Rosa Chacel moria un dia com avui del 1994 a Madrid. La seva obra està enquadrada dins de la literatura espanyola a l'exili després de la Guerra Civil. Nascuda a Valladolid, va ser gairebé una desconeguda durant molts anys i el reconeixement ja li va arribar en plena vellesa. Entre les seves obres en prosa hi ha Icada, Nevda, Diada, Novel·les abans d'hora, assaigs com La confessió, una autobiografia Des de l'alba o una trilogia composta per Barri de Meravelles, Acròpolis y Ciències naturals. Amb diversos premis com el de les Lletres Espanyoles de 1987, el títol de doctora honoris causa o per la Universitat de Valladolid el 1989 a Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts, també va escriure poesia. D'ella en van aquests poemes escollits com a record.
Rosa Chacel - Poemes escollits
els mariners
Ells són els que viuen sense néixer a la terra:
no els seguiu amb els vostres ulls,
vostra mirada dura, nodrida de fermeses,
cau als seus peus com impotent plor.
Ells són els que viuen en el líquid oblit,
sentint només el cor matern que els bressola,
el pols de la calma o la borrasca
com el misteri o cant d'un àmbit entranyable.
Apol · lo
Habitant dels amples portals
on el llorer de l'ombra oculta l'arpa de l'aranya,
on les lloses acadèmiques,
on les arques i les claus mudes,
on el paper caigut
recobreix la pols de fràgil vellut.
El silenci dictat per la teva mà,
la línia entre els teus llavis sostinguda,
el teu suprem nas exhalant un alè
com a brisa a les praderies,
per bessones vessants recorrent les valls del teu pit,
i al voltant dels teus turmells un espai
pàl·lid com l'alba!
Eterna, eternament un univers a imatge teva!
Amb el front a l'alçada del teu plint,
venint d'aritmètiques buides com a claustres,
de cels oprimits com a flor entre pàgines,
eternament! vaig dir, i des de llavors,
eternament! dic.
Petó a la meva veu, que expressa el teu mandat,
la deixo anar i vaig cap a tu, com colom
obedient al seu vol,
lliure a la gàbia de la teva llei.
El traç de la teva norma, al basalt
de la meva innocència fosca,
el pas de la teva fletxa per sempre!
I fins al final la teva supèrbia.
Sobre mi, només etern
el teu mandat de llum, Veritat i Forma.
En una cotilla de càlides entranyes…
En una cotilla de càlides entranyes
dorm una estrella, passionària o rosa,
i allà la casta Ester, la misteriosa
Cleòpatra i altres cent reines estranyes
amb feros gestos i indicibles travesses
nien entre heura rumorosa.
Allí bull el robí que no reposa,
premen les seves arpes mèl·liques aranyes.
Allà al calze de la nit obac
les seves perles aboca el rossinyol fosc.
Allà hi ha el fidel lleó del dia.
Al seu amagat sèsam segur
custòdia l'aixeta de la fantasia
de bullent deu el foc pur.
reina Artemisa
Asseguda, com el món, sobre el teu propi pes,
per la teva faldilla estesa la pau dels vessants,
el silenci i l'ombra de les grutes marines
al costat dels teus peus adormits.
A què profunda alcova donen pas les teves pestanyes
a l'alçar-se pesades com cortines, lentes
com mantells nupcials o draps funeraris ...
a què estada perenne amagada de el temps?
A on va el camí que els teus llavis descobreixen,
a què avenc carnal descendeix teva gola,
què llit sempitern dóna començament a la boca?
El vi de cendres seu acerb alcohol exhala
mentre la copa oreja, amb la seva pausa, l'alè.
Dos vapors eleven les seves secretes fragàncies,
es contemplen i mesuren abans de confondre.
Perquè l'amor anhela el seu sepulcre en la carn;
vol dormir seva mort a la calor, sense oblit,
a l'amanyac tenaç que la sang murmura
mentre l'eternitat batega a la vida, insomne.
Una música fosca, tremolosa
Una música fosca, tremolosa,
creuada de llampecs i trinats,
de malèfics hàlits, divins,
de l'negre lliri i de la eburnea rosa.
Una pàgina gelada, que no gosa
copiar la faç de inconciliables sinus.
Un nus de silencis vespertins
i un dubte en la seva òrbita espinosa.
Sé que es va anomenar amor. No he oblidat,
tampoc, que seráficas legions,
fan passar els fulls de la història.
Teixeix la teva tela al llorer daurat,
mentre sents brunzir els cors,
i beu el nèctar fidel de la teva memòria.
la culpa
La culpa s'aixeca al capvespre,
la foscor l'enllumenat,
l'ocàs és la seva aurora…
Es comença a sentir l'ombra des de lluny
quan el cel està net encara sobre els arbres
com una pampa verdeblau, intacta,
i el silenci recorre
els quiets laberints d'arrayans.
Arribarà el somni: alerta hi ha l'insomni.
Abans que caigui la cortina fosca,
crideu almenys, homes,
com el paó metàl·lic que grazna el seu lament
esquinçat a la branca de l'araucària.
Crideu amb veus múltiples,
demaneu entre l'enfiladissa,
entre les heures i rosers enfiladissos.
Busqueu refugi a les glicines
amb els pardals i tords
perquè avança l'ona de la nit
i la seva absència de llum,
i el seu implacable hoste
de suaus passes, el perill…