Rubén Darío i Jorge Guillén són dos grans de la poesia universal en castellà i els dos comparteixen dia de naixement, Que és avui. Difícil no haver-los llegit alguna vegada. Referents de l'modernisme i de la Generació de l'27, Tots dos són fonamentals en la construcció d'una poesia nova. Per recordar-los aquí van alguns versos de manera de sonets i poemes curts.
Rubén DarÃo
El van batejar com Félix Rubén García Sarment en Nicaragua en 1867, però és mundialment conegut pel seu pseudònim: Rubén Darío. Es va convertir en el màxim referent de l'modernisme en espanyol, principalment amb la seva obra Blau ..., Encara que també va tenir influències d'escriptors francesos. Com títols fonamentals tenim cards, Cant èpic a les glòries de Xile, rimes, Dedicada a Bécquer, Cançó de tardor a la primavera o Cants de vida i esperança.
Margarita
Recordes que volies ser una Margarida
Gautier? Fix en la meva ment la teva estrany rostre està,
quan vam sopar junts, en la primera cita,
en una nit alegre que mai tornarà.
Els teus llavis escarlates de porpra maleïda
xarrupaven el xampany de el fi Baccarat;
els teus dits deshojaban la blanca margarida,
«Sí ... no ... si ... no ...» ¡i sabies que et adorava ja!
Després, oh flor de Histeria! ploraves i reies;
els teus petons i les teves llàgrimes vaig tenir a la meva boca jo;
teus riures, les teves fragàncies, les teves queixes, eren meves.
I en una tarda trista dels més dolços dies,
la Mort, la gelosa, per veure si em volies,
¡Com a una margarida d'amor, et va desfullar!
sonet
Aquest gran don Ramón de les barbes de boc,
el somriure és la flor de la seva figura,
sembla un vell déu, altiu i esquiu,
que s'animés en la fredor de la seva escultura.
El coure dels seus ulls per moments fulgura
i dóna una flama vermella després d'un ram d'olivera.
Tinc la sensació que sento i que visc
al seu costat una vida més intensa i més dura.
Aquest gran don Ramón de la Vall-Inclán m'inquieta,
ia través de l'zodíac dels meus versos actuals
es em s'esfuma en radiosas visions de poeta,
o es em trenca en un fracàs de vidres.
Jo l'he vist arrencar de el pit la saeta
que es llancen els set pecats capitals.
Jorge Guillén
Nascut a Valladolid el 1893, de jove es va llicenciar en Filosofia i Lletres i va estar viatjant per Europa. Va ser en aquells dies quan va començar a escriure una obra que es reeditaria diverses vegades a mesura que anava afegint poemes: càntic. També va publicar les primeres poesies que el van donar a conèixer en algunes revistes literàries.
Va treballar com a lector d'espanyol a la Sorbona, Va estar pres durant la Guerra Civil després de la qual es va exiliar per establir-se a Estats Units com professor en diverses universitats, Harvard entre elles. Guillén va pertànyer a la Generació de l'27 i va guanyar diversos premis, Entre ells el Cervantes, Que va rebre en 1976.
nu
Blancs, roses ... Blaus gairebé en veta,
retrets, mentals.
Punts de llum latent donen senyals
d'una ombra secreta.
Però el color, infidel a la penombra,
es consolida en massa.
Jacent en l'estiu de la casa,
una forma es il·lumina.
Claredat agusada entre perfils,
de tan purs tranquils
que tallen i aniquilen amb els seus talls
les confusions vils.
Nua està la carn. La seva evidència
es resol en repòs.
Monotonia justa: prodigiós
súmmum de la presència.
'Plenitud immediata, sense ambient,
de el cos femení!
Cap meravella: ni veu ni flor. ¿Destinació?
Oh absolut present!
De el transcurs
Miro cap enrere, cap als anys, lluny,
I se m'ha aprofundeix tanta perspectiva
Que de l'confí amb prou feines segueix viva
La vaga imatge sobre els meus miralls.
Tot i volen, però, els falciots
Entorn d'unes torres, i allà dalt
Persisteix la meva infantesa contemplativa.
Ja són bon vi meus vinyes velles.
Fortuna adversa o pròspera no augure.
Per ara em afany en el meu present,
I encara que sé el que sé, el meu afany no hi ha impost.
Davant els ulls, mentre, el futur
Es em aprima delicadament,
Més difícil, més fràgil, més escàs.