seu temps, lliure de l'tediós aire moralista d'altres relats. La moralitat no la imposa l'autor, sinó que cadascú pot trobar una diferent entre les seves pàgines.
Aquesta amoralitat de la novel·la li permet presentar situacions absurdes, cruels, i il·lògiques sense cap objecció. Cap d'elles pretén donar una lliçó a Alícia, només fer-li dubtar del que fins llavors considerava «realitat» i «seny».
La importància de l'llenguatge
Vols dir que pots trobar la solució a l'endevinalla? -va dir la Llebre de Març.
-Exactament -va contestar Alícia.
-En aquest cas, hauràs de dir el que penses -va insistir la Llebre.
-És el que estic fent -li va replicar Alícia, o al menys, penso el que dic, la qual cosa ve a ser el mateix.
-Com serà el mateix? -va exclamar el Capeller. És que és el mateix dir «veig el que com» que «com el que veig»?
-Com serà el mateix! -coreó la Llebre de Març-. És que és el mateix dir «m'agrada el que tinc» que «tinc el que m'agrada»?
Resulta evident, per poc que llegim la novel·la, que Lewis Carroll dóna una importància cabdal a l'llenguatge. La immensa majoria de les situacions còmiques, i no tan còmiques, que en ella es desenvolupen són fruit de jocs de paraules a malentesos lingüístics.
A causa d'això, molts autors han volgut veure en Carroll un precursor de el filòsof Wittgenstein, Sobretot pel que fa a la seva teoria sobre l'isomorfisme o «identitat entre llenguatge i realitat». D'altra banda, la seva famosa cita «tot allò que pot ser dit, es pot dir amb claredat; i del que no es pot parlar, millor és callar », de l' Tractatus logico-philosophicus, s'aplica en molts dels passatges de la novel·la.
La icònica somriure d'el Gat de Cheshire, un dels secundaris més famosos de Alícia al País de les Meravelles.
Baixant pel cau de conill
-Doncs s'ha endarrerit dos dies! -va sospirar el Capeller. Ja et vaig dir jo que amb mantega no s'arreglava! -va afegir, mirant a la Llebre.
-I això que era de la millor qualitat -va dir la Llebre compungida.
-És clar, però amb la mantega s'hauran colat algunes molles -va grunyir el Capeller; no hauries d'haver untat el rellotge amb el ganivet de el pa.
La Llebre de Març va prendre el rellotge, el va examinar amb greu preocupació, i el va enfonsar pesarosa a la tassa de te; després el va examinar de nou, però no se li va acudir res millor que repetir el que ja havia dit abans:
-Era mantega de la millor qualitat!
Es podrien donar nombrosos motius pels quals Alícia al País de les Meravellas és una bona història, però conclouré amb el més obvi de tots: resulta entretinguda. És un conte que mai avorreix, que sorprèn, i va en ascens fins al seu final. Moltes vegades oblidem que el principal motiu per a llegir un llibre és perquè resulta divertit, alguna cosa que ens recorda, i aconsegueix amb escreix, l'obra de Carroll.
El que a primera vista sembla un conte per a nens amaga una història apassionant. Però no ens portem a enganys: és un conte per a nens. Encara que això no vol dir que els adults siguem incapaços de gaudir-ne, ja que en la seva honestedat rau la seva força i bellesa. Nietzsche deia que «hi ha esperits que enterboleixen les seves aigües per fer-les semblar profundes.» El cas de Alícia al País de les Meravelles és just el contrari: com mirar el fons d'un riu, potser absurd i il·lògic, però transparent.
-Quina mania de discutir tenen tots aquests bestioles! -va remugar Alícia-. És que la tornen a una boja! [...] Res ..., és inútil parlar amb ell! -deia Alícia, desesperadament. És un perfecte imbècil!