Vicente Espinel i la desena espinela, certs mites i algunes veritats

A Espanya i Llatinoamèrica, Vicente Espinel és referència obligada en el pla de la música i la declamació popular. No és per a menys, la variant que va realitzar de la desena ha servit per a milers de poetes i compositors per transmetre els seus sentiments més profunds. La força de la seva aportació rau en la simplicitat i la solidesa de la idea.

No obstant això, hi ha molts mites que giren entorn de la seva figura. Coses que, de tant repetir-se, s'han tingut per certes. Aquí es tractaran de dilucidar algunes, i es deixa, per descomptat, la porta oberta per a tot aquell que vulgui fer les seves aportacions.

Preguntes que sorgeixen al voltant de Espinel

Analitzant la figura d'Espinel, és impossible que no sorgeixin aquests interrogants:

Va ser Espinel l'Inventor de la desena?

¿Va ser la fórmula de l'espinela idea d'ell?

Quantes espinelas va escriure?

Per què la seva fama?

Tractaré de respondre aquests enigmes.

Les tres coses que molts diuen sobre Espinel

És comú escoltar sobre les gestes poètiques de Vicente Espinel. Solen ser repetides entre decimistas i admiradors de l'poeta. Molts vociferen:

1. «Espinel és un gran! Ell va crear la desena! ».

Altres criden:

2. «Espinel és un gran! Ell va crear la desena espinela! ».

Altres més repeteixen a viva veu:

3. «Va escriure milers de dècimes! És el millor! ».

Aquestes i moltes altres frases pot vostè escoltar en tertúlies i trobades d'aficionats. També ho repeteix gent preparada en la matèria. Tanmateix, en el que competeix a aquestes tres afirmacions aquí esmentades -tot i que sembla les dues primeres idèntiques, i les tres verídicas-, dos són històricament errades. I sí, són producte de la repetició, l'acceptació de criteris per falta de preparació i la mateixa imatgeria popular.

Aclarint una mica el que es diu

La primera frase és errada. Espinel no va inventar la desena. Aquesta forma poètica existia anys enrere, abans que ell si més no naixés. La tercera frase, també és errada. Espinel no va escriure milers de dècimes. De fet, no va arribar a cent si més no. Però, es preguntaran:

1. "I qui va inventar la desena?".
2. "Per què espinela?".
3. "Quantes dècimes escriure Espinel?".

Anem per parts, primer cal aclarir termes.

Què és una dècima?

En poesia, un «desena», a seques, és una estrofa de 10 versos, octosíl·labs. Preferible i comunament, amb rimes variables segons el poeta que li fes al seu gust i parer. En aquest mateix ordre d'idees, parlar d'un inventor de la «desena», és molt agosarat i resulta difícil per l'escassetat de material de l'època a l'respecte. (Segles XIV i XV).

La veritat és que, estructuralment, una dècima, dins de les seves formes antigues comuns, està composta per dos «quintillas» (Estrofes de cinc versos d'art menor amb rimes variables). Exemple: ababacdcdc, on els versos 5 i 6, respectivament, serveixen de connectors, tant de la idea el missatge que vol transmetre el poeta, com de la musicalitat o cant de l'poema. Aquesta versificació que es mostra aquí, no és l'única existent. Es podria dir que, per cada poeta, un tipus de desena.

La popularitat de la forma poètica ideada per espinel, la "espinela"

El que va passar va ser que, amb el passar el temps, algunes formes es van anar fent més populars que altres, per la seva musicalitat i entonació. I, com en el cas de Espinel, a part dels dos factors abans esmentats, val destacar el moment històric que li va tocar viure i els admiradors -molt grans homes de lletres- que li van apadrinar.

Ara bé, un «desena espinela» és una variant poètica ideada per Vicente Espinel. D'allí «espinela». 8 d'elles apareixen publicades en el seu llibre Diverses rimes. Aquesta forma poètica compta amb la següent estructura de rima abba.accddc. Cada lletra és la síl·laba final de cada vers, i, per tant, la rima de la mateixa.

El punt (.) Definitiu

Podran apreciar aquí, a part de l'avui famosa rima aconseguida per Espinel i no vista abans de la seva aportació, un altre aspecte: després de la cambra vers, i no és un error de tipografia, hi ha un punt. Aquest està col·locat totalment a posta per aquest servidor i en altre temps pel mateix Espinel.

I si bé un punt (.) Sembla una cosa simple i no tan altisonant, va afegir a aquesta forma poètica una força i expressivitat úniques. De fet -i necessari és acotar-, si bé va resultar summament enginyós per part de l'poeta (i ha estat recalcat per estudiosos i grans homes de lletres d'abans i d'ara), ell, Espinel, potser, no va preveure l'impacte d'aquest signe de puntuació en el futur.

Alguns altres tipus de dècimes

Des dels seus inicis, es coneixen diverses formes de dècimes. Això, per descomptat, respecte al seu rima. Tot i que, avui en dia estan gairebé oblidades. Entre aquestes, es poden nomenar:

• aabbbcccaa.
• abbaccddcc.
• ababaccddc.

Aquesta última forma és d'Espinel, i també apareix en diverses Rimes.

