Fotografia: Rosario Raro. Cortesia de lautora.
Rosari Rar és escriptora, doctora en Filologia Hispànica i professora de Llengua Espanyola i Escriptura Creativa a la universitat de Castelló. Va ser Premi Aragonès de l'any 2022 concedit pels llibreters de la província d'Osca per la seva novel·la El cel sobre Canfranc. en aquesta entrevista ens en parla i li agraeixo molt la seva gentilesa i temps dedicats.
Rosari Raro — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la publicada és El cel sobre Canfranc. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
ROSARI RAR: Van ser algunes persones que habiten ara el poble de Canfranc els qui em van parlar dels fets que narro: el foc del 24 d'abril de 1944 i les relacions dels soldats alemanys, un paracaigudista en el cas de la meva novel·la, amb les noies d'allà.
Després vaig veure al diari abecedari del 29 d'abril del 1944 unes esglaiadores imatges de la catàstrofe. Al noticiari franquista que durant el règim es projectava als cinemes abans de les pel·lícules, el NO-DO, va aparèixer també l'incendi de Canfranc en la seva emissió del 8 de maig de 1944, després d'adonar-se d'una vetllada musical georgiana a Varsòvia i abans d'un reportatge esportiu. En aquest breu documental de menys d'un minut sobre el poble cremat es pot veure l'abast de la devastació.
Canfranc no va ser reconstruït. Aquest fet és la major evidència que els diners mai no van arribar, sinó que es va quedar pel camí.
La quantitat de milions que es van recaptar va ser tan desorbitada que resulta inversemblant. Va provenir dels orígens més diversos: la donació per reconstruir Canfranc del salari d'un dia de tots els funcionaris espanyols, tant civils com militars, iniciativa a què es van sumar voluntàriament molts obrers i camperols, de manera que per a ells suposava aquesta minva dels seus ingressos en plena postguerra. A més, es van organitzar nombroses col·leccions, col·lectes i espectacles per ajudar els afectats: corregudes de bous, partits de futbol i revistes musicals. A França ia molts països d'Amèrica, a través de subscripcions populars, es va aconseguir reunir molts diners.
Es calcula, per les paraules d'alguns testimonis de l'època, que hagués servit per reconstruir Canfranc cinc cops. Per la meva tasca detectivesca vaig traçar una línia al mapa d'Espanya des de Madrid a Canfranc per començar a indagar en quin punt de la nostra geografia aquests centenars de milions de pessetes havien canviat de direcció, destí i, sobretot, de mans. La troballa em va sorprendre. No era el que esperava ni de bon tros. Aquesta sorpresa va ser la que em va empènyer a explicar aquesta història.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?
RR: Els dos llibres que em van fer començar a llegir de manera continuada van ser: Els escarabats volen cap al tard, de María Gripe, en què apareixia el naturalista suec Linneo i un parell d'anys després Crònica sentimental en vermell, de Francisco González Ledesma, premi Planeta 1984. Potser aquest segon no era gaire apropiat per a la meva edat —llavors només tenia tretze anys— però va ser determinant. No sentia que estava llegint sobre uns esdeveniments concrets a Barcelona, em sentia allà i aleshores.
L'any següent vaig llegir Crònica de l'alba de l'escriptor aragonès que va morir a San Diego, Califòrnia, Ramón J. Sender. Em va servir per a alguna cosa molt important: per saber sens dubte que volia dedicar-me a escriure. D'aquesta època també en recordo la lectura de El camí, de Miguel Delibes, i La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.
Mi primer relat, per dir-ho d'alguna manera, ho vaig titular El meu viatge en un núvol. Ho vaig escriure quan tenia menys de deu anys i vaig guanyar amb ell un premi literari de certa importància. Començava al castell del turó de l'Estrella. Al vessant d'aquesta muntanya és on encara visc, en aquest paisatge davant de la vall del Palància entre la Serra Espadà i la Calderona.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
RR: Max Aub, Cervantes, algunes escriptores franceses com Benoîte Groult i entre les actuals que ara llegeixo amb força freqüència: Évelyne Pisier i Leila Slimani, premi Goncourt 2016.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
RR: Sens dubte, el Quixot.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
RR: Silenci i solitud.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
RR: A primeríssima hora del dia, moltes vegades abans de l'alba, i al meu Chaise longue taronja. Tot i que jo sempre dic que la meva habitació pròpia és el meu ordinador portàtil amb què puc escriure en qualsevol lloc on les condicions de la pregunta anterior es compleixin.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
RR: Tots i també la seva hibridació. Llegeixo sense complexos i sense prejudicis.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
RR: Les catorze novel·les finalistes d'un premi literari del que sóc jurat.
Respecte a la matèria de la meva propera novel·la no la puc revelar. Considero que el efecte sorpresa també és molt important. A més, García Márquez deia una cosa així com: si ho expliques, ja no ho escrius.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial?
RR: En un moment de transició des de les maneres i costums vuitcentistes al segle XXI amb tot el que això suposa de complexitat i confusió. Tot i que és un fet que el llibre físic és l'únic suport que resisteix davant de la digitalització d'altres continguts com els musicals o cinematogràfics.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
RR: Sempre estem en crisi per un motiu o un altre. Com diuen, l'única cosa permanent és el canvi. Reflexionar per ajustar sempre és positiu perquè, així, prenem consciència que cal procurar-nos felicitat a nosaltres mateixos i als qui ens envolten. Al capdavall, aquest és l'anhel més humà: estar bé i que ho estiguin els nostres éssers estimats. Per això penso que ningú, al seu parer, vol una guerra.