Fotografia: Verónica García-Peña, perfil de Twitter.
Verónica García-Peña és alabesa, resideix a Gijón i és llicenciada en Sociologia i Periodisme, a més d'escriptora. Li agraeixo molt el seu temps i amabilitat per aquesta entrevista on ens parla de la seva última novel·la, L'illa de les muses, quarta finalista del Premi Planeta 2020, i de diversos temes més.
Verónica García-Peña— Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la porta per títol L'illa de les muses. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
VERÒNICA GARCÍA-PENYA: la idea la vaig somiar. Pot sonar una mica fantasiós, però així va ser. Vaig somiar el primer capítol gairebé al complet, i ho vaig somiar tan vívid, era tan real, que no vaig poder resistir-me a continuar amb aquesta història. Volia saber què seria dels personatges, de l'illa…
així va néixer L'illa de les muses en què us porto a 1936 i us presento a Ricardo Pedreira Ulloa, un escriptor turmentat per la pèrdua d'inspiració, que torna a la pau familiar on es va criar, situat en una illa gallega. Allí, la aparició d'una dona misteriosa li torna el seu talent, però també el record d'una història que porta enterrada per l'oblit i els excessos més de deu anys. Un record a mitges que el persegueix i l'obliga a enfrontar-se a l'enigma del passat.
- A EL: ¿Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
VGP: El primer llibre que em va fer plantejar-me ser escriptora va ser la Resplendor, de Stephen King. El vaig llegir a una edat potser no gaire adequada, 13 o 14 anys. Recordo l'insomni que em va provocar, però, sobretot, un especial pessigolleig que va sembrar una idea al meu cap. Volia ser capaç de transmetre com ho feia King. Contar històries, inventar llocs, construir mons. Volia ser escriptora. Després d'aquell llibre van venir uns altres, com Byron, Poe, Bécquer, Henry James o Wilkie Collins, i em vaig enamorar de Shakespeare i de Calderó.
La primera història que vaig escriure va ser un sonet. Poesia. A l'escola. Un sonet dedicat a la Mort del que encara guardo el record.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
VGP: Sempre em costa molt triar. I si no he de triar, la llista és enorme. Et diré que a més dels ja esmentats, com algú en qui inspirar-me, un reflex, una inspiració, escolliria la meravellosa Joyce Carol Oates. Es mereix el Nobel i s'ho mereix.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
VGP: Crear una multitud i conèixer-ne d'altres. Però algú en qui penso molt quan m'embusso és Dorian Gray. Crear-ho hauria estat meravellós. Robar-ho a Wilde. I conèixer, potser a Alice Gould., La protagonista de Els línies tortes de Déu, de Torcuato Luca de Tena. Seria interessant xerrar amb ella. Molt interessant.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
VGP: Relleu molt els capítols anteriors abans de continuar i escric gran part de les històries a mà. Segur que en tinc més, però aquestes són les meves dues grans manies.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
VGP: Ha anat variant amb el pas dels anys. Depèn de les històries i dels temps que vivim. Així, hi ha hagut ocasions en què la part més manual l'he feta al saló i en la cuina; altres, al despatx. Encara que he de confessar que cada cop sóc més partidària de la habitació pròpia i tancada.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
VGP: Molts. M'encanta el misteri i la novel·la negra, però sóc eclèctica en aquest sentit. Llegeixo de tot i gaudeixo amb tot. Llegir pel simple plaer de llegir.
- Què estàs llegint ara? I escrivint?
VGP: estic llegint Anys de sequera, de Jane Harper, i acabant Compartiment Núm., de Rosa Liksom. Intercalo alguns contes de Fum i Miralls, de Neil Gaiman.
Estic amb la relectura d'un dels meus darrers manuscrits. He escrit molt els darrers anys, encara que encara no s'hagi publicat, i toca treure el llapis i la goma d'esborrar.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
VGP: està cada vegada més complicat. El mercat, a més, s'està polaritzant en excés. O ets comercial o ets literari, com si les dues característiques fossin incompatibles. I per cert, des de quan ser literari és una cosa dolenta? No estem parlant de llibres? I també s'està guionitzant en excés. Suposo que es deu a la influència i èxit de les plataformes de visionat actual i la manera com una gran part del públic les consumeix. Així, el llibre és un producte de consum que ha de poder llegir-se ràpid, molt ràpid, per anar com més aviat millor pel següent. Una pena perquè em sembla que, així, es perden grans històries.
Jo em vaig decidir a intentar-ho pel meu amor pels llibres, per tots els llibres, i el meu amor pel que la literatura aporta a l'ésser humà. La seva capacitat infinita per crear i sorprendre't; per voler sempre més. No hi ha res més bonic que viure mil vides i fer-ho només amb un moviment de mà en passar les pàgines.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
VGP: La veritat és que m'ha afectat de maneres diferents. Vaig tenir un primer moment de gran feina i inspiració i Després, amb el pas del temps, un total bloqueig tant lector com d'escriptura. Era incapaç de concentrar-me. Afortunadament, ho vaig superar, encara que encara pesa. I quedar-me amb alguna cosa, no ho sé. Encara és massa aviat.