Tomba de Luis de Camoes. Fotografia (c) Brian Snelson. Flickr.
Luis de Camoes és el poeta nacional de Portugal. Avui es commemora un nou aniversari de la seva mort en Lisboa en 1580, On va viure també. La seva obra poètica més coneguda és els Lusíadas, Però també va escriure tres comèdies teatrals. Amb una vida molt intensa entre la cort, la presó i els viatges, a al final dels seus dies va viure en la pobresa i malalt. En la seva memòria destaco aquests 4 poemes.
Luis de Camoes
Es creu que va néixer a Lisboa en 1524 i que va cursar estudis a la universitat de Coïmbra. Es va traslladar a Lisboa en 1542, on va freqüentar la cort de rei Joan III, On va donar a conèixer el seu geni poètic. Però va haver d'exiliar a causa d'una aventura amorosa.
En 1547 va iniciar la seva carrera militar i en 1550 va tornar a Lisboa, on de nou va tenir problemes i va ser empresonat per una baralla de carrer. Després de sortir tres anys després, va marxar a l'Índia, Va sobreviure a un naufragi i va tornar a Lisboa en 1570.
El tema principal de la seva poesia és el conflicte entre l'amor apassionat i sensual i l'ideal neoplatònic de l'amor espiritual. en els Lusíadas, la seva obra més famosa, enaltia les gestes dels fills de Lusus, els portuguesos, però també reflectia l'amargor pels aspectes més cruels de el colonialisme portuguès. aquest mateix to pessimista es manté en la seva lírica. Va ser autor també de XNUMX:XNUMX comèdies: amfitrió, El rei Seleuc y Filodem.
4 poemes
Anar-me'n vull, mare
Anar-me'n vull, mare,
aquella galera,
amb el mariner
a ser marinera.
Mare, si em sigui,
do vulgui jo,
no ho vull jo,
que l'Amor ho vol.
Aquell nen ferotge
fa que em mori
per un mariner
a ser marinera.
Ell, que tot pot,
mare, no podrà,
doncs l'ànima va,
que el cos es quedi.
Amb ell, per qui moro
vaig, perquè no mori:
que si és mariner,
seré marinera.
És tirana llei
de l'infant senyor
que per un amor
es rebutgi un rei.
Doncs desta manera
vull anar-me'n, vull,
per un mariner
a ser marinera.
Digueu, ones, quan
vesteixes vós donzella,
sent tendra i bella,
caminar navegant?
Mas ¿què no s'espera
daquel nen ferotge?
Vegi jo qui vull:
sigui marinera.
***
Ulls, ferit m'heu
Ulls, ferit m'heu,
acabeu ja de matar-me;
mes, mort, torneu a mirar-me,
perquè em resucitéis.
Doncs em vau donar tal ferida
amb gana de donar-me mort,
el morir m'és dolç sort,
doncs amb morir em doneu vida.
Ulls què us atureu?
Acabeu ja de matar-me;
mes, mort, torneu a mirar-me,
perquè em resucitéis.
La nafra, cert, ja és meva,
tot i que, ulls, vós no vulgueu;
mes si la mort em doneu,
el morir m'és alegria.
I així dic que acabeu,
oh ulls, ja de matar-me;
mes, mort, torneu a mirar-me,
perquè em resucitéis.
***
A l'veure la vostra bellesa, oh amor meu
A l'veure la vostra bellesa, oh amor meu,
dels meus ulls dolcíssim suport,
tan elevat està el meu pensament
que conec ja el cel en el vostre empenta.
I tant de la terra em desviament
que res estimo en el vostre acatament,
i absort a l'contemplar vostre portent
emmudisc, el meu bé, i desvari.
Mirant-nos, Senyora, em confonc,
doncs tot el que contempla el vostre encanteri
dir no pot vostres gràcies belles.
Perquè bellesa tanta en vós veu el món
que no li sorprèn el veure que qui us va fer
és l'autor de el cel i les estrelles.
***
Muden els temps i les voluntats
Muden els temps i les voluntats;
es muda l'ésser, es muda la confiança;
el món es compon de mudança
prenent sempre noves qualitats.
D'continu mirem novetats
diferents en tot a l'esperança;
de el mal queda la pena a la membranza;
i de el bé, si hi va haver algun, les saudades.
Torna el temps a cobrir amb verd mantell
la vall en què la neu relluïa:
igual en mi es torna ploro el cant.
I, llevat d'aquest mudar de cada dia,
mudança, hi ha una altra de més espant:
que no es muda ja com solia.