Espinel i els seus dos grans padrins

Ara bé, aclarit el punt, ¿Per què, entre tants poetes, la variant de Espinel va ser la més arrelada i difosa? Bé, diguem que Espinel va néixer amb bona estrella.

El poeta, a part de ser talentós i estudiós, deure la seva fama i la difusió mundial del seu treball a altres dos grans de les lletres: Miguel de Cervantes i Saavedra ja Félix Lope de Vega, qui, a l'llegir les seves espinelas en el llibre diverses Rimes, Van quedar aclaparats davant l'expressivitat que havia pres l'estructura poètica amb els canvis que va idear Espinel. Tant així, que li van elogiar com a molt en les seves publicacions.

Una mica irònic de la vida, i que és bo acotar, és que Cervantes i Lope de Vega s'odiaven, de manera que, es podria dir que estaven units per la seva admiració a Espinel.

L'estima de Lope de Vega

Va dir Lope de Vega en un tercet:

"Hónrese bé de les seves muntanyes Ronda,

doncs avui la seva Espino es converteix en palmell segura,

que el seu nom el Lete amagui ".

El preu de Cervantes

Y Cervantes escriu:

"De el famós Espinel coses diria

que excedeixen a l'humà enteniment,

d'aquelles ciències que en el seu pit cria

el diví de Febus sacre alè.

Mas, ja que no pot de la llengua meva

dir el menys d'allò més que sento,

no digui més, sinó que a el cel aspira,

ori prengui la ploma, ara la lira ».

Les úniques 10/XNUMX conegudes d'Espinel

Ara bé, respecte a les dècimes que va escriure Espinel -les úniques realment registrades al seu nom-, només hi ha deu.

Les dues dedicades «Al senyor Gonzalo de Gespes i Meneses», que diuen així:

  I

"Si pot haver mals justos,

aquests, Gonzalo, són tals,

doncs de les teves tràgics mals

treus generals gustos.

Sàpiguen els pits robustos,

si en desgràcies et embarassades,

que amb celestials traces,

entre greuges i querelles,

les desgràcies atropelles

i les virtuts abraces ".

II

"En els profunds abismes

de la teva dissort corrent,

Qui et va fer ser prudent

sinó els teus treballs mateixos?

Van cessar els parosismos,

fent els mals cursos;

mes les teves tràgics discursos

publicaran les teves concetos

en locutoris secrets

i en generals concursos ".

I les XNUMX:XNUMX espinelas de Diverses Rimes

Aquestes porten el títol de «redondillas». Aquests poemes constitueixen el nombre 61 d'entre les 86 composicions o «rimes» que Espinel va incloure en tan important obra. Són aquestes:

I

"No hi ha bé que de mal em guardi,

temorós i encongit,

de desraó ofès,

i de ofès covard.

I encara que la meva queixa, ja és tard,

i raó me la defensa,

més en el meu mal s'encén,

que vaig contra qui em fan mal,

com el gos que amb ràbia

al seu mateix amo ofèn ".

 II

"Ja aquesta sort, que empitjora,

es va veure tan a les estrelles,

que va formar de mi querelles

de qui jo les formo ara.

I és tal la falta, senyora,

d'aquest bé, que d'pensallo,

confús i trist em trobo,

que si per vós em pregunten

els que el meu mal sospiten,

de pura vergonya call ".

III

"Sol dir-me la gent,

que en part sap el meu mal,

que la causa principal

es em veu escrita al front.

I encara que faig de l'valent,

després la meva llengua llisca

per la qual cosa dora i matisa,

que el que el pit no gasta

dissimular n'hi ha prou

a cubrillo amb cendra ".

IV

"Si em us nomenen, o si us nomeno

viu ple de cura,

d'ordinari pudorós

amb la barba sobre l'espatlla.

Que de mil coses em sorpresa,

perquè en la meva poca ventura

no està la meva sort segura,

que potser diuen les llengües,

que ha estat per pròpies minves

el que va ser per desventura ".

V

"A vós presentar us vull

desta veritat per testimoni,

que a un declarat enemic

us tinc per veritable.

Que encara que menyspreat moro,

ser sense raó menyspreat

no és, pel que en mi ha faltat

que en tot el discurs nostre,

tan bon gust com el vostre

no va poder ser enganyat ".

VI

"Sola aquesta satisfacció

em queda de tants danys,

que mai en tan llargs anys

us va enfadar la meva raó.

Mas ja per més passió

podrà ser que ho negueu,

que quan voleu podeu,

però a tan gran delicte

resta visc un sobreescrit,

que de la meva lletra porteu ".

VII

"Això dóna força a la meva fe

al fet que el seu intent prossegueixi,

i vuesa mercè no digui

desta aigua no beuré.

Podrà ser que el que va ser

torni a ser com primer,

que en la vostra clemència espere,

i no he de desesperar,

que no serà just fer

la soga després del calder ".

VIII

"El pensament cansat

de l'importú dolor

busca l'estat millor

(Si en amor hi ha bon estat).

Que a un pit tan ferit

ni la glòria l'alimenta,

ni la pena li turmenta,

que elevada la memòria,

ni sent pena, ni glòria,

ni el bé, ni el mal el sustenta ".