Alfonso Reyes va ser un poeta i escriptor que va morir un dia com avui el 1959 a Ciutat de Mèxic per una afecció cardíaca. Va estar cinc vegades nominat al Premi Nobel de Literatura i es va endur el Nacional de Literatura a Mèxic el 1945, però va estar molt lligat a Espanya. Recordem o descobrim la seva figura amb aquests poemes escollits de la seva obra.
Alfonso Reyes
Va estudiar dret i el 1909 va fundar el Ateneu de la Joventut juntament amb altres escriptors com Pedro Henríquez Ureña, Antonio Caso i José Vasconcelos Calderón. Va publicar el seu primer llibre, Qüestions estètiques, quan tenia 21 anys. La Revolució mexicana va suposar un punt d'inflexió que el va portar a venir a Espanya, on va estar fins al 1924. Va col·laborar a la Revista de Filologia Espanyola, Revista d'Occident i la Revue Hispanique. Aquí es va dedicar a la literatura i la va combinar amb el periodisme. També va treballar al Centre d'Estudis Històrics de Madrid sota la direcció de Ramón Menéndez Pidal.
Les seves obres inclouen poemaris, crítica, assaigs i memòries i novel·les.
Alfonso Reyes — Poemes
L'Havana
No és Cuba, on el mar dissol l?ànima.
No és Cuba -que mai no va veure Gaugin,
Que mai no va veure Picasso-,
On negres vestits de groc i de cirereta
Ronden el malecón, entre dos llums,
I els ulls vençuts
Ja no dissimulen els pensaments.
No és Cuba – la que va sentir Stravisnsky
Concertar sons de marimbes i güirs
A l'enterrament del Papa Montero,
Ñañigo de bastó i canalla rumber.
No és Cuba -on el ianqui colonial
Es cura de la xafogor xarrupant “granissats”
De brisa, a les terrasses del repartiment;
On la policia desinfecta
El fibló dels mosquits últims
Que brunzin encara en espanyol.
No és Cuba – on el mar es transparenta
Perquè no es perdin les despulles del Maine,
I un contractista revolucionari
Tenyeix de blanc l'aire de la tarda,
Vendre, amb somriure veterà,
Des del balancí, la fragància
Dels cocos i mànecs duaners.
L'amenaça de la flor
Flor de les adormidores:
enganya'm i no em vulguis.
Quant l'aroma exageres,
quant extremes el teu arranjament,
flor que et pintes ulleres
i exhaleu l'ànima al sol!
Flor de les adormidores.
Una se't semblava
en el rubor amb què enganyes,
i també perquè tenia,
com tu, negres pestanyes.
Flor de les adormidores.
Una se't semblava…
I tremolo només de veure
la teva mà posada a la meva:
Tremolo no claregi un dia
en què et tornis dona!
Només
De vegades, fet de res,
puja un efluvi del terra.
De sobte, a la callada,
sospira d'aroma el cedre.
Com som la prima
dissolució d'un secret,
per poc que cedeix l'ànima
desborda la font d'un somni.
Misera cosa la vaga
raó quan, en el silenci,
una com a resolana
em baixa, del teu record!
En declinar la tarda, s'acosten els amics
En declinar la tarda, els amics s'acosten;
però la veueta no deixa de plorar.
Tanquem les finestres, les portes, els porticons,
però continua caient la gota de pesar.
No sabem d'on ve la veueta;
registrem la granja, l'estable, el paller.
El camp a la tebiesa del tou sol dormita,
però la veueta no deixa de plorar.
-¡La sínia que grinyola! -diuen els més aguts-.
Però si aquí no hi ha sínies! Quina cosa tan singular!
Es contemplen atònits, es van quedant muts
perquè la veueta no deixa de plorar.
Ja és franca neguit el que abans era riure
i s'apodera de tots un vague malestar,
i tots s'acomiaden i s'escapen de pressa,
perquè la veueta no deixa de plorar.
Quan arriba la nit, ja el cel és un sanglot
i fins i tot fingeix un sanglot la llenya de la llar.
Tot sol, sense parlar-nos, plorem un emboç,
però la veueta no deixa de plorar.
Avui vam tenir notícia del poeta
Avui vam tenir notícia del poeta:
Entre l'arrulla dels òrgans de boca
I penjats els braços de les últimes estrelles,
Va aturar el seu cavall.
El campament de dones batia palmells,
Adreçant les truites de blat de moro.
Les noies mossegaven la tija de les flors,
I els vells segellaven amistats lacrimoses
Entre les libacions de la fona matinada.
Comportaven palanganes d'aigua,
I el cap s'afanyava
A rentar-se els pits, el cap i les barbes.
Els terrissers de les set esposes
Acariciaven ja els gerros humits.
Els fills del país que no fa res
Encenien cigars llargs com a bastons.
I al sacrifici matinal,
Xai per a tothom
Giraven enfilats a les piques
Sobre l'enllumenat de llenys olorosos.
Avui vam tenir notícia del poeta,
Perquè estava adormit a lloms de cavall.
Va dir que porten Déu sobre les banyes
I que té la nit àcides roses
A les catifes dels dos crepuscles.
El veïnatge del mar queda abolit
El veïnatge del mar queda abolit:
Només cal saber que ens guarden les espatlles,
Que hi ha una finestra immensa i verda
Per on posar-se nedant